Blog d'en Jordi Masachs

Festes

2012-01-14T17:00:00.001+01:00

Ja hem passat unes altres “festes”; i van ser les terceres.

Sembla mentida com pot variar tant les percepcions d’abans i desprès del fatídic 6 de març; allò que per a alguns és motiu d’alegria i celebració per uns altres és motiu d’enyorança i de records.
I és que, independentment del fet que estic vivint, és evident que el sentit d’aquestes festes va canviant amb el pas dels anys. Si al canvi que per lògica experimenten si suma un fet com aquest, doncs ...

I és que el canvi és evident; recordo perfectament quan de petits anàvem a cantar nadales amb el grup d’escoltes dels Maristes, després de plantar un pessebre en alguna muntanya. Les patacades a un tronc per fer-lo cagar. La missa del gall en el mateix col•legi. El recital del poema en l’àpat del nadal. El nerviosisme d’anar a esperar els reis i que les hores no acabaven de passar ...

De força més grans, normalment ja no hi plantada de pessebres, ni cantada de nadales i el nerviosisme passa a ser teu perquè son dates en que se surt de nit (sobretot la de cap d’any) amb els riscos que això comporta. Malgrat això, sempre hi havia menjars familiars (encara que fos amb lleganyes als ulls), regals i alegria i jo sempre adornava el balcó. Però ja no era el mateix.

Jo crec que son festes sobretot per gent amb nens petits i per unir tota la família. Jo, ja no tinc ni nens petits, ni puc unit tota la família, per tant aquestes festes m’importen un culló i menys mal que s’han acabat.

T’estimem.

1.000 dies

2011-12-01T12:30:00.001+01:00

Ja han passat 1.000 dies. Ni més ni menys que dos anys, vuit mesos i vint-i-sis dies. I per a molta gent, tot segueix igual. Per mi, tot segueix ...

Recordo perfectament les paraules d’una persona que em va precedir en aquesta “travessia pel desert” i que em deia: Joan hauràs de viure amb això, perquè no et moriràs pas.

I aquí estem, lluitant cada dia, amb l’inestimable ajut de la química, perquè aquests mil dies volen dir mil pastilletes. I de moment no m’atreveixo a deixar-les, tot i que n’hem reduït la dosi, i que molts de dies ens en prenem la meitat (L’Antònia n’és l’encarregada i qui ho controla); i no m’atreveixo a deixar-les del tot perquè si algun dia al mati me’n he descuidat, noto que alguna cosa no acaba d’anar prou a l’hora.

No hi ha dubte que arribats a aquest mils dies no és el mateix que quan en feia 100; i suposo que serà diferent de quan en faci 5.000 (si ho puc explicar).

Fins ara el màxim que havia estat sense ell havien estat els quinze o vint dies que va estar fora a Cuba amb el viatge de fi de carrera; abans fèiem la mili i marxàvem fora un temps; ara ni això. I tot i estar fora sempre hi havia un contacte, per telèfon o via sms; hi havia un contacte.

Estar-se mil dies sense ni un sol contacte, és duríssim. I el que falta ...

T’estimem.

Amargat

2011-09-24T10:00:00.001+02:00

"... en Joan és una home que porta molt de temps amargat, i com que és amargat..." aquestes paraules, que em van ferir i em van fer mal, me les vaig haver de sentir en el transcurs d’una de les moltes, de fet en la última reunió, que vàrem tenir amb “la direcció” del meu antic lloc de treball.

Son paraules molt dures, i dites sense que valgui excusar-ho en la exaltació d'un moment donat. Perquè la veritat es que entre l’antiga assessoria i la que hem muntat nosaltres no vàrem acabat barallats; es va quedar en un respecte mutu, que no sé el que durarà, i que per la nostra part respectem. A més varen ser dites desprès de gairebé una hora d’una reunió bastant tranquil·la.

La única explicació que hi veig és que qui les va dir volia fer mal, i en va fer, al veure que la situació no es podria reconduir de cap manera cap una marxa enrere.

Encara espero una disculpa, que no s’ha produït (ni es produirà); amb independència que potser qui les va dir tenia raó, potser sí que el que m’ha tocat viure (i que aquesta persona no es pot ni arribar a imaginar) m’ha deixat ressentit i amargat; però no cal oblidar que la reunió era de feina i del fet que nosaltres havíem decidit, com vaig dir en el blog anterior, fer una canvi radical. No tenia cap dret d’entrar en el terreny personal i voler fer mal amb una qüestió tant delicada.

Malgrat tot no ho vull tenir en compte i vull continuar treballant amb força en el nostre projecte, amb força i amb tota la il·lusió que em deixi la meva amargor.

T’estimem.

Canvi radical

2011-09-16T21:00:00.000+02:00

Evidentment, el canvi més radical que ha sofert la meva vida va ser la mort d’en Jordi. Aquest canvi no l’he assumit, ni ho faré mai; el viuré el millor que sàpiga, però ho he dit sempre, i ho torno a manifestar: no l’assumiré mai.

Ara, per circumstàncies que no venen al cas, però en el que tot plegat hi te a veure, he decidit fer un canvi en la meva vida (aquest a diferència de l’altre, voluntari): he decidit plegar del lloc on estava treballant, i on hi portava més de vint-i-vuit anys, i amb dos companys més iniciar una nova etapa pel nostre compte.

No ha estat una decisió fàcil, era molt de temps el que havia dedicat a l’empresa, però el que en uns moments havia estat una eina terapèutica, ha anat derivant cap un possible problema que agreugés, encara més, la meva situació personal.

Hi he decidit plegar. El fet d’engegar aquest projecta m’ha tingut ocupat molt de temps, i més que me’n ocuparà, i parlant amb en Toni (un bon amic i un pobre desgraciat com jo) crec que em pot ser positiu. Jo també ho penso.

T’estimem.

La iaia Pilar

2011-07-12T21:00:00.000+02:00

Ha mort la iaia Pilar. I la mort d’algú proper sempre ens dol. És evident i no pot ser d’altre manera. Malgrat sigui una mort anunciada i malgrat sigui un alliberament per la persona morta i pels que l’envoltaven. És una mort i és un fet tràgic.

I malgrat ser una mort “natural”.

La iaia Pilar no era una persona molt vella, tenia 73 anys i per tant encara podia haver viscut uns quants anys més. Però la veritat és que la seva qualitat de vida havia minvat molt els últims temps. Ja no es valia per ella mateixa i la seva mort ha estat un alliberament. Ha deixat de patir i de fer patir.

Ha tingut una vida molt difícil, amb molts ingressos al Trueta i amb més de vint anys amb una mobilitat molt reduïda a causa de la imputació de les dues cames per sota genoll; però sempre ha estat envoltada per gent que se l’estimava i, menys l’últim mes, ha viscut; ha estat capaç d’adaptar-se a la seva situació (definició de viure). Si més no per collons (no hi ha alternatives).

Com jo sempre dic, no cal ser valent ni s’ha de ser de cap pasta especial per “anar fent” amb una desgràcia a coll; senzillament t’ha de tocar i si no apliques “l’alternativa” veuràs lo valent que ets...

Si les morts “naturals” ens afligeixen, ningú que no ho hagi patit es pot fer la idea del que suposa una mort ”antinatural”.

T’estimem.

Tres llàgrimes

2011-07-01T23:00:00.000+02:00

Evidentment no son les que he vessat, n’he arribat a vessar tantes, sobretot els primers mesos, que crec que tinc el llagrimall sec.

La història és una altre. És el resultat d’un regal que era molt preuat per mi, però que el simbolisme d’aquell regal em feia mal.

No sé quina edat tindria, quan la meva iaia em va regalar una cadena amb una creu; però probablement deu fer més de trenta o quanta anys. Sempre l’havia portat penjada del coll, no em feia res i com dic era un regal al que tenia molta estima; amb tan de temps fins i tot l’havia hagut de portar al joier perquè em reforcés l’anella del capdamunt, perquè amb el fregadís de la cadena s’havia aprimat perillosament.

A partir de l’episodi de’n Jordi me la vaig treure del coll i al cap d’uns mesos es va convertir en “tres llàgrimes”: una la porta l’Antònia, l’altre l’Albert i l’altre jo.

I no me la trec ni per dormir, ni per nedar a la platja, ni per dutxar-me, per res ... I només me la trauran si per alguna qüestió greu que m’han d’ingressar, o per entrar-me al crematori, que allà no s’hi pot entrar amb coses metàl·liques.

T’estimem.

El millor Barça de la història.

2011-05-28T23:00:00.000+02:00

No hi ha dubte que estem davant del millor Barça de tota la història. De ben segur que hauries gaudit com mai. I només de pensar en la cara que faries al veure com estem jugant i els títols que estem aconseguint, no puc més que tornar-me a cagar en déu.

Jo no sé si ets conscient del que està fent el nostre equip. Jo crec que no; no crec que desprès d’això i hagi res més que el buit. El no res.

Del que si que n’estic segur, perquè cada partit ho visc, es que no hem pogut tornar a celebrar els gols i les victòries amb la nostre particular salutació. La que vàrem establir ja fa uns anys i que sempre aplicàvem quan veiem un partit del Barça junts, que eren molts, i els resultats en afavorien.

Soc conscient que el tema del Barça i de l’esport en general no és el més important (no fa falta que ningú m’ho recordi, ja ho sé) però també sé que a tu t’importava molt i per això no vull oblidar-ho. No vull oblidar res d’allò que per tu era important; i la gent que et coneixia sap que l’esport en general i aquest Barça en particular formava part de la teva vida... I ara també de la meva.

T’estimem.

Vint-i-set

2011-04-24T08:00:00.000+02:00

27 anys. Avui haguessis complert els 27 anys ... i ni tan sols vares poder complir els vint-i-cinc.

Ja fa més de dos anys del maleit accident, i tot segueix més o menys igual. Et trobo a faltar i no acabo d’acostumar-me a la teva absència.

Si, vaig tirant, i amb l’ajut dels amics, on s’hi conten els pares d’en Toni, que els va abandonar mes o menys a la teva edat (ell va arribar a complir el 25, però ja estava molt malalt), anem fent.

De fet, jo sempre dic que entre "pobres desgraciats" ens hem de fer costat; i de tant en tant fem alguna sortida i algun sopar; on mai falta algun comentari referent a tu i a en Toni.

Però desprès hem de tornar cadascú a casa seva, amb els seus pensaments i les seves penes, i tothom ho ha de passar com pot. I com dic sempre, no és gens fàcil; i a part de dir-ho ho he pogut constatar amb en Toni, amb qui coincideixo plenament amb les situacions que em comenta.

I és una cosa que qui llegeix el blog pot pensar que sí, però... sobretot si no ha tingut la desgràcia de patir-ho en pròpia carn.

T’estimem.

Dos anys

2011-03-06T08:00:00.001+01:00

Com passa el temps...

Malgrat estar passant per una situació terrible, el rellotge va donant voltes i voltes inexorablement; i ja fa dos anys... Dos anys d’aquell maleït 6 de març.

Dos anys d’anar-nos "adaptant" (viure és això, tal i com deia en l’escrit "Capacitat d’adaptació") a la nova situació que ens ha tocat.

I no és fàcil; no és GENS fàcil.

Hi ha molts dies que ho engegaries tot a "prendre pel cul"; però no és possible i s’ha d’anar reconduint la situació i valorar tot el que encara tens (l’Antònia, l’Albert, família i amics), que reconec que no és poc.

D’aquests 730 dies passats no n’hi ha hagut un de sol en que, en un moment o altre no hagi tingut un record per ell. De fet ja vaig dir, en l’escrit "El pas del temps" que en el meu telèfon tinc la seva foto com a fondo de pantalla; per tant és impossible la seva utilització sense "tocar-lo" per lliscar el botó.

En aquest temps he canviat de telèfon, fins i tot de sistema operatiu (el vell anava en Windows Mòbile i aquest en Android), però la primera aplicació que vaig buscar (de fet que vaig tenir baixada i a punt abans de canviar el telèfon) fou un bloquejador, amb possibilitats de posar-hi un fons de pantalla amb la seva foto. Era condició sine qua non...
T'estimem

Un dia a la perruqueria

2011-02-04T20:00:00.005+01:00

L’altre dia vaig anar a la perruqueria. La veritat és que ja hem convenia.

Vaig anar a una perruqueria, que quan la van obrir hi vaig anar bastant de temps; llavors vaig deixar d’anar-hi i ara fa un parell de vegades que hi he tornat. Tant en Jordi com l’Albert també hi havien anat; per tant ens coneixia a tots, malgrat no sabia el que li va passar a en Jordi, o es va despistar.

Les perruqueries, per definició son un lloc de xafarderies (sobretot les de dones. Aquesta és mixta) i els perruquers gent que solen donar conversa mentre et tallen els cabells.

En un moment de la conversa em diu ...perquè tu tens dos fills, no? I la meva resposta: Si. Quan la conversa va anar derivant a les edats: el petit ara en farà 23 i a que feien: el petit està acabant una carrera. I el gran: Aquell és un problema apart. I aquí vaig tallar la conversa. Ni el lloc ni el moment em semblava adient per res més. Ell educadament va tirar per un altre camí.

Ara bé la pregunta que m’ha fet donar voltes al cap és: tinc dos fills ? o "en tenia" dos, però només en tinc un ?

Jo ho tinc molt clar EN TINC DOS, malgrat malauradament (em cago en déu) un ja no estigui al meu costat.
T’estimem.

Un cap de setmana més

2010-12-28T20:00:00.000+01:00

Hem passat un cap de setmana més. Per mi un cap de setmana com qualsevol altre. Però no per tothom, i per tant m’he hagut d’adaptar.

El dissabte vàrem estar dinant a Maçanet amb la família de l’Antònia. Va ser dur, probablement per culpa meva: al matí em vaig descuidar de prendre la "puta pastilleta" i tot i que pensava que ja la podia anar deixant, doncs no. A la tarda m’ho vaig passar molt malament, i sort de la Tina que volia sortir; amb ella vaig anar a fer un tomb (malgrat la fred) i escampar la boira, sense preocupar a ningú.

I el diumenge va tocar la meva família. Suposo que entre la "puta pastilleta" de la nit anterior (la vaig prendre quan vàrem arribar) i la del mateix diumenge (aquesta vegada no me’n vaig pas descuidar) la cosa va ser més lleu.

Son àpats que jo no faria, malgrat em dic: és un dinar amb la família, com tant d’altres que fem durant l’any; en un lloc o altre em de dinar; i: aquestes dates son pels cristians i jo n’he renegat. Però no m’acabo d’enganyar del tot i quan veus la gent atrafegada amb les últimes compres i amb tots els preparatius, la ràbia de trobar-me en aquesta situació, del tot irreversible, és superior a tot el demés.

Cap data serà mai més el mateix.
T’estimem.

Potser ...

2010-12-06T12:00:00.000+01:00

El passat dia 28 de novembre van ser les eleccions al Parlament Català. Jo vaig anar a votar. El meu vot va ser nul.

Ja vaig dir en l’escrit "L’eix transversal i els polítics" que mai més donaria suport a cap formació política; i jo compleixo les meves promeses.

I és que la ràbia s’apodera de mi quan surten tots tan somrients i amb la boca plena de propostes pel la gent; i jo he de patir les conseqüències de les seves polítiques nefastes.

Potser la mort d’en Jordi s’hagués produït igualment ...
Potser ja era mort en el moment d’impactar amb el camió ...
Potser si hi hagués hagut una mitgera hagués rebotat i caigut per l’altre costat ...
Potser hagués quedat al bell mig de la carretera i un altre camió l’hagués impactat pel darrera ...

Tot potser ..., però el que ÉS SEGUR és que si la carretera hagués set de doble carril per banda i amb una mitgera (el que estan fent ara, i havia d'haver estat des del principi) no hagués anat a sota d’un camió tal com va anar.
I potser només hagués quedat desmaiat a dins del cotxe sense conseqüències per ell ...
Potser al fregar amb la mitgera l’hagués fet reaccionar (per aquells que pensin que s’hagués pogut endormiscar o distreure) ...
Potser tot plegat s’hagués quedat en un espant i prou ...

I de qui és la responsabilitat de tenir les carreteres que tenim ?. Ja vaig dir que feia menys de mig any que havia estat per la zona d’Extremadura, vaig dir el que ens havia comentat una guia d’allà, i el que vaig poder constatar jo mateix. I tot plegat em fa fàstic.

Hi haurà qui pensi que tot plegat és ressentiment i que la raó no m’empara. Potser ells tenen la raó... però si en troben amb una situació com la meva, potser ja no ho tindràn tan clar.

P.D.: Tros de l'entrevista al Sr. Artur Mas, el passat dia 30 de novembre, i amb el que coincideixo plenament, però sense oblidar que ells en son els principals culpables. Ells governaven quan en va fer el putu eix. I pitjor no es podia pas fer.
T’estimem.

Bestieses

2010-11-19T20:00:00.011+01:00

Després de llegir "El Codi Da vinci", "Àngels i Dimonis" i "El Gran Engany" d’en Dan Brown; la trilogia de l’Stieg Larsson; "Els Pilars de la Terra" i "Un mon sense fi" d’en Ken Follett, entre d’altres, per un total de més de 6.000 pàgines; a través d’una companya de feina, i per qüestions que no venen al cas (només diré que la lectura d’aquest llibre venia dins la recepta terapèutica), em va caure a les mans el llibre de la Dra. Elisabeth Kübler-Ross - La Mort: Una Aurora, de només 117 pàgines.

No el vaig poder llegir del tot.

I no és que no el pogués llegir perquè el tema m’emocionés o em portés uns records punyents; no el vaig poder llegir de les tonteries que s’hi diuen.

En primer lloc vull dir, evidentment, que son tonteries des del meu punt de vista i del meu seny; però cal tenir present que la Dra. Elisabeth Kübler-Ross va tenir el premi de Doctora Honoris Causa de 28 Universitats; i no dubto que la seva feina al costat de la gent al llindar de la mort fou de gran ajut per aquestes persones. Feina que ja fan molts metges i infermeres en les unitats de cures pal·liatives dels nostres hospitals.

També vull dir que respecto totalment (només faltaria) totes les opinions, siguin de la mena que siguin, ara bé també em considero amb el dret de manifestar el meu desacord, si aquest és tant evident.

I es que el meu seny no em permet d’acceptar moltes de los coses que allí s’hi manifesten; com per exemple que "En el moment de la mort hi ha tres etapes." (no dos o quatre, sinó tres ¿?) o que "la mort física de l’home és idèntica a l’abandó del capoll de seda per part de la papallona."
Parla de l’àngel de la guarda dient "ja que està provat ¿? que cada ésser viu està acompanyat per éssers espirituals, des del naixement fins a la mort. Cada home té aquests guies, tant si ho creieu com si no, i que sigueu jueu, catòlic o no tingueu religió no té cap importància."

Però el que em va semblar totalment fora de lloc, i va posar punt i final a la lectura va ser quan descriu el que ella n’anomena "primer testimoni que coneguérem d’una experiència extracorporal experimentada per algun dels nostres malats" i parla de com se li va presentar la senyora Schwarz, tot i "rebutjar el pensament que aquesta aparició pogués ser la de la senyora Schwarz, que havia estat enterrada feia alguns mesos.", per dir-li "Doctora Ross, jo havia de venir per dues raons. La primera, per donar-li les gràcies a vostè i al pastor G. per tot el que varen fer per mi, però la veritable raó per la qual havia de tornar és per dir-li que no ha d’abandonar aquest treball sobre el fet de morir i la mort; no, almenys, ara per ara."

Hi ha infinitat d’afirmacions (tampoc es tracta de reproduir el llibre) que podria entendre dins del camp de la fe (creure sense veure), però no com a una cosa incontestable. Ja m’agradaria, perquè segons aquesta doctora molta gent "lluiten contra les nostres temptatives de tornar-los a la vida, quan de fet es troben en un lloc molt meravellós, més bell i més perfecte." però on ningú vol anar.

Tant de bo fos així.
T’estimem.

Toni's

2010-10-15T20:00:00.002+02:00

La desgràcia m’ha tornat a colpejar de prop: el passat dia 13 va morir el fill d’un bon amic. No vull ser cínic i comparar-ho amb la desgràcia de’n Jordi. No és el mateix; però m’ha deixat la seva marca, i més ara.

Perquè els pares de'n Toni (en Toni i la Nuri) son uns bons amics. Uns amics que em varen fer costat quan la desgràcia em va colpejar a mi. Ara la desgràcia s’ha acarnissat amb ells.

A més a ells els ha mortificat durant uns quants mesos, des de la detecció de la malaltia fins al seu desenllaç final. Pot ser el desenllaç no ha estat tant fort, pel fet de ser conegut amb antelació i perquè en certa manera suposa un alliberament; però els últims mesos han d’haver estat terribles. Han vist el seu fill sofrint i apagant-se poc a poc. Jo em vaig estalviar això; però tampoc li vaig poder dir adéu...

En Toni tenia 25 anys, massa jove, però de fet podríem dir que va morir com en Jordi als 24, perquè des del moment en que li varen detectar el tumor (als 24 anys), el temps que ha viscut de més no es pot considerar viure. Mig any de metges i medicació amb els seus efectes secundaris i amb poques possibilitats de futur, t’han de condicionar de tal manera, que no es pot considerar que aquest temps l’hagis viscut.

Des d’aquí vull fer-los arribar tot el meu suport (jo sé perfectament el que estan passant i el que els hi queda; i que no hi ha gran cosa a fer). I si la meva “experiència” pot ser-los útil, saben perfectament que poden comptar amb mi.
I tu, Jordi, que malgrat portar-vos una mica més d’un any os coneixíeu perfectament, ensenya-li això d’aquí com va, i fes-li costat.
T’estimem.

El pas del temps.

2010-10-07T20:00:00.000+02:00

El temps segueix fent el seu curs, inexorablement i independentment de la situació de cadascú (només faltaria). I aquest "girar dies", que en dic jo, fa que les coses puguin arribar a semblar diferents del que son.

Dic això en el sentit que la gent que ens envolta pot pensar (tot i saber el que estem passant) que ho anem "superant" perquè anem fent "vida normal". Aquest cap de setmana, per exemple, aprofitant la festa del dimarts, farem pont el dilluns i anirem 4 dies a Sevilla, amb la meva germana i el meu cunyat. El que la gent no sap és "la il·lusió" que a mi em fa.

També és veritat que els escrits en aquest Blog es van dilatant en el temps: és inevitable, o em repeteixo inútilment en les meves lamentacions o s’han d’anar espaiant en el temps. És una cosa que sabia des del principi, i és el que he constatat en d’altres webs que vaig seguint de casos semblants. El que procuraré es que no mori.

Ara bé, jo sé el que costa passar cada dia i el buit que m’ha deixat la seva marxa (i una cosa com aquesta no se "supera": en tot cas s’hi viu); i això faci la cara que faci hi és. Em bé a la memòria que un client del despatx, en la època de renda em deia que aquest any feia més bona cara que l’any passat (em sembla evident).

No hi ha dia que no miri una foto d’ell. La tecnologia, de la que en soc força amic, em permet portar fotos seves en la meva pda, i mirar-les quan em be de gust.
Ara, a més porto de fons de pantalla del programa que em bloqueja la pda la foto de la seva cara. És la imatge que encapçala aquest escrit. Per tant, no hi ha manera d’entrar a fer-la servir sense veure’l.

És bo ? És de masoca ? No ho se, ni m’ho he plantejat mai. És el que em bé de gust. I és el que hi ha.
T’estimem.

Objectes personals

2010-09-03T20:00:00.003+02:00

Penso que hi ha coses que s’haurien de cuidar molt més en el cas d’un accident; i més si hi ha hagut algun mort.

Inicialment els dos únics objectes personals dels que ens varen fer entrega, tal i com ja comentava el l’escrit "Un any" varen esser la cartera i el mòbil. Res més.

La patacada segur que va fer que algunes coses quedessin escampades per la carretera, com el famós cocodril, que qui el coneixia sabia que portava al cotxe; i que per més inri se’l veia en un vídeo que els del Canal 9 van penjar a internet.

El meu germà (jo era incapaç) va fer totes les gestions possibles per recuperar-lo, pel seu valor sentimental (em consta que a la Laia li hagués agradat tenir-lo), però no hi va haver maneres. Va anar amb la resta de runa i va estar impossible localitzar-lo. I jo em pregunto: aquestes coses no s’haurien de guardar en algun lloc a disposició dels familiars, i si en un temps no les reclamen llavors llençar-les ? Han d’esser uns senyors que netegen la carretera els que decideixen el que pot tenir un valor sentimental per mi i el que no ? Tan poc valen els sentiments de les persones ?.

Desprès de totes les gestions que el meu germà va fer, va aparèixer una caixa amb “totes” les coses que hi havia al cotxe. Concretament hi havia: -La motxilla que duia per anar ala Universitat, amb els seus apunts, llapis, etc. i una bufanda que li havia regalat la Laia.

Però varem trobar a faltar algunes coses (a part del famós cocodril): -Un rellotge marca Tag Heuer que m’havien regalat a mi, i que a ell li agradava molt. -Una caçadora Belstaff -Una raqueta de tennis nova.

Jo no se que va passar amb tots aquests objectes, només se que els duia, o posat (el rellotge) o al maleter del cotxe (que va resultar intacte); i que mai han aparegut.

No vull pensar que cap dels integrants dels diferents cossos i serveis que van intervenir en l’accident: Mossos, Bombers, Ambulàncies i Funerària, se’n hagués enamorat i s’ho quedés, perquè seria molt greu. Malgrat tot si fos així, a aquest fill de puta només li desitjo el final que va tenir en Jordi.
T’estimem.

Agost

2010-08-11T20:00:00.000+02:00

El mes d’agost, és per definició el mes de les vacances; i més en la meva feina, en que el govern també està de vacances (no legisla) i moltes empreses també ho estan.

És el mes que molta gent (jo abans també), està esperant amb ansietat; per poder viatjar, o dedicar a allò que un no pot dur a terme la resta de l’any.

Nosaltres solíem fer un viatge "guapo", empesos per la vitalitat d’en Jordi; i normalment abans de tornar d’un ja començaven a sortir idees per l’any següent. No cal repetir que tot això ha canviar de manera molt radical.

Aquest any no farem cap viatge "guapo", de fet ja hem fet un parell de sortides (amb els amics) i probablement, l’Antònia i jo farem una ruta per Espanya fins a Galícia.

El cap de setmana del 23 al 25 de juliol, amb en Jordi Mont i la Montse varem anar fins a Florència. Varen esser 3 dies molt profitosos, combinant la visita als museus (Galeria Palatina, dels Uffizi i de la Acadèmia ) amb sortides amb cotxe fins a Pisa, Siena, San Gimignano i Lucca.

I els dies 3, 4 i 5 d’agost, coincident amb el Firagost de Valls, una fira-exposició del camp català, varem anar a casa d’en Joan Vilaró i la Candela, els nostres amics d’allà. Varem gaudir de la seva hospitalitat i varem anar a veure diferents actes que s’hi celebraven, com ara la XXV Cursa-Concurs de Portadors i Portadores de Saques d’Avellanes, el XXXI Concurs d’arrossegament amb Trineu i com no, la Gran actuació castellera a càrrec de les dues colles dels xiquets de Valls, la vella i la nova.

Res a veure amb les sortides que solíem fer, però ara com ara molt més valuoses que fer la volta al mon. Gràcies.
T'estimem.

Molta raó, però...

2010-07-16T20:00:00.001+02:00

A diari dono un cop d’ull al Blog, és la primera feina de cada dia; i si hi ha algun comentari, evidentment el llegeixo.

La gran majoria son de suport i d’ànims per seguir endavant en la nostre lluita personal; i la gran majoria de gent que ens coneix o que coneixia a ne’n Jordi.

Sempre però hi ha algú que hi ha caigut per casualitat, i malgrat no conèixer-nos ha volgut transmetre el seu suport. Normalment però és gent que ha viscut, potser no d’una manera tant directe, situacions semblants; sinó, no busques aquets tipus de pàgines.

No m’agrada comentar els escrits de qui té la valentia de publicar-los sobretot perquè, com ja he dit, son de suport i no hi ha gaires coses a comentar i a més no vull de cap manera condicionar-ne el contingut, sigui quin sigui. L’únic que cal és agrair aquestes mostres de suport.

Malgrat tot, l’altre dia, i dins l’apartat "Insults" en vaig llegir un d’anònim, que deia les seves veritats d’una manera que em va copsar. Sobretot perquè em parlava "d'enterrar també aquesta rancúnia i tristor amarga, aquest cinisme àcid corrossiu que t'acompanya ja fa tants i tants de mesos" i continuava "no val una normalitat líneal com la que portes ara, has d'enterrar aquests sentiments negatius i obscurs com la rancúnia i l'amargor permanent que transpiren el teu tarannà vital".

Desconec (ja he dit que era anònim) l’autor/a; si bé suposo que és una persona que em coneix, que em veu com em descriu (amb molta rancúnia), i que em vol ajudar. I a més, de ben segur té raó; caldria enterrar tot sentiment negatiu.

El meu problema és: Com es fa ? Com es controlen els sentiments ? Sé com controlar els pensaments, com raonar assenyadament, però desconec del tot com deixar de sentir, o sentir allò que fora convenient.

Evidentment que entenc la seva postura, i la comparteixo; a la gent que m’envolta i que es pugui trobar en una situació semblant el meu consell serà semblant al que hem fa aquesta persona a mi. Una altre cosa és dur-ho a terme.
T’estimem.

Hipocresia

2010-06-25T20:00:00.006+02:00

El matí del dia del sant dels que es diuen com jo (jo he renunciat a tots els sants, a déu i a sa mare), ens varem llevar amb una notícia esgarrifosa: la mort la nit de la revetlla de 12 joves, atropellats per un tren a Castelldefels.

Vagi per endavant el meu condol per les famílies; sé perfectament el que senten i el que els espera.

Però dit això, m’indigna d’allò més la hipocresia dels nostres politics, que enseguida varem sortir als mitjans de comunicació (on si no) a vanagloriar-se de la rapidesa en que varen actuar i del fet d’establir immediatament un centre de suport per a les famílies de les víctimes; quan en realitat la única cosa que els importa és que la seva actuació es pugui considerar "políticament correcta" i no els passi factura e forma de vots. Independentment de si, en l’estació, les mesures de senyalització i d’avís eren suficients o no.

Per què, totes aquestes mesures es prenen davant de situacions on hi ha un nombre important de víctimes; si aquests mateixos 12 joves haguessin mort de forma individual, no hi hagués hagut cap mena de suport a les famílies (ho dic per experiència), als polítics els hi hagués importat un rave, i la cosa hagués estat de lo més "normal". Com si a una família que ha perdut un fill, el fet de morir-se-li sol o amb d’altres 11 variés el dolor que sentim.

Que ningú pensi (i so ho fa m’és indiferent) que en el meu comentari hi ha cap mena de prejudici; és una simple constatació de fets, i ja em vaig manifestar de la mateixa manera en l’escrit que va publicar "El Punt" el divendres 27 de març de 2009. I on hi puc afegir que no hagués deixat que cap polític hagués ficat el seu nas en els meus sentiments (com segurament no permetran moltes d’aquestes famílies) i que si hagués necessitar ajut professional me l’hagués pogut pagar.

Malgrat això, no hi ha dubte que no hi ha un protocol d’actuació davant de fets tan lamentables, i que el nombre si que importa (almenys a algú).
T'estimem.

Insults

2010-06-04T20:00:00.000+02:00

El passat mas d’abril, concretament el dia 24, dia en que vaig publicar l’escrit "Avui fa..." va ser el meu aniversari (i hagués estat el de’n Jordi). No cal fer gaires números per deduir (de l’escrit) que en vaig fer cinquanta-dos.

Com deia en aquell escrit hauria d’haver estat un dia feliç. Un dia per celebrar-ho amb tota la família. Però ni va ser així, ni molt menys vaig poder-ho celebrar amb TOTA la família. Me’n falta un bocí molt important, i per tant no vaig celebrar res.

I a més de no voler-ho celebrar no em venia de gust que ningú em felicités, llevat de l’Antònia, l’Albert o l’Anna, i vaig fer tot el possible perquè fos així. Les paraules celebració o felicitat, per mi sonen a insults.

Soc conscient que aquest escrit torna a tenir un caire més funest que els últims que he penjat, i que potser no s’adiu amb el que intento demostrar dia a dia, a la feina i al carrer: una aparent normalitat.

I és que la normalitat només pot ser aparent; la processó va per dins.
T’estimem.

Girona temps de flors

2010-05-21T20:00:00.001+02:00

El passat dia 8 de maig es va inaugurar la cinquanta-cinquena edició del Girona temps de flors.

Son nou dies en que Girona s’engalana amb tot d’exposicions florals i de patis d’edificis on cada artista intenta, a través de les flors d’expressar el seu art.

Dos fins de setmana molt propicis perquè ens visitin gent de fora de la ciutat, ja sigui amb excursions organitzades o convidats pels gironins.

Com ja vaig comentar quan parlava de les calçotades tinc la sort de tenir molt bons amics fora de Girona (i de la pròpia ciutat i província, per descomptat) i que aprofitant aquest esdeveniment van accedir a acompanyar-nos un fi de setmana.

Varem aprofitar que es quedaven a dormir per anar a inaugurar un restaurant que una exveïna nostre acabava d’obrir a Pedret: el München, i junt a ne’n Jordi i la Montse i una germana de l’Antònia i el seu marit varem anar-hi a sopar.

L’endemà, mentre l’Antònia i la Candela feien un altre recorregut per la ciutat engalanada, en Joan (el Vallenc) i jo varem anar a fer un recorregut en bici, per suar una mica la cansalada.

Va ser una cap de setmana profitós, però... desgraciadament tot segueix igual.
T’estimem.

La "gran" nevada

2010-05-07T20:00:00.000+02:00

La nevada del passat dia 8 de març fou una nevada important. Sens dubte. Ara bé va nevar (aquí a Girona) unes 9 hores. Si en unes nou hores va quedar tot col·lapsat, que hauria passat si hagués nevat un parell de dies ?.

Ni soc enginyer, ni tècnic en la matèria, i repeteixo que per mi la nevada va ser important. Però a casa vaig estar 24 hores sense llum, i sort ! perquè en molts llocs la situació es va prolongar una setmana. I jo em torno a preguntar: n’hi havia per tant ?. O senzillament les línees elèctriques no eren el que se suposava que havien de ser ?.

I només les línees elèctriques ?. O totes les infraestructures d’aquest país (Catalunya) son una puta merda ?. Només cal mirar les notícies per constatar que dia si i dia també els usuaris del tren han de patir retards (en el millor dels casos) si no es queden parats en qualsevol lloc per problemes en la catenària o de qualsevol altre tipus.

I els col·lapses en les autopistes ?. La xarxa de carretes en general (no vull parlar només de l’eix transversal, tot i el que se m’ha emportat) no és la que correspon a un país modern.

Ara bé, suposo que com diu la dita: tothom té allò que és mereix. Així ens va.
T’estimem.

Avui fa ...

2010-04-24T08:00:00.006+02:00

Avui fa vint-i-sis anys que vaig fer vint-i-sis anys.
Avui fa vint-i-sis anys va ser uns dels dies més feliços de la meva vida.

Avui fa vint-i-sis anys que va néixer en Jordi.
Avui HAGUÉS FET vint-i-sis anys.

Avui fa quatre-cents catorze dies del maleït 6 de març.
Avui fa quatre-cents catorze dies que em cago en deu a diari.
Avui fa quatre-cents catorze dies que visc el pitjor dels malsons.
Avui HAURIA D’HAVER estat un dia feliç.

I hauria d’haver estat un dia feliç, perquè és un aniversari diferent. Ja se que en data d’avui ell no hagués pas estat pare, ni molt menys. Els temps canvien contínuament, i aquella fal·lera per marxar de casa i formar la nostre família que teníem abans, ara es deixa per molt més endavant. A casa s’hi està molt bé.
A part d’això també és veritat que la gent estudia molt més i en el cas d’en Jordi encara estaria cursant els estudis de C.A.F.E., i no es pot fer seguir tot.

Però la seva mort m’ha deixat unes sensacions molt contradictòries. Per un costat intento portar-ho amb dignitat, i fins i tot arribo a pensar (desgraciat de mi) lo molt que s’estalviarà de patir. Que si ho he de fer jo no passa res, jo ja ho puc “suportar”.
Per altre costat de vegades, penso que es com si "visqués" fora de casa. Un dia o un altre se’n havia d’anar i fer la seva vida. Doncs ho està fent en un país llunyà i no el veurem més.

Però no son més que divagacions d’un pobre desgraciat. La realitat és molt més crua.
Tèstimem.

Els sense nom

2010-04-16T20:00:00.001+02:00

L’altre dia navegant per internet vaig anar a parar en una pàgina web on hi havia una entrevista a un membre d’una associació anomenada “Un Nou Horitzó”. Aquesta associació es dedica a oferir suport a famílies que han patit la mort d’un fill.

En moltes coses m’hi vaig veure reflectit totalment, tot i que l’entrevista va ser feta al 2003 i l’entrevistada havia perdut el fill al 1990, amb només 3 anys d’edat. Per tant, veig que la cosa no canviarà pas excessivament amb el pas del temps.

El que més em va xocar, va ser una frase que hi havia al peu de l’entrevista, que parlava dels sense nom.

I deia: Si es mor el pare ets orfe, si es mor el cònjuge ets vidu/a, però que ets si es mor el fill ?. És tan inconcebible que no hi ha una paraula per definir-ho.

Em va fer pensar molt, i realment no puc estar-hi més d’acord. Que som realment els que hem hagut de passar per aquest calvari ? Crec que l’expressió més adient seria la de: Uns pobres desgraciats.
T'estimem

Mea culpa

2010-04-02T20:00:00.001+02:00

La culpa és molt negre, i tothom mira de derivar-la cap a algú altre. I en principi en un accident no hi ha un culpable directe; per això és un accident: un esdeveniment fortuït, segons la definició que en fa l’Enciclopèdia Catalana.

Però jo crec que si que n’hi ha d’indirectes. Un d’ells els senyors que ens governen i que permeten que un eix transversal (ja ho he comentat un parell de vegades) sigui una merda de carretera com la que és.

I l’altre culpable de tot plegat soc jo. I no me’n sento pel fet de fer aquesta segona carrera a Vic i haver d’agafar l’eix (estava, i estic orgullós de que volgués tenir una segona carrera) i a Vic ja hi va fer fisioteràpia; tampoc pel fet d’anar i venir cada dia, inicialment eren quatre i s’anaven combinant el cotxe, i segurament s’hagués acabat quedant per Vic o pels voltants (a mi no m’ho havia comentat, però em consta que n’havien parlat amb el “Litus”). De culpable me’n sento pel fet no haver sabut transmetre-li els riscos d’anar al darrera d’un volant.

N’havíem parlat moltes vegades, i sempre que hi havia algun accident pel telenotícies o al diari aprofitava per tocar el tema. Però sembla evident que no me’n vaig sortir.

I dic sembla perquè la única cosa que m’alleugeriria seria que hagués patit algun tipus de desmai (cosa que no descarto per com va anar tot plegat i perquè una amiga seva em va dir que aquella setmana es queixava de mal de cap. A nosaltres no ens va comentar res), però que mai en tindré cap certesa. El que jo entenia per autòpsia (potser influenciat per sèries com CSI que abans mirava, ara ja no) i que creia que podria donar-me una explicació, no li van practicar; de fet l’informe forense determina que Davant de les troballes exteriors... O sigui va morir per l’impacta (evident), però que va passar perquè aquest es produís ? Una distracció ? Un desmai ? ... No ho sé ni ho sabré mai.

Però, si va ser una distracció... mea culpa.
T’estimem.

Primer any

2010-03-19T20:00:00.000+01:00

Ja ha passat el primer any, molt de temps, i hem sobreviscut. Al llarg de l’any hi ha hagut dies més dolents i dies menys dolents (de bo cap). De fet segons la Maria Gracia, una, desgraciadament, veterana del tema (fa més de 12 anys va perdre una filla, la Gemma, també en un accident de trànsit, a l'edat de 20 anys), ja hem passat el pitjor.

I, el primer any és el pitjor perquè és el primer de tot sense ell; el primer sant, aniversari, nadal, cap d’any ...
Segons em diu, evidentment mai l’oblidarem (no cal que ho juri), com ella tampoc ha obligat mai la Gemma, però aprendrem a viure sense ell (quin remei ens queda ?).
De fet la veig parlar de la Gemma amb un somriure a la boca, i això em dona esperances. Jo de moment només en puc parlar amb un “em cago en deu” a la boca.

No varem voler fer res pel seu primer aniversari, i molt menys res de caire religiós. En tot cas el que si vaig fer va ésser cagar-me en deu i amb la mare de deu amb més força, si és possible. Ja se que no serveix de res, però no fer-ho tampoc serveix de res.
Els meus pares, sogres, germans, cunyats i nebots varem voler recordar-lo posant una nota al diari El Punt, i no solsament no em va molestar, sinó que els hi vull agrair públicament. El fet que nosaltres decidíssim no fer res no ha de condicionar, de cap manera, el que vulguin fer els altres. Si nosaltres varem decidir de no fer res és perquè considerem que qui l’ha de recordar ja ho fa (i ells segur que no ha passat un sol dia sense que ho hagin fet) i els que no ho recorden, és que els importa molt poc.

El que si que varem fer va ser arribar-nos al punt del maleït eix on va tenir l’accident, amb la Laia, l’Albert i l’Anna, i posar-hi un ram de flors.

L’endemà també varem anar al partit que va jugar el Sant Jordi, perquè els companys varen voler recordar-te fent un minut de silenci abans del partit. Varen sortir els dos equips en fila tot portant la teva camiseta entre els dos capitans (com el dia del partit-homenatge) i varen formar, en fila, amb la camiseta estesa al mig del camp, per fer el minut de silenci. De nou molt emotiu i des d’aquí també ho vull agrair a tot l’equip (directius i jugadors) i al poble de Sant Jordi.
El resultat, aquesta vegada, no hi va acompanyar (per mi era el de menys) i es va perdre amb el Gualta per 1 a 2 tot i avançar-nos amb un gol d’en Miquel. Gol que va celebrar traient-se la camiseta (a sota hi portaven la del deia de l’homenatge amb el “sempre amb tu”) i dedicant-te’l a tu. L’àrbitre li va treure targeta groga. Se’n podia haver estat.
T’estimem.

Un any

2010-03-06T12:30:00.003+01:00

Avui fa un any del maleït i fatídic 6 de març de 2009, i encara recordo com si fos ara (de fet és una de les situacions que més amb martellegen) les paraules de l’Antònia quan varen tocar al timbre de la porta de baix a l’entrada.

Jo m’estava acabant de rentar les dents i arreglant-me, ja que l’Albert havia d’ingressar a la Clínica Girona per l’operació de menisc (operació a la que en Jordi hagués assistit al quiròfan), i la vaig sentir que deia:

- Qui hi ha ?.
- .... (Mossos d’esquadra, que ens pot obrir ?).
- A on voleu anar ?.
- .... (Al quart primera).
- És aquí, però per qui demaneu ?.
- .... (Pels familiars de Jordi Masachs).

I tot seguit sento que obra la porta i em diu: Ha passat alguna cosa amb en Jordi, a baix hi ha els Mossos d’Esquadra i demanen pels familiars de Jordi Masachs.

Immediatament un calfred em va recórrer tot el cos i vaig anar cap a la porta tot pensant (No, si us plau que no hagi passat res greu -En aquells moments no em solia cagar en deu-). Ara em cago en ell i en la santíssima trinitat només de pensar-hi.

Vaig esperar al mosso (només en va venir un) amb la porta oberta i la por al cos; i tant bon punt va sortir de l’ascensor li vaig etzibar:

- Que ha passat ?.
- Hauríem de passat al menjador o a una saleta per parlar tranquil·lament.
- Però... que ha passat ?.
- Millor si ens poguéssim asseure.
- Deixat de seure, collons, li ha passat alguna cosa a ne’n Jordi ?.
- Hi ha hagut un accident a l’eix i ell s’hi ha vist involucrat.
- Hòstia no!!. Però com està ell, on l’heu portat ?.
- Desgraciadament... ha mort.

Tot es va tornar surrealista per uns moments, vaig fer-lo passar al menjador on va omplir uns formularis, que vaig haver de signar, i em va fer entrega dels seus objectes personals (un altre dia en parlaré dels objectes personals), que consistien en la cartera i el mòbil. L’Antònia li va preguntar que havíem de fer.. quan el podríem veure... Que truquéssim a la funerària, però cap al vespre perquè ara li havien de fer l’autòpsia i que ells ja ens informarien.

I se’n va anar. Llavors em vaig ensorrar totalment.
T’estimem.

La Bicicleta

2010-02-19T20:00:00.001+01:00

Per les circumstàncies que siguin, jo mai he practicat cap esport dels que en podríem dir físics. Jo sempre dic que de l’únic esport que he tingut fitxa de federat ha estat dels escacs.

Això no vol dir que no m’agradi fer esport i caminar, de tant en tant faig alguna caminada, i a Sant Miquel hi he pujat algunes vegades; i durant molt de temps vaig estar jugant a futbol els divendres al vespre als Maristes, on ens hi reuníem una colla de pares.

I aquest estiu passat vaig començar a anar en bicicleta, pel carril bici i no massa estona, l’edat ja comença a deixar-se notar i em costa molt de recuperar-me després d’un esforç (l’altre dia vaig voler pujar a Sant Miquel i esbufegava com un home boig, fins al punt d’haver de fer molts de trossos a peu). Però em va anar molt bé per meditar (allà van anar agafant cos molts dels escrits que pengen d’aquest bloc) i renegar.

Agafava la bici tot sol (una vegada vaig quedar amb la Laia i una altre amb en Marc, però majoritàriament hi anava sol) i sobre les 7, quan el sol començava a donar el tomb, me’n anava fins a Bonmatí i tornava.

En el transcurs de l’hora i quart, mes o menys, que durava la pedalada tenia temps per analitzat la situació que se’m plantejava a partir d’ara; i, tot i que de solució que m’agradés no en vaig trobar cap, em va ajudar molt.

Ara, aprofitant que al despatx hi ha una persona molt ficada en el mon de les bicis (en Miquelet) i que la marca Scott feia uns descomptes molt importants en un model de l’any passat, he aprofitat per comprar-ne una de nova.

De moment (no fa massa que la tinc) cada dissabte he sortit un parell d’hores, a veure si li acabo agafant el gust i ocupo unes hores del dissabte d’aquesta manera.
T’estimem.

Calçotada

2010-02-05T20:00:00.002+01:00

L’últim diumenge del mes de gener, la ciutat de Valls celebra la gran festa de la calçotada. Per tant el passat dia 31 de gener es va celebrar la 29a edició d’aquesta coneguda festa popular.

Tinc la sort de comptar entre les meves amistats a en Joan i la Candela que, a part de ser unes bellíssimes persones i grans amics, son Vallencs de soca-rel i membres d’una família cultivadora dels calçots de Valls.
O sigui que ni pintat per anar a menjar uns bons calçots i gaudir d’una diada amb la seva companyia.

Aquest any, malgrat tot, varem decidir de no faltar a la cita (intento que tot sigui el més normal possible, dins les meves limitacions) i en companyia d’en Jordi i la Montse hi varem anar.

El temps va acompanyar i la diada va resultar (almenys sota el meu punt de vista) d’allò més profitosa. No dubto que en el transcurs de la diada pogués haver-hi algun moment incòmode (treure cava a les postres ?) que varem solucionar portant-ne una ampolla nosaltres (el fet de que jo no en begui no ha de condicionar a ningú).
Vaig intentar ser el més natural possible, fins i tot fer alguna broma al seu fill Bernat, de disset anys i en plena “edat del pavo”.

Tu Jordi (que els coneixies de les seves visites a Girona) no vas poder-hi venir mai. Les teves ganes de jugar a futbol podien més; i com que la festa sempre s’escau en diumenge, que era quan disputàveu el partit, tenies clar les teves preferències.
T’estimem.

Conformar-se

2010-01-20T20:00:00.008+01:00

No. De cap manera. No me’n conformo. Ni me’n conformo ni ho accepto; ni ho faré mai. És antinatural i punt.

Hi ha gent (la mateixa Antònia a vegades ha fet aquesta reflexió) que em diu: pensa que no va patir, que no se’n va enterar (probablement, mai ho sabrem segur, ni estés conscient en el moment de l'impacta), i que mentre va viure va ser feliç.

Si, ja ho se. Tot això és veritat, però no en tinc prou, jo el voldria al meu costat, junt a l’Antònia i a l’Albert; i per tant no en tinc prou amb totes aquestes “veritats”.

Soc conscient que podia haver estat pitjor (sempre es opinable si hi ha alguna cosa pitjor que la mort), allitat molt de temps en coma i acabar igual o amb unes seqüeles que haguessin minvat la seva qualitat de vida fins al no res. Ja ho sé, però també sé que podria no haver passat res i seguir tot igual que abans del maleït dia 6, per tant no em satisfan aquests arguments.

I no em satisfan malgrat també soc conscient que tocant de peus a terra m’hi hauré de posar fulles, perquè això no hi ha qui ho canviï. I que s’hi m’hagués tocat viure alguna de les altres situacions esmentades, doncs igual ...

I de fet conec uns pares que estan passant per una situació molt dramàtica, amb una filla de 23 anys amb un tumor i no gaire bones expectatives.

Per aquests pares l’últim any ha estat un calvari, i quan de vegades en parlem jo sempre els dic: a vosaltres os estan matant a pessics i a nosaltres ens varem clavar una garrotada al vell mig del cap.

No vull, ni m’interessa, valorar que és millor ni que és pitjor. Senzillament s’ha de ballar amb la que t’ha tocat, i "a joderse tocan". Ara bé, conformar-se mai.
T’estimem.

Any nou

2010-01-03T20:00:00.000+01:00

Ja hem encetat un nou any. Suposo que per molta gent això és un motiu d’alegria i ho haurà celebrat amb un bon sopar i els tradicionals raïms de la sort.

És de lo més normal i jo també ho feia; m’engargussava menjant els dotze raïms al ritme de les campanades, i brindant amb cava perquè el nou any fos millor que l’anterior, fent projectes i volen millorar les coses que no estaven prou bé.

Aquest any ha estat una nit de dijous com la de qualsevol dijous de l’any, hem sopat a l’hora de sempre, no he menjat raïms ni per postres i no he ni testat el cava. És més (i sé que és una tonteria, però és la meva tonteria) donat que la beguda del cava sempre ha estat associada a celebracions (en aquestes dates és quan se’n ven més; i malgrat molts divendres per sopar l’Antònia i jo ens n’havien begut una ampolla) no penso tornar-lo a tastar en el que hem queda de vida.

I evidentment de projectes pocs i coses a millorar menys. Jo sempre dic que algunes de les coses que ens passen en aquesta vida, sobretot al canviar d’any fas el pensament de fer-les diferents, a veure si d’aquesta manera van millor, i sinó l’any vinent hi haurà una altre oportunitat; però el fet que m’ha tocar viure no té adreçador possible, és un fet incontestable (encara que de vegades penso que despertaré i tot haurà estat un mal son) i no té cap més oportunitat ni variació possible.

A mi sempre m’havien agradat les tradicions i sobretot les que comportaven reunir-se amb la família. Recordo que quan hi havia alguna celebració, sempre fèiem alçar el meu pare perquè fes el brindis, i sempre feia servir la mateixa formula: “Per molts anys poguem celebrar semblants obres amb els mateixos paletes i els mateixos manobres.”

Mai més podrem fer servir aquesta formula (a part de que he deixat de ser amic de celebracions), doncs ens falta un paleta o manobre, tant se val.
T’estimem.

Festes de nadal

2009-12-24T20:00:00.001+01:00

Ja hem arribat a les temudes festes de nadal. Temudes perquè tradicionalment son unes festes de llum i d’alegria, i molt de caire familiar (deixant de banda el caire religiós, cada vegada menys important; i per mi inexistent) on les famílies se solen reunir al voltant de la taula per celebrar-les. Jo aquest any no penso celebrar res; ni tan sols he decorat el balcó del pis, com feia cada any (era dels pocs, algun any l’únic del bloc que ho feia).

I es que (ja sé que em repeteixo) aquest nadal no és com els altres que hem passat; ni n’hi haurà mai més cap (el famós "MAI MÉS") com els passats.
Aquest any encara no l’he vista (no se si encara la fan), però era molt típica aquella propaganda de torrons, en que es veia el fill baixant del tren i la cançoneta aquella de “torna... a casa torna... per nadal”.

Doncs en Jordi no torna a casa, ni per nadal, ni per cap d’any, ni per tots sants. No tornarà mai més (altre cop), i per tant la celebració amb tota la família no pot existir, falta i faltarà ell.

El temps va passant, i de vegades penso que ho estic portant força bé (dins del que cab), però quan arriben dates que per alguna cosa o altre la seva absència és més palesa, com ara aquestes, m’adono que no, que no ho porto bé i que tot plegat és una puta merda.

Una puta merda eterna que no canviarà, i els ulls se’m tornen a omplir de llàgrimes i de la boca em surt un “em cago en deu”.

El seu somriure, la seva alegria, la seva manera de fer... es troben a faltar cada dia de l'any, però en els dies normals, vas tirant, i dins la rutina diària tot queda més diluït. Però quan aquesta rutina diària es trenca i venen dies que haurien d’ésser de celebracions i d'alegria, la cosa és molt més feixuga i difícil de suportar.
T’estimem.

Moments durs

2009-12-11T20:00:00.000+01:00

El passat dimarts dia 24 de novembre, aprofitant que fèiem vacances i que ens havíem de desplaçar a Barcelona, vaig agafar dues entrades per l’espectacle musical "Hoy no me puedo levantar", a l’Antònia li feia molta gràcia de veure’l.

L’espectacle està molt bé, sobretot si t’agrada Mecano, ja que està basat en algunes de les cançons d’aquell grup musical que va triomfar a la dècada dels 80 i 90.

A mi personalment m’agradaven bastant, ja que a més de la veu angelical de "la Torroja", les seves lletres transmetien sentiments i sensacions. De fet crec (és una opinió) que de pocs grups musicals espanyols se’n podria muntar una obra teatral, lligant tota l’obra a les lletres de les seves cançons. I això és el que s’ha fet.

A grans trets l’obre explica la història de dos amics (Mario i Colate) d’un poble petit de les rodalies de Madrid, que es traslladen a la capital per crear un grup musical i guanyar-se la vida. Allà coneixen a en "Guillermo" i en "Pachi" i amb ells formaran el grup "Rulé" amb el que triomfaran. Tot això amanit amb cançons de Mecano.

Fins aquí cap problema i l’obra va avançant ràpida i amena. El moment dur (per nosaltres) passa en el moment en que en Colate que havia quedat atrapat en el mon de la droga decideix suïcidar-se i a l’assabentar-se’n en Mario, desfet per la pena, canta "Me cuesta tanto olvidarte" mentre (i això va esser duríssim) en una pantalla de l’escenari van passant trossos de filmacions dels dos amic de petits (en festes, aniversaris, jugant ...).

L’Antònia i jo no varem poder reprimir les llàgrimes (no ho he pogut fer ni al escriure això i recordar aquells moments); i ella fins i tot va voler sortir del teatre i esperar-me a fora. Al final, no mirant la pantalla, es va tranquil·litzar i varem acabar de veure l’obra. Van ésser uns moments molt durs (i suposo que n’hi hauran molts més) i amb molts de records; i suposo que el del meu costat (ella estava al costat del passadís) que no entenia de que anava la cosa, devia pensar que érem uns "bitxos raros". Però es que ÉS IMPOSSIBLE oblidar-te ...
T’estimem.

Capacitat d’adaptació

2009-11-27T20:00:00.000+01:00

El cos humà té una gran capacitat per d’adaptar-se a les diferents situacions en que ens anem trobant al llarg de la nostra vida.
De fet viure és això: adaptar-se.
La mateixa definició de la paraula vida ja ens ho diu: “Estat dinàmic de la matèria organitzada caracteritzat bàsicament per la seva capacitat d'adaptació i d'evolució davant els diferents canvis en el medi, i pel fet de poder reproduir-se.”

I això és que intento fer, adaptar-me a la nova situació. I no és gens fàcil, ni se ben bé com fer-ho. Suposo que el temps es va cuidant, lentament, de fer possible aquesta adaptació.
I que cal fer-la no en tinc cap dubte, i és una recomanació molt fàcil de fer i que jo mateix ho hagués fet, i ho faré si algun conegut es troba en una situació semblant; però ningú sap com dur-ho a terme, i jo menys. Però m'imagino que el camí per arribar-hi ha d’esser molt llarg, i diferent per cada persona i cada situació.

El que em “xoca” és el comentari que de vegades m’han fet “No se pas que faria si em toques a mi”. “Sou molt valents”. Que faries ?. Valents ?. No faries res; i de valentia poca. Perquè no s’hi pot fer res. Tant de bo s’hi pogués fer alguna cosa, com ara canviar-se per ell; sens dubte que ja ho hauria fet. Jo sempre dic que davant d’una situació com aquesta només hi ha dues solucions: Para que jo també baixo (el que jo en dic l’alternativa, i que no és aplicable) i l’altre que és anar girant dies; més bé o més malament (i que és la que aplico).
T’estimem.

Vergonyes

2009-11-20T20:00:00.002+01:00

L’altre dia vaig anar a Bonmatí (jo soc fill d’allà), i evidentment vaig haver de passar per la N-141, la anomenada “carretera de la vergonya”.

Em va sobtar molt el fet de que la plataforma que s’ha creat per tal de intentar millorar aquesta carretera s’hagi dedicat a plantar-hi creus de fusta amb la paraula “vergonya”.

El fet en si no m’importa el més mínim; és més, trobo molt bé que s’intenti millorar aquesta carretera, on s’han produït molts accidents, una bona colla d’ells amb víctimes; ara bé no sé si l’opció adoptada (les creus) és la més adient, sobretot pensant en la gent que hi ha perdut algun familiar i ha decidit plantar-hi una creu recordant-lo, o ha decidit no fer-ho per no veure aquell símbol que tants mals records li porta, i ara a la carretera n’hi ha una bona colla de plantades.

En tot cas el que si que està clar és que la carretera és estreta i perillosa, i ho puc dir per experiència pròpia donat que la vaig fer diàriament durant bastant de temps (i encara la faig tot sovint), i a més vaig tenir-hi un accident, xafant completament el primer cotxe que vaig tenir, un Seat 127, i que fàcilment em podia haver costat la vida, sobretot si en lloc de topar amb un altre cotxe hagués topat amb un camió, com va passar-li a ne’n Jordi.
Va ser al 1984, quan en Jordi no tenia ni un mes.

Però de carreteres de la vergonya n’hi ha moltes. Jo, naturalment, trobo molt més vergonyós el que varen fer amb l’eix transversal, una carretera que volia ser un eix principal pel desenvolupament de la terres de ponent, que trencava l’estructura radial de carreteres de Catalunya (on normalment es construeixen mirant Barcelona), que el Sr. Pujol va presentar com una eina de progrés per Catalunya i que cada dia utilitzen centenars de camions, que deixen l’autopista a Girona i segueixen per l’eix per tal de reduir costos. Una carretera que s’ha convertit en la tomba de molta gent.
T’estimem.

Records

2009-11-06T20:00:00.000+01:00

Mica en mica et vas convertint en un record, molt tendre encara, molt dolorós encara, i molt present encara.
Un record que me’n sento orgullós de tenir. Em sento orgullós de com eres: alegre, respectuós, treballador, amic dels seus amics ...

Recordo perfectament el dia del teu naixement, vaig poder assistir al part al ser un part natural; de com vas treure el cap a aquest mon i del teu primer plor. Del nerviosisme meu i de la mare davant del teu naixement i de com varem haver de deixar el passeig que estàvem fent del dia de Sant Jordi perquè va començar a tenir dolors de part. Però tu et vares esperar a néixer l’endemà; vas voler néixer el mateix dia en que havia nascut jo: l’endemà de Sant Jordi.

Recordo els teus primers passos, a Bescanó (el teu primer anys de vida va transcórrer allà) i l’espant que ens vares donar quan vas caure a Bonmatí i et varem haver d’ingressar al Vall d’Hebron de Barcelona. Afortunadament no va ser res.

Recordo el teu pas pels Maristes on hi vares estudiar 14 anys (des de P4 al Batxillerat) i de com et vares anar fent gran. Primer et podia ajudar amb alguns deures i explicar-te alguna cosa que no t’hagués quedat clar, però al final vas acabar sabent més tu que no pas jo.

Recordo els partits de futbol i el teu pas per les diferents categories. De la il·lusió per anar a jugar, tot i la fred i el mal temps que havies de suportar i que moltes vegades tornaves amb els genolls pelats. Més endavant s’hi varen afegir les patacades, però el desig de jugar podia amb tot.

Recordo el teu pas per la universitat i de les ganes de fer moltes coses, fins que un maleït accident va acabar amb tot. Amb tot menys amb els meus records.
T’estimem.

Els amics

2009-10-23T20:00:00.002+02:00

Diuen que qui té un amic té un tresor.

No deixa d’ésser una frase feta, però que per mi agafa un gran significat en els moments presents.
Gairebé tots els nostres amics, tant els comuns, com els d’una o altre banda, ens heu mostrat el vostre suport i heu intentat estar al nostre costat, ajudant-nos a sortir del pou.
I no es una tasca fàcil. I no ho és perquè no tothom és capaç de saber com actuar en una situació tan delicada com aquesta (moltes vegades ni jo mateix sé el que vull: si estar sol o estar amb algú; si plorar i compadir-me o sortir una mica i no pensar-hi tant).
I amb tots se que hi puc contar, tots us heu ofert per sortir a fer un tomb, anar a dinar o a sopar fora, o a fer un simple cafè; inclús a poder-vos trucar a qualsevol hora que em fes falta parlar i desfogar-me. Que només que nosaltres us haguéssim fet una petició d’ajut TOTS I CADA UN DE VOSALTRES ens haguéssiu fet costat; i a tots us vull agrair l’atenció que ens dispenseu i la predisposició a ajudar. Però vull agrair-ho molt especialment a ne’n Jordi Mont i a la Montse que des del mateix dia 6 de març ens han fet costat i han estat de gran ajut.
De vegades és difícil en aquesta societat tan competitiva i amb uns valors tan materialistes, de trobar temps per fer costat a la gent que ens envolta i que ens pot necessitar. I ells ho han sabut fer.

També vull aprofitar per agrair als seus amics, els germans Bartina (Marc i Albert) i als altres dos nois que els varen acompanyar (que no conec, i no en se el nom, però em consta que també eren amics d’en Jordi), el fet simbòlic de plantar un pi en el seu record.
En l’últim partit del Sant Jordi a casa, el vaig anar a veure i ho considero una manera molt maca de tenir un record cap a n’en Jordi. Espero que creixi alt i sa, i tingui una vida més llarga que la que va tenir ell.
No vaig tenir ocasió de parlar-ne en l’escrit “Els amics et recorden” i ho vull fer ara.
T’estimem.

I ara què ?

2009-10-09T20:00:00.000+02:00

Encara recordo, com si fos ara el matí del dia 6 de març; es va llevar, es va dutxar, vaig sentir-lo que esmorzava una mica, i com deia adéu. Tot com cada dia, només que aquell adéu va ésser el seu últim adéu; qui ho havia de dir.

Ha estat un fet que, ni en el pitjor dels mals sons m’hagués imaginat de trobar-m’hi immers. Però ha passat.
I ara què ?. Hi ha alguna cosa desprès de la mort ?. La seva energia segueix amb nosaltres ?.
És impressionant veure com la gent s’aferra a qualsevol cosa quan es perd un ser estimat. I més quan ha estat d’una manera tant sobtada, com en el cas d’en Jordi.
La meva opinió, vagi per endavant, RES DE RES. De fet ja ho deia quan parlava del famós destí: agnòstic total. Només crec en allò que palpo.
Amb això no pretenc convèncer a ningú que pensi el contrari; mai he pretès que algú canviï la seva opinió i vegi les coses com jo (les veuria massa negres), ni tampoc posseir la “veritat absoluta”; la meva única pretensió és deixar constància del meu pensament; i malauradament es aquest: RES DE RES.

He llegit moltes coses al respecte, sobretot blogs amb opinions d’altre gent que s’ha trobat en situacions semblants o iguals a la meva, i molta d’aquesta gent és de l’opinió que hi ha d’haver alguna cosa (ningú sap, però, què), perquè sinó la vida no tindria cap sentit (i perquè n’ha de tenir ?).
La meva modesta opinió és que racionals o no, no deixem d’ésser animals que al llarg dels anys hem evolucionat més que d’altres espècies (sobretot pel que fa a l’intel·lecte), i no veig perquè ha d’ésser diferent el sentit de la nostra vida a la de la resta d’animals. Perquè ells no han evolucionat tant ?. Això ens fa disposar d’una altre vida al “paradís” i a ells no ?. Tant de bo, com a desig jo ja m’hi apunto; però pensant les coses freda i racionalment, ho sento però no, venim del no res i al no res tornem.
T’estimem.

Condemnats a viure

2009-09-25T20:00:00.000+02:00

La veritat es que és una expressió que em va sobtar molt: Condemnats a viure. I el més curiós és que me la dir un psicòleg.

Evidentment està extreta del context d’una xerrada i dita així, sola, impacta molt més.
La finalitat no era altre que dir: has de tirar endavant, no et pots ensorrar. La vida segueix i jo estic “condemnat” ha seguir... més bé o més malament.
Evidentment, com ja he manifestat altres vegades, “condemnat” o no, anirem fent. Mai he sospesat, ni ho faré, “l’alternativa”. També he de dir però que, sobretot els dos primers mesos (i encara ara algunes vegades), si al apagar la llum per anar a dormir m’hagués estalviat de tornar-lo a encendre, hagués estat un alliberament.
No cal que ningú s’exclami ni es posi les mans al cap, i sé que es dirà que és una postura molt egoista i que no té en compte ni a l’Antònia (que ja ha perdut un fill) ni a l’Albert (que ja ha perdut un germà) ni a la resta de germans i familiars que haurien de sumar una altre pèrdua a la d’en Jordi.
Però no ens enganyem, estic segur que molta gent (i de fet en conec que així m’ho han manifestat) que davant de problemes, i no tan greus, ha desitjat aquest resultat.
Però la “condemna” l’hem de complir i la compliré. No sé els anys que l’hauré de complir, però el que si sé és que es faran molt llargs.
És curiós però veure la vida com una condemna, mai se m’havia ocorregut pensar-hi en aquests termes. De fet fins ara havia estat una persona feliç, sense grans problemes i amb una família estupenda. Ara potser ho veig més com una condemna... amb l’agreujant que un presoner sap la durada de la seva condemna i JO NO.
T’estimem.

La mort

2009-09-18T20:00:00.000+02:00

Hòstia quin tema: La mort. Tema tabú en la nostra cultura. No fa massa temps ho era també el sexe. Aquest s’ha superat, però el de la mort encara continua ben viu (quin contrasentit: el tabú de la mort, ben viu).

En general no estem preparats per la mort, ningú gosa parlar-ne massa, no fos cas que em senti i em vingui a buscar.
I la mort forma part del cicle de la vida. Si no hi hagués mort, no hi hauria vida. De fet tal com diu una dita: “La mort està tan segura de la seva victòria, que ens dóna tota una vida d’avantatja”.

Però de morts jo diria que n’hi ha de dos tipus: la natural i la antinatural.

És evident que tots hem de morir (cap de nosaltres quedarà per grana, malgrat era una conya que jo solia fer sovint), i això ho sabem des que ens anem fent grans. Ja a l’escola ens ho expliquen, ens parlen del cicles de la vida, que acaba amb la mort.
Dels quatre estadis del cicle de la vida (néixer, créixer, reproduir-se i morir) només n’hi ha un que tenim garantit: Morir. En quan als altres dos (néixer ja ho hem fet), créixer (ho pots fer fins a un cert punt) i reproduir-te potser que no ho acabis fent mai. Ara morir-te, no cal ser endeví per garantir-ne el pas per aquest estadi.

O sigui que morir-se és la cosa més “natural” d’aquest mon. Ara bé, és natural quan aquesta arriba un cop has passat pels altres estadis i el teu cos ja cansat i havent donat tot el que podia donar, mort de vellesa.
Però, que passa quan aquest estadi passa per davant dels altres, saltant-ne l’odre natural i t’atrapa en la plenitud de la vida ? Quan tens tot de projectes per portar a terme ? Quan estàs ple d’il·lusions ? Quan només tens 24 anys ? Quan és ANTINATURAL ?

Si ja no estem preparats per la mort natural, imaginat per la antinatural... És un cop d’una intensitat tal, que les paraules no ho poden descriure.
Jo sempre havia sentit a dir que la mort d’un fill és el pitjor que pot passar a uns pares. Ara no puc estar-hi més d’acord.
T’estimem.

La “Tina”

2009-09-11T08:00:00.000+02:00

La Tina és un gossa de la raça Schnauzer, de mida mini. De moment és petita, només té tres mesos, però no serà mai un gos gran.

Jo sempre havia estat contrari als gossos en un pis, i concretament a casa, fossin de la mida que fossin, i si alguna vegada havia sorgit el tema de comprar-ne un, la meva opinió n’era del tot contraria; i sempre deia que en tot cas quan em jubilés, que llavors ja en parlaríem.
Avui hi ha una gosseta a casa. Però és que avui la situació a casa és tant diferent de la última vegada que es va tractar aquest tema, que he estat incapaç una vegada més d’oposar-me a una voluntat manifestada tant per l’Antònia com per l’Albert.
Ja no em val ajornar-ho fins a la jubilació (no se tan solsament si hi arribaré, ni si arribaré a la propera setmana). Ja no puc tallar il·lusions amb pretextos.

Si avui gaudeixen (i gaudeixo) d’aquesta gosseta, això és el que compte, i demà... potser ni existirà el demà.

Sempre he dit (i penso que negar-ho és estúpid) que el dia 6 de març van canviar moltes coses i dins la meva escala de valors ha passat a tenir molta importància l’avui, quedant més en un segon terme el demà. Demà del qual en Jordi en va ésser privat.
T’estimem

Tipus d’escrits

2009-09-06T08:00:00.001+02:00

Algú em deia l’altre dia que va seguint el meu Blog, per veure com anàvem tirant, i quina evolució seguien els escrits que hi vaig publicant. He de dir que és una persona amb qui hi tinc molta confiança, però he volgut fer servir el seu comentar-hi per fer-ne un escrit pel Blog (d’alguna cosa haig de parlar).

La seva opinió era que em veia com estancat, que no hi veia una progressió diem “positiva” davant del problema i pot ser em feia falta una voluntat més decidida, per part meva, a sortir-me’n. Que hi veia molts “no vull” i això ho creia negatiu.
I no diré que no tingui raó, que hi hauria de posar més de la meva part; però posats a demanar el que jo voldria és que no hagués passat res i que no hagués hagut de començar mai aquest Blog.
Però... ha passat... i l’he començat... i avui tot just fa mig any de l’accident (i segons com em sembla que era ahir i segons com una eternitat) i que si d’aquí a dos anys estic millor i puc ésser més positiu, jo ja em dono per satisfet (si és abans millor, però em sembla que ni amb els dos anys seran suficients).
Sento molt no poder transmetre més bones sensacions, però... soc com soc (o pels que hi creguin: com m’ha fet el meu destí).
I és que, collons, no hem de perdre de vista que estem parlant de la mort sobtada d’un fill de 24 anys i en l’àmbit d’una família molt unida, i si hi ha gent que se’n ha sortit amb menys temps, doncs me’n alegro per ells, però jo de moment continuo en la més negre de les foscors, i ja hem dono per satisfet “anant fent”.
T’estimem.

Cuba

2009-08-29T23:00:00.025+02:00

Ja tornem estar en la rutina diària de la feina. S’han acabat les vacances i el viatge a Cuba ja no és més que un record viscut.
Un record complexa de definir, alegre per un costat (crec que he aconseguit la finalitat que em vaig marcar), dolorós per l’altre (no hi érem tots).
Van ser quinze dies en que vaig fer tot el possible per complir el que vaig prometre en aquest mateix Blog; procurar que sobretot l’Albert i l’Anna s’ho passessin el més bé possible. I crec que ho vaig aconseguir.

Pel que fa al viatge en si, tot i que Cuba no estava en els primers llocs de preferència en quant a països a visitar, em va satisfer bastant. Evidentment és un país ancorat als anys 60 amb una greu crisi econòmica motivada per l’embargament dels Estats Units i per la caiguda de l'antiga Unió Soviètica. Això fa que les infraestructures siguin molt deficients, amb carreteres a mig fer i d’altres molt malmeses i amb edificis colonials mig ensorrats. Sous molt baixos i quantitat de restriccions a la població.

Però el motiu principal del viatge no era tant descobrir aquesta Cuba caribenya, tronada, la seva gent i les seves platges; sinó allunyar-nos el més possible de la trista realitat que estem vivint; i enfortir molt més els llaços d’unió entre nosaltres, i envers l’Anna. Tot i que ja la coneguéssim bastant, una cosa és un relació d’unes hores, o un cap de setmana i l’altre conviure quinze dies plegats. I en aquest sentit he de dir que estic molt satisfet del resultat del viatge. L’Anna és una persona molt madura malgrat encara no ha complert els 21 anys; i un gran puntal per l’Albert.
Per tant no em penedeixo en cap moment d’haver realitzat aquest viatge tot i que també van haver-hi els seu moments durs.
T’estimem.

MAI MÉS

2009-08-25T17:00:00.000+02:00

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix mai com: cap vegada. Si bé no defineix mai més, crec que ho podríem definir com: cap més vegada.

Malgrat tot és una qüestió sense més importància. Tots sabem prou bé el significat de MAI MÉS; i tots l’hem emprat més d’una vegada al referir-nos a algú: amb fulano no hi vull saber MAI MÉS res; o a algun lloc: a aquest lloc no hi tornaré MAI MÉS; o en d’altres circumstàncies. Segurament, però, al cap d’un temps tornarem a parlar amb aquella persona o tornem a entrar en aquell lloc.
Per a mi, però la expressió MAI MÉS ha passat a tenir un sentit molt profund i el seu significat m’està fent molt de mal.
Jo si que puc dir, sense equivocació possible que MAI MÉS tornaré a veure en Jordi, ni a parlar amb ell. MAI MÉS.
Al llarg de la vida hi ha coses que t’angoixen i et fan sentir malament, problemes més o menys importants, però amb el temps moltes d’aquestes coses es van oblidant o solucionant i tot torna a la normalitat. Evidentment aquest no és el cas, i aquí també cal aplicar-hi el MAI MÉS. MAI MÉS res tornarà a ésser igual; ni jo la persona que era abans del fatídic 6 de març. Aquell dia també va morir una part meva.
La cruesa d’aquests dos mots, que em van martellejant el cervell, em suposa un sentiment difícil d’explicar amb paraules.
I es que costa molt d’acceptar i assumir que el significat de dos mots tant curts, de només tres lletres cada un, pugui suposar: tot el que em queda de vida. I tot el que us queda de vida a cada un de vosaltres.
T’estimem.

El Destí

2009-08-14T20:00:00.004+02:00

Segons la Wikipedia en català: El destí és la sèrie d'esdeveniments del futur que no es poden alterar, que estan ja fixats per endavant per forces que escapen al control humà i que per tant la conducta no és lliure sinó predestinada (determinisme). I segons la Gran Enciclopèdia Catalana: Potència sobrehumana que, segons les religions antigues, fixa per endavant el curs dels esdeveniments i la sort reservada a cadascú i, en conseqüència, és la causa ordenadora del món i de la història.

Soc conscient que és un tema molt delicat, i amb el que probablement algú no estarà d’acord en les meves afirmacions; però és el que jo penso, i aquestes definicions (que com a definicions no qüestiono) no fan altre cosa que definir una paraula, finalitat de tota enciclopèdia.
Jo crec que parlar d’un destí que cada un de nosaltres ja té marcat, és senzillament una bestiesa.
En primer lloc perquè això significaria que no som lliures, tenim un camí marcat i l’hem de seguir, malgrat no ens agradi (segons la definició de la wikipedia: no es poden alterar... i que per tant la conducta no és lliure), o sigui: som unes simples marionetes a les mans d’aquest destí; cosa que no puc acceptar de cap manera. I en segon lloc perquè algú o alguna cosa l’hauria de marcar. Si fos algú, aquest algú seria molt fill de puta, donat que en marca cada un que ... i si com diuen els “entesos” és la posició dels astres en el moment de naixement, també déu ni do ... (en funció de néixer cinc minuts abans o cinc minuts desprès, t’enclastaràs contra un camió als 24 anys o viuràs fins els 92 i moriràs de vell). Tal com he dit abans: una bestiesa.
No puc acceptar que per intentar buscar una raó a la mort d’en Jordi (no n’hi cap) em parlin de que “era el seu destí”, “la seva hora” i menys de “la voluntat de déu”.
No puc de cap manera acceptar (com algú m’ha dit) que la posició dels astres en el moment del seu naixement poguessin determinar quina, com i quan seria la seva mort.

Penso que davant d’una desgràcia sentim la necessitat de pensar que allò ha passat per alguna cosa; si som molt religiosos: “la voluntat de deu”, accepta-ho i calla; i si no en som gens: “el destí”, accepta-ho i calla. Per mi és el mateix: buscar una justificació a un fet que no en té (o almenys jo no la se veure).
Jo mai he estat una persona especialment religiosa, però tampoc m’he considerat un ateu ni tan solament m’hagués definit com a un agnòstic; senzillament era un tema que no m’interessava en especial. Ara la cosa és molt diferent i m’he transformat en un agnòstic total, o sigui una persona que no creu en res que no es pugui palpar.
I això que estic segur que creure en alguna cosa ha d’ajudar en moments tant difícils.
T’estimem.

Vacances d’estiu

2009-07-31T20:00:00.001+02:00

Ja ha arribat l’estiu i amb ell les vacances. Cada any fèiem un viatge tots quatre. Aquest any això serà impossible (al menys físicament). Ja havíem començat a parlar de on aniríem aquest any; i de fet en Gallegos ja ens estava preparant l’itinerari. Però tot ha fet un gir de 360º i evidentment no farem el viatge que havíem planejat. No podria.

Però alguna cosa haurem de fer. L’estiu és molt llarg i ja saps que la platja a la mare i a mi no ens agrada massa; quedar-nos aquí, almenys aquest any, seria terrible. O sigui que marxarem.
L’únic lloc on (per dir-ho d’alguna manera) em fa una mica de gràcia anar és a la illa de Cuba. En primer lloc perquè tu ja hi vas estar (en el viatge de fi de carrera de fisio) i en segon lloc perquè tu mateix ens havies insistit molt a la mare i a mi que hi anéssim, que ens agradaria.
Doncs aquest estiu hi anirem.
I perquè l’Albert no es trobi sol (ja te’n recordes que l’any passat a la Índia trobava a faltar a l’Anna, malgrat ésser-hi tu) aquest any ens l’emportarem. Ja en varem parlar i les dates li van bé.
Probablement sigui l’últim viatge d’aquestes característiques que fem, no ho sé. El temps ho anirà dient, però ara mateix anar a algun lloc on tu no hi has estat, i haver-hi d’anar sense tu (tenint en comte, evidentment, perquè no hi pots venir) no em bé massa de gust.
Se perfectament que serà un viatge molt diferent als anteriors. Tu no hi seràs i això sol ja fa que res pugui ésser igual. Malgrat tot intentaré que tant la mare, com l’Albert i l’Anna s’ho passin bé, i si em venen pensaments negatius, miraré de dissimular-los; com ja faig ara.
El fet de que tu ja hi hagis estat té la seva part positiva, però també té la seva part negativa. Positiva en el sentit que he manifestat abans: no és un lloc on a tu t’hauria agradat anar i no hi has pogut anar (em feria sentir malament). I negativa perquè estarem en llocs concrets on tu vares estar, com per exemple a la “Bodeguita del Medio” que sé que hi vareu anar a fer un “mojito”, i ja saps que és una beguda que a l’estiu, a les carpes, solia prendre; i això farà que el teu record sigui més intens i per tant també ho serà el dolor.
T’estimem.

La Laia

2009-07-24T20:00:00.010+02:00

Aquest és l’escrit que més m’ha costat de prendre la decisió de si fer-lo o no. La disjunció en que em trobava era molt semblant a la que es troben molts amics i coneguts nostres: els hi comentem alguna cosa (com s’ho prendran) o no diem res (llavors poden pensar que no ens preocupa en absolut el seu patiment). És realment una decisió difícil i jo sempre he intentat respectar al meu interlocutor.
Docs bé, amb la Laia m’he trobat en una situació semblant (si no el faig pot semblar que m'oblido d'ella), i més després d’haver dedicat un escrit a la seva mare i el seu germà (algú pot pensar: home eren la seva mare i el seu germà, és de lo més normal). Però i la Laia què, no era ningú ? Si hi hagués hagut algun paper signat la cosa hauria estat diferent ? Fan falta papers signats perquè els sentiments tinguin algun valor ? Evidentment NO. Els sentiments son els que son i punt. I la Laia era la seva parella en el moment del desgraciat accident, i per tant crec que és mereix un espai per ella sola en aquest Blog.
Blog per altre banda que dedico plenament a ne’n Jordi; i la Laia va ésser una part molt important ens els últims tres anys de la seva curta vida (gràcies Laia), i la meva il·lusió era que s’hagués acabat convertint en la mare del meus néts.

Recordo perfectament quan en Jordi ens la va presentar, a l’estiu del 2007, just abans de que anessin a fer el seu primer viatge junts, a Menorca. De seguida em va semblar una molt bona noia, amb un caràcter molt obert (a part de molt maca) i amb la que varem connectar plenament des del primer moment.
Desprès d’aquella primera vegada va anar venint regularment i no va tenir cap problema d’incorporar-se a les festes familiars que sovint solíem fer (encara em sembla veure-la jugant a cartes amb en Jordi i el meu pare i el meu cunyat, desprès del seu primer dinar de fires).
Semblava que es trobava bé amb nosaltres i nosaltres amb ella.
Ara, per desgràcia, a ella la vida també li ha donat un cop molt fort, i tots els plans de futur que havia fet amb en Jordi se’n han anat a la merda, i haurà de començar de nou. I sens dubte això costa i costa molt. No ha perdut un fill (com nosaltres), no ha perdut un germà (com l’Albert), però ha perdut la persona que estimava i amb qui volia formar-hi una família; i això també deixa una marca inesborrable.
Nosaltres volem fer-li costat en tot el que puguem, i de fet desprès del fatídic 6 de març ens hem vist algunes vegades (en els homenatges i en visites que ens ha fet a casa, on sap que sempre tindrà la porta oberta i serà benvinguda) i a mi m’agrada molt mantenir-hi un contacte; almenys mentre a ella no li faci mal, perquè li tinc una gram estima.
Però precisament per l’estimació que sento cap a ella (s’havia de convertir en la meva filla) espero que es pugui refer, el més aviat possible, i malgrat segur que mai no oblidarà en Jordi, pugui redreçar la seva vida i donar-l’hi altre cop sentit. MOLTS D’ANIMS.
T’estimem.

L’Albert

2009-07-17T20:00:00.000+02:00

El seu germà, l’Albert, és molt jove (acaba de fer els 21 anys), té la seva parella, l’Anna que li està fent una companyia extraordinària i l’està ajudant molt (des d’aquí moltes gràcies Anna, encara que ja se que diràs que no cal i que ho fas perquè te l’estimes) i per tant, aparentment, és sobreposarà. No m’agrada dir que ho superarà, perquè aquestes coses no se superen mai, sempre queden en el record.
Malgrat tot, no serà senzill, és un tema del que no li agrada parlar-ne massa i sobre el que hi té un gran respecte. Per ell més que morir prefereix parlar de que se n’ha anat, que ens ha deixat ...
Perquè no deixa que era el seu germà gran, i que malgrat les petites disputes, del tot normal entre germans (per temes de roba, d’auriculars, de l’ipod, del canal de la tv ...), s’estimaven molt i es feien moltes confidències.
A més, en Jordi sempre li feia de germà gran i l’aconsellava en el tema dels estudis, i en d’altres aspectes de la vida. Era quatre anys més gran i moltes coses que no s’atrevia a comentar-m’ho a mi, o feia amb ell. Ara ha perdut tot això. HA PERDUT EL SEU UNIC GERMÀ, i el seu millor confident, i s’ha quedat “sol” com el nostre únic fill.
Aquest nova situació l’ha fet sentir-se amb més obligacions envers nosaltres, creu que ha d’estar més per nosaltres i si abans ja s’hi passaven (amb l’Anna) moltes estones a casa; últimament s’hi estan molt més.
També ha fet que ens vulgui “protegir” d’una altre situació com aquesta, volent canviar de cotxe per un de més fort, i malgrat ja li vaig dir que si tenia la desgràcia de topar de cares amb un camió, com el seu germà, no hi havia cotxe que hi valgués; com que el va voler canviar, ho varem fer.
Quan anàvem de viatge, probablement eren els moments en que més confidències es feien, donat que ells dos compartien habitació, i això els feia estar molt més junts que mai, inclús que a casa on al tenir cada un la seva habitació i haver-hi nosaltres en els espais més comuns, no els permetia parlar de segons què amb tanta tranquil·litat.
El que està clar és que s’ho explicaven pràcticament tot i es cobrien l’un a altre en les petites tonteries que poguessin sorgir.
Eren germans i amb això està tot dit.
Però precisament per això, perquè eren germans, i perquè la notícia de la seva mort el va agafar tan de sobte com a nosaltres (com ja he comentat ell era a casa quan el mosso d’esquadra ens ho va comunicar) la seva pèrdua l’ha afectat, I MOLT.
T’estimem.

L’Antònia

2009-07-10T20:00:00.004+02:00

L’Antònia, la seva mare, és una dona amb una gran personalitat i amb unes idees molt clares.

No vull dir amb això que no hagi sentit la mort del seu fill. Seria un disbarat només insinuar-ho. Ho ha sentit tant com jo (o més), no ho oblidarà mai i no ho superarà tampoc. La mort d’un fill no se supera; simplement s’aprèn a viure sense ell (o s’ha de viure sense ell, encara que no se’n aprengui), amb el buit que t’ha deixat.
Però si que, sobretot comparada amb mi, és una dona molt forta. Jo al seu costat soc una merda seca. Tal com ja vaig dir en el primer escrit que vaig penjar en aquest Blog d’en Jordi i que vaig titular “El dia més trist de la meva vida”, ella va ésser qui es va sobreposar a la desgràcia i va començar a organitzar les coses. Jo no servia per res més que per plorar i lamentar-me.
A més, com ja he dit, té les idees molt clares: per molt que li costi d’acceptar, en Jordi ja no el té (ni el tindrà mai més) i ha de lluitar pels que li queden, l’Albert i jo mateix. Jo també ho tinc clar (almenys sobre el paper) però m’ensorro molt sovint per la meva manca de fortalesa.
No ha tingut una vida fàcil, va començar a treballar de cambrera, els fins de setmana, amb 12 anys (a vegades tan en Jordi com l’Albert li feien bromes sobre això) i ja fa anys que la seva mare està malalta (a part d’un reguitzell de malalties, entre elles asma, al·lèrgies, etc. té amputades les dues cames per sota del genoll), alternant temporades més bones amb temporades ingressada al Trueta (no fa massa hi va estar ingressada gairebé un mes), i això a una filla també la marca; però alhora és una dona amb unes grans ganes de viure, i part d’aquesta fortalesa és que la que ha traspassat a l’Antònia. És una dona que es conforma amb el que li ha tocat viure, i diu que si mires al costat sempre en trobaràs de pitjors que tu.
L’Antònia fa igual: no hi ha res a fer, doncs pit i collons i s’ha de mirar endavant.
Jo soc molt diferent i més dèbil d’esperit: jo penso que tot axó es pura teoria, i psicologia barata (malgrat també soc conscient que son una realitat com un templa) i que receptar és molt fàcil, però prendre-s’ho és molt diferent; i jo no puc.
Soc conscient que és una actitud negativa, que no em tornarà en Jordi i que m’està fent mal a mi (no m’importa) i als que m’envolten (això ja m’emprenya més), però ara com ara és superior a mi i no puc (ni vull) trobar-me bé sense en Jordi al meu costat. ES MASSA PER MI.
T’estimem.

La feina i “les pastilletes”

2009-07-01T20:00:00.003+02:00

El temps va passant, lentament (alguns dies es fan interminables) però va passant. La veritat és que el temps passat fins ara ha estat en una època que la feina (aquella eina terapèutica) m’ha exigit molta dedicació. Al principi no creia pas poder-me’n sortir, però ja ha passat "la Renda" i m’ha anat millor del que m’esperava.

També em tenia preocupat haver de rebre els clients de sempre (la majoria dels quals estaven assabentats dels moments difícils que estic vivint), perquè els ànims estaven (i continuen estant) molt baixos i no sabia com reaccionaria jo, ni com reaccionarien ells si no ha sabien. Aquest any ja en fa 26 que estic treballant a l’Assessoria i amb la majoria s’ha establert alguna cosa més que el simple tracte assessor-client; i si a més tenen fills, doncs algun comentari respecte a ells sempre sortia. Aquest any tot ha estat molt diferent i l’afrontava amb una certa por. Però repeteixo: al final ha anat millor del que m’esperava i a la majoria els vaig acabar parlant d’aquest blog.
Ara, quan tornem a una època més “normal” (malgrat de feina sempre n’hi ha molta) no se ben bé com ho afrontaré. Anirem dia a dia i pas a pas.
També he de dir que les “pastilletes” ajuden molt. Mai he estat una persona que s’hagi medicat, soc anti-medicació, però davant d’un fet com aquest tots els especialistes (clients-amics) amb que n’he parlat m’han recomanat que me les prengués, per evitar mals pitjors. Jo sempre he manifestat, i m’hi reafirmo, que no vull anar “penjat” per la vida i veure-ho tot de color de rosa a causa de “les putes pastilletes”. Que la vida no és de color de rosa (ara mateix jo la veig de color negre), i que m’havia passat una desgràcia i volia poder-me sentir desgraciat i poder plorar quan el cos m’ho demanés. Ara, evitar caure en una depressió forta i que això em porti conseqüències dins l’àmbit familiar i laboral, si que ho vull evitar; per això em prenc la mínima dosis possible.
T'estimem.

Un abans i un després

2009-06-19T22:45:00.113+02:00

De tots els dies de l’any hi ha un abans i un després. Però no tots els dies marquen aquest abans i aquest després de la manera que a mi em va marcar el dia 6 de març passat.

La marca que em va deixar va ésser de tal calat, que dubto que MAI, per molt de temps que passi (així ho veig ara mateix) aquest després podrà, ni de lluny, assemblar-se al abans.
Se que molta gent que llegeixi això pensarà que encara és tot massa recent, i que el temps, que “ho cura tot” m’ho farà veure d’una altre manera. HO DUBTO, en tot cas el temps ho dirà.
Malgrat tot, no fa massa dies parlava amb un pare que es va trobar en una situació semblant, ja fa sis anys, i em deia que el temps NO HO CURA TOT. Que en tot cas el que el temps fa és ajudar-te a aprendre a viure amb el problema; però es que tampoc vull aprendre’n, sinó senzillament viure-hi.
I vull viure-hi perquè l’alternativa no es pot sospesar. Seria pitjor el remei que la malaltia, per tant hi viuré: L’ALTERNATIVA NO EXISTEIX.
El que suposo que ningú em podrà negar es que és del tot IMPOSSIBLE que alguna cosa pugui ésser com abans; l’abans es va acabar el 6 de març a les 12:30 i partir d’allà estem en el després.
I és un després fosc, sense ganes de res i on la part més positiva és l’anar a treballar cada dia. Això, que també m’ho ha dit molta gent, és una gran veritat; el pitjor es quedar-te tancat a casa, ja que el record és molt més present i per tant l’angoixa que sents, també. Malgrat tot no deixa de ser una paradoxa, que la feina esdevingui una eina terapèutica.
L’altre qüestió, que indubtablement t’obliga a seguir és la família: tant la més propera (Antònia i Albert) com la resta (pares, sogres, germans, cunyats, nebots ...) i els amics, que son un gran punt de recolzament.
I tothom vol ajudar-te, tothom vol fer-te costat i treure’t de casa i d’alguna manera emportar-se part del problema perquè se’m faci més suportable; tinc un amic que em vol fer tornar a jugar a escacs (jo de jove hi havia jugat bastant; de fet és de l’única cosa que he tingut un carnet de federat) perquè, segons ell, s’ha de tenir el cap ocupat, per no pensar sempre en el mateix: la maleïda desgràcia. Però ara mateix els ànims no hi son.
Des d’aquí vull agrair a tothom el suport que ens està donant, però com jo sempre dic, la part més important del “marron” els l’hem d’empassar nosaltres, I COSTA MOLT.
T’estimem.

L'Eix Transversal i Els Polítics

2009-06-05T21:00:00.001+02:00

Pel 2.011 (s’haurà de veure) sembla que els nostres “esplèndids” polítics s’han decidit a tenir desdoblat el famós “eix transversal”, la carretera C-25. No deixa d’ésser una bona noticia, que amb tota seguretat evitarà molts dels accidents que s’hi estan produint.
L’eix transversal és una carretera que ja va nàixer amb masses limitacions, donat el volum de transit que havia d’absorbir. Només cal veure les dades que publicava el diari regió7.cat del dia 13 de desembre de 2.007, el dia que feia 10 anys de la seva posta en funcionament: 169 morts i 854 ferits (entre greus i lleus) en un total de 503 accidents.
Caldrà veure quans se’n hi hauran d’afegir fins a tenir una autovia com cal. De ben segur que seran uns quants (per desgràcia el del dia 6 de març d’enguany: en Jordi).
Estem parlant d’una carretera de 155 quilometres.
S’han aturat a pensar aquests “esplèndids” politics que si la carretera s’hagués fet bé des del seu inici (una autovia amb dos carrils per banda i mitgera de separació, el que volen fer ara, reconeixent per tant el seu error) segurament s’haurien evitat molts d’aquests accidents, i conseqüentment de víctimes?. Segurament NO, i si ho han fet han prevalgut altres interessos que la vida de les persones. Com masses coses que es fan en aquest país, aquesta es va fer precipitadament i malament; ara ja la desdoblaran, amb un cost que, molt probablement serà el doble o el triple del que hagués suposat en el seu moment i al que cal afegir-hi el cost de vides humanes i de famílies, com la meva, destrossades.
El meu fill és mort; i facin el que facin ara, ja no me’l tornaran; però segons el meu parer, part de la responsabilitat de la seva mort (i de la de tants d’altres) és dels nostres politics, que no varen voler escoltar (o no els hi va interessar) les opinions que ja en el seu moment deien que la carretera havia d’haver estat una autovia, pel transit, sobretot de camions que s’hi preveia.
És “gratificant” veure com una carretera que vol ésser un eix important de comunicacions neix plena de mancances; i arreu d’Espanya hi ha unes autovies impressionants on no hi passa ningú. Sense anar més lluny el novembre passat vaig estar a Extremadura i una guia que varem contractar a Mèrida ens deia que feia pocs dies havia tingut un autobús de jubilats de Catalunya i que anant de Mèrida a Càceres (evidentment per autovia) havia sentit vergonya per comentaris que havia sentit envers a les carreteres que tenien (tot autovies gratuïtes) i el poc trànsit que hi havia.
Aquí se’ns mata la gent per tenir carreteres que per dir-ho suau diré: no adequades al volum de trànsit que han de suportar; i a més a més som insolidaris.
Des d’aquí vull fer una promesa solem-ne (no un jurament, ja que això implica una figura amb qui el 6 de març vaig decidir no tenir-hi mai més res a veure) i és que el meu dret a vot (si l’exerceixo) serà un vot NUL. Mai més donaré suport a cap opció política, donat que a ells faig, en part, responsables de la mort del meu fill.
Tèstimem.

Barça

2009-05-29T20:30:00.023+02:00

Tots els que et coneixien sabien que l’esport era una part molt important de la teva vida. Des de petit n’havies practicat i fins a l’últim moment en vas seguir practicant.
De fet aquesta segona carrera que havies iniciat (Ciències de l’Activitat Física i l’Esport) està totalment vinculada als esports.
També sabien que els teus colors eren el blau i grana del Barça, tot i que tenies amistats amb gent del Madrid (vaig conèixer en "Nando del gimnàs" al tanatori, quan et va venir a dir l’últim adéu) o de l’Espanyol (en Miquel del Sant Jordi) i suposo que amb molts d’altres que no conec; i tot i els “piques” habituals (sobretot via SMS), l’amistat estava per damunt dels colors i el fanatisme (com hauria d’ésser sempre).
Sàpigues (si d’alguna manera no ho saps ja) que aquest any el teu (nostre) Barça ha fet la millor temporada de tota la seva història, fent el “triplet”: ha guanyat la Copa, la Lliga i la Champions; i que va apallissar al Madrid al Santiago Bernabeu per 2 a 6.
Aquest any hauries gaudit de valent i hauries pogut “treure pit” parlant d’aquest Barça.
Però aquest any t’han privat de tot això (i de tantes altres coses) I PER SEMPRE, i la ràbia i el plor es torna a apoderar de mi.
I cada un d’aquests partits, que he volgut mirar sobre tot per tu, han estat un petit calvari al veure la teva butaca buida i no poder comentar les jugades amb tu, com solíem fer habitualment; però a l’hora també han estat un esclat d’alegria en cada gol i en cada victòria aconseguida, i mirant amunt (si hi ha cel tu segur que hi ets) ho celebrava amb tu, amb alguna llàgrima als ulls.

Siguis on siguis sàpigues que et trobem molt a faltar i més quan coses com aquestes fan més palesa la teva absència.
T’estimem.

Els amics et recorden

2009-05-23T19:30:00.014+02:00

Jordi, els amics et recorden. Primer va ésser el club en que jugaves, el Sant Jordi Desvalls, qui el dia 22 de març i aprofitant el primer partit oficial que es diputava a casa van voler fer-te un petit homenatge. El partit va ésser contra la Colectividad Boliviana, i es va acabar guanyant per 4 – 0.

Va ésser molt emotiu. Els petits del Sant Jordi (vestits amb l'equipament del club; com saps: camiseta blanca amb la creu de Sant Jordi vermella i pantalon vermell) van fer un passadís a l’equip gran. Aquests van sortir plegats amb l’equip dels Bolivians, i tots ells (tant el teu equip com el contrari) damunt la camiseta del seu club portaven una camiseta que davant deia “sempre amb tu” i darrera el teu nom “Jordi” i el teu número “10”. Els dos capitans anaven al davant portant la teva camiseta i al darrera van anar saltant al camp la resta dels dos equips, enmig d’un gran silenci i respecte.
D’aquestes camisetes ens en varen donar a nosaltres, a la Laia, i als teus amics que varen venir (vaig conèixer en “Litus”, en “Pep”, l’Helena, la Isa, la Marta...). Prèviament, al tanatori ja ens havien regalat la teva camiseta signada per tots els companys.
Els dos equips en van posar al cercle central del camp, amb l’àrbitre al mig i la teva camiseta estesa davant d’ells. També hi havia els lesionats, l’entrenador, en “Cali”, en Llorenç, en Brugué... TOTS. I es va fer un minut de silenci, molt emotiu.
A la mare, li varen regalar un ram preciós; i a mi em varen fer entrega de la teva primera fitxa amb el Sant Jordi, d’un carnet de soci a nom teu i d’una revista "Recordant a en Jordi" amb fotos teves, de l’equip, dels sopars ...
A més a més, cada vegada que fèiem un gol venien on érem, a celebrar-ho amb nosaltres i se’m escapaven les llàgrimes. De fet mentre recordo i escric tot això, no puc deixar de plorar.

Ara han estat els teus amics i professors de la Universitat de Vic, els qui el passat dia 15 d’aquest mes de maig, i en honor teu, varen organitzar una caminada fins a dalt de la Creu de Gurb.
La caminada va ésser bastant dura, hi havia un tram final molt fort (gairebé havíem de pujar de quatre grapes) i el fet que hagués plogut el dia abans ho feia tot més difícil. Saps que volia venir l’avi Pito; sort que a última hora li varem dir que millor que es quedés, sinó no haguéssim pogut pujar.
Amb nosaltres hi va venir la Laia, la tieta Carme i l’Ascen. L’Albert portava a l’Anna, a la tieta Sílvia, la tieta Marta i la tieta Victòria; i en Jordi Mont, que va venir amb la Montse i l’Oriol, portaven a ne’n Marc. El grup d’amics i professors, encapçalats per en Joan Aromí, el cap d’estudis de C.A.F.E., devien rondar la quarantena.
Un cop a dalt varem esmorzar una mica amb coca que duien els professors i algun entrapà que havia preparat la mare.
En Joan Aromí va fer una mica d’entrada, explicant el sentit de la caminada, vinculada al teu record i després en “Litus” va llegir una autobiografia que havies hagut de preparar per un treball i en “Pep” ens va llegir un escrit molt emotiu deixant constància de l’amistat que havia sorgit entre vosaltres en tant poc temps. Hi van haver forces amics teus i algun professor que es varen emocionar. De nosaltres ja ni te’n parlo.
La baixada la varem fer per un altre costat, ja que amb el fang teníem por de patinar i fer-nos mal. L’altre camí estava igual d’enfangat i varem patinar diverses vegades (jo vaig anar de costelles dues vegades, i la mare crec que va perdre el compte) però al haver-hi molta vegetació (cosa que per on varem pujar no n’hi havia) no era perillós.
Desprès ens varem quedar al memorial Mireia Tapiador (era una professora de gimnàstica de la Universitat, que va morir al 2.005, també d’accident de circulació). Al final de l’acte varen fer entrega d’un ram a la mare de la Mireia i a la mare.

Van estar uns actes molt emotius, però sento molta ràbia, que se’m transforma en llàgrimes, perquè no em puc treure del cap que una cosa així ens hagi hagut de tocar a nosaltres. NO ME’N SE AVENIR I NO VULL ACCEPTAR-HO.
T’estimem.

Video de la caminada/homenatge

Massa felicitat ?

2009-05-10T09:45:00.006+02:00

De les primeres preguntes que em van venir al cap, un cop coneguda la desgràcia que m’ha tocat viure, i que encara em faig, van estar: perquè nosaltres?, perquè en Jordi?, que hem fet per merèixer això?. Evidentment cap d’aquestes preguntes té una resposta; senzillament va ésser un accident i ens va tocar; com a tants d’altres (cosa que em repeteixo i em repeteixen tot sovint, però que em costa molt d’acceptar, i que no em serveix de consol).

Ja sé que cap moment és bo per perdre un fill (per descomptat, un fill és un fill tota la vida), però en el meu cas estàvem travessant un dels períodes més feliços de la meva vida, i la patacada va tenir unes dimensions extraordinàries.

Cada època té les seves vivències, i de petits els gaudeixes d’una manera i a mesura que van creixent va variant, també, la forma de gaudir-los; fins que acaben independitzant-se, i amb sort (i el seu temps) llavors pots començar a gaudir dels nets. I en cada una d’aquestes etapes vaig intentar (i crec que vaig aconseguir) gaudir-los al màxim. Quan van començar a jugar al futbol (els petits juguen sempre els primers), amb les gelades de ple hivern, jo era allà; i si l’un jugava a les 9 a Girona i l’altre a les 12 a Sant Hilari, feia els possibles per, si més no una estona, estar amb tots dos (evidentment la seva mare ja havia anat amb l’un i jo amb l’altre). Quan es van anar fent més grans i van començar a sortir, si necessitaven un transport per anar o tornar, ja fossin les 4 o les 5 de la matinada, sabien que el seu pare feia per un.
Per tant, gaudir-los, i fer de pare, crec que dintre les meves possibilitats ho he fet tant com he pogut i sabut.
Però ara que tots dos eren adults, que tots dos havien decidit fer una carrera universitària (que sense ella podíem ésser feliços igual, però a tots els pares ens omple de satisfacció tenir els fills amb una carrera universitària), que tots dos tenien una parella meravellosa (la Laia i l’Anna) que s’havien integrat plenament a la nostre família i a qui m’estimo com a unes filles, que nosaltres estàvem en una situació econòmica còmoda (no som rics, però ens podem permetre algun caprici), que algun d’aquests capricis era fer un bon viatge a l’estiu, tots quatre junts i que fins i tot i per celebrar els meus 50 anys d’edat i 25 de casats ens vàrem permetre un cap de setmana a Venècia, aquesta vegada amb les corresponents parelles...
Ara, repeteixo, ara que estàvem gaudint de tot això, d'una família meravellosa, que estàvem en un moment tant dolç i sense grans problemes, que tot era gairebé perfecte i havia d'ésser per molt de temps; m’han pres el meu fill gran, m’han deixat sense una part molt important de mi i tot ha entrat en una altre dimensió.
Senzillament UNA GRAN PUTADA.
T’estimem.

Girar dies

2009-05-03T11:55:00.005+02:00

És molt normal que la gent et pregunti “com aneu ?”. La pregunta de per sí és del més normal d’aquest mon, i evidentment està feta amb tota la bona intenció possible, i a més a més he de dir que s'agraeix veure com la gent es preocupa per com et trobes. Ara bé està clar que la resposta només pot ésser una: malament.

Jo almenys és com hem sento: malament; malgrat no és la resposta que s’acostuma a fer servir, sinó que se sol dir: anem fent... tirant com podem... o girant dies.

Només de pensar que MAI MÉS, per dies, mesos o anys que passin, el tornaré a tenir al meu costat, parlant de si el Barça juga més o menys bé, de si avui s’ha llevat amb boira, o de la nimietat més absoluta; arribar el diumenge i no poder anar a veure’l jugar a futbol; sopar plegats; desitjar-li una bona nit a l’anar a dormir... i tantes altres petites coses que la convivència familiar i el “bon rotllo” ens portava cada dia, em comporta un dolor indescriptible.

Ja sé que el temps farà minvar aquest dolor, aquesta angoixa i aquesta ràbia, però dubto molt que ho faci desaparèixer, ja que el que m'han arrencat, incomprensiblement, era una part de mi. I sé que minvarà perquè viure la resta de la meva vida amb l’angoixa que estic vivint aquests dies és, senzillament, impossible. I perquè ni soc el primer, ni, desgraciadament serè l’últim, en passar per aquesta situació, i si els que s'hi han trobat abans se’n han sortit (tot i que cada un deu saber el que l’hi ha costat) també me n'he de sortir jo, malgrat de vegades pensi que no podré.

T'estimem.

22, 23 i 24 d'abril

2009-04-27T18:37:00.019+02:00

A 47 dies del fatídic 6 de març ja se’ns va presentar la primera prova de foc important: arribar a unes dates assenyalades sense ell. Aquesta era una setmana molt especial per a nosaltres. El primer en celebrar alguna cosa és el seu germà, que compleix anys el dia 22; l’endemà dia 23 era el seu Sant (a més de l’aniversari de la meva mare) i el 24 era el seu aniversari (n’hagués complert 25) i el meu. Sí, ell i jo érem nascuts de la mateixa data, amb 26 anys de diferència, i l’Albert dos dies abans.

Per la seva mare i per mi era una càrrega massa feixuga, i tot i que per Sant Jordi vàrem complir amb la tradició de la rosa i el llibre (ens vàrem atrevir inclús a passar per les Rambles), les emocions varen poder amb nosaltres i el divendres 24 vàrem decidir “fugir” i fer quilòmetres amb el cotxe; i amagant-nos una mica dels coneguts vàrem anar a passar el dia a Andorra.

Al cotxe hi vàrem poder parlar, plorar i renegar sense haver de controlar-nos, i al vespre em trobava més relaxat.

T'estimem.

El dia més trist de la meva vida

2009-04-23T12:51:00.011+02:00

El dia 6 de març de 2009 és, fins avui, el dia més trist de la meva vida.

Serien pels volts de dos quart de quatre de la tarda quan un agent del cos de Mossos d’Esquadra em venia a comunicar que el meu fill gran era mort.

Em venia a dir que hi havia hagut un accident a l’eix transversal, carretera C-25, i que el meu fill s’hi havia vist involucrat i n’havia resultat mort.

En aquells moments a casa hi érem la resta de la família: la seva mare, el seu germà i jo mateix.

L’impacte d’aquella noticia va ésser brutal i només la seva mare va ésser capaç de sobreposar-se a la sotragada inicial i començar a fer trucades als parents i amics per comunicar-los la desgràcia.

Jo estava fet una merda i només em repetia entre plors que en Jordi no, que en Jordi no ...

Però va ésser que sí.

Tornava de la Universitat de Vic, on estava cursant el primer curs del Grau de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (C.A.F.E.) i a les 12:30 (hora oficial) va morir.

La topada devia ésser brutal, donat que l’altre vehicle implicat era un camió de gran tonatge... i la mort a l’acte.

Tenia 24 anys i era Diplomat en Fisioteràpia per la mateixa Universitat de Vic, i havia cursat un Postgrau en Acupuntura, de dos anys de durada, a la Universitat Internacional de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès. Ara la seva inquietud i les ganes de fer coses l’havien portat a matricular-se per fer aquesta segona carrera.
T'estimem.