Condemnats a viure

La veritat es que és una expressió que em va sobtar molt: Condemnats a viure. I el més curiós és que me la dir un psicòleg.

Evidentment està extreta del context d’una xerrada i dita així, sola, impacta molt més.
La finalitat no era altre que dir: has de tirar endavant, no et pots ensorrar. La vida segueix i jo estic “condemnat” ha seguir... més bé o més malament.
Evidentment, com ja he manifestat altres vegades, “condemnat” o no, anirem fent. Mai he sospesat, ni ho faré, “l’alternativa”. També he de dir però que, sobretot els dos primers mesos (i encara ara algunes vegades), si al apagar la llum per anar a dormir m’hagués estalviat de tornar-lo a encendre, hagués estat un alliberament.
No cal que ningú s’exclami ni es posi les mans al cap, i sé que es dirà que és una postura molt egoista i que no té en compte ni a l’Antònia (que ja ha perdut un fill) ni a l’Albert (que ja ha perdut un germà) ni a la resta de germans i familiars que haurien de sumar una altre pèrdua a la d’en Jordi.
Però no ens enganyem, estic segur que molta gent (i de fet en conec que així m’ho han manifestat) que davant de problemes, i no tan greus, ha desitjat aquest resultat.
Però la “condemna” l’hem de complir i la compliré. No sé els anys que l’hauré de complir, però el que si sé és que es faran molt llargs.
És curiós però veure la vida com una condemna, mai se m’havia ocorregut pensar-hi en aquests termes. De fet fins ara havia estat una persona feliç, sense grans problemes i amb una família estupenda. Ara potser ho veig més com una condemna... amb l’agreujant que un presoner sap la durada de la seva condemna i JO NO.
T’estimem.

La mort

Hòstia quin tema: La mort. Tema tabú en la nostra cultura. No fa massa temps ho era també el sexe. Aquest s’ha superat, però el de la mort encara continua ben viu (quin contrasentit: el tabú de la mort, ben viu).

En general no estem preparats per la mort, ningú gosa parlar-ne massa, no fos cas que em senti i em vingui a buscar.
I la mort forma part del cicle de la vida. Si no hi hagués mort, no hi hauria vida. De fet tal com diu una dita: “La mort està tan segura de la seva victòria, que ens dóna tota una vida d’avantatja”.

Però de morts jo diria que n’hi ha de dos tipus: la natural i la antinatural.

És evident que tots hem de morir (cap de nosaltres quedarà per grana, malgrat era una conya que jo solia fer sovint), i això ho sabem des que ens anem fent grans. Ja a l’escola ens ho expliquen, ens parlen del cicles de la vida, que acaba amb la mort.
Dels quatre estadis del cicle de la vida (néixer, créixer, reproduir-se i morir) només n’hi ha un que tenim garantit: Morir. En quan als altres dos (néixer ja ho hem fet), créixer (ho pots fer fins a un cert punt) i reproduir-te potser que no ho acabis fent mai. Ara morir-te, no cal ser endeví per garantir-ne el pas per aquest estadi.

O sigui que morir-se és la cosa més “natural” d’aquest mon. Ara bé, és natural quan aquesta arriba un cop has passat pels altres estadis i el teu cos ja cansat i havent donat tot el que podia donar, mort de vellesa.
Però, que passa quan aquest estadi passa per davant dels altres, saltant-ne l’odre natural i t’atrapa en la plenitud de la vida ? Quan tens tot de projectes per portar a terme ? Quan estàs ple d’il·lusions ? Quan només tens 24 anys ? Quan és ANTINATURAL ?

Si ja no estem preparats per la mort natural, imaginat per la antinatural... És un cop d’una intensitat tal, que les paraules no ho poden descriure.
Jo sempre havia sentit a dir que la mort d’un fill és el pitjor que pot passar a uns pares. Ara no puc estar-hi més d’acord.
T’estimem.

La “Tina”

La Tina és un gossa de la raça Schnauzer, de mida mini. De moment és petita, només té tres mesos, però no serà mai un gos gran.
Jo sempre havia estat contrari als gossos en un pis, i concretament a casa, fossin de la mida que fossin, i si alguna vegada havia sorgit el tema de comprar-ne un, la meva opinió n’era del tot contraria; i sempre deia que en tot cas quan em jubilés, que llavors ja en parlaríem.Avui hi ha una gosseta a casa. Però és que avui la situació a casa és tant diferent de la última vegada que es va tractar aquest tema, que he estat incapaç una vegada més d’oposar-me a una voluntat manifestada tant per l’Antònia com per l’Albert.Ja no em val ajornar-ho fins a la jubilació (no se tan solsament si hi arribaré, ni si arribaré a la propera setmana). Ja no puc tallar il·lusions amb pretextos.
Si avui gaudeixen (i gaudeixo) d’aquesta gosseta, això és el que compte, i demà... potser ni existirà el demà.
Sempre he dit (i penso que negar-ho és estúpid) que el dia 6 de març van canviar moltes coses i dins la meva escala de valors ha passat a tenir molta importància l’avui, quedant més en un segon terme el demà. Demà del qual en Jordi en va ésser privat.T’estimem

Tipus d’escrits

Algú em deia l’altre dia que va seguint el meu Blog, per veure com anàvem tirant, i quina evolució seguien els escrits que hi vaig publicant. He de dir que és una persona amb qui hi tinc molta confiança, però he volgut fer servir el seu comentar-hi per fer-ne un escrit pel Blog (d’alguna cosa haig de parlar).

La seva opinió era que em veia com estancat, que no hi veia una progressió diem “positiva” davant del problema i pot ser em feia falta una voluntat més decidida, per part meva, a sortir-me’n. Que hi veia molts “no vull” i això ho creia negatiu.
I no diré que no tingui raó, que hi hauria de posar més de la meva part; però posats a demanar el que jo voldria és que no hagués passat res i que no hagués hagut de començar mai aquest Blog.
Però... ha passat... i l’he començat... i avui tot just fa mig any de l’accident (i segons com em sembla que era ahir i segons com una eternitat) i que si d’aquí a dos anys estic millor i puc ésser més positiu, jo ja em dono per satisfet (si és abans millor, però em sembla que ni amb els dos anys seran suficients).
Sento molt no poder transmetre més bones sensacions, però... soc com soc (o pels que hi creguin: com m’ha fet el meu destí).
I és que, collons, no hem de perdre de vista que estem parlant de la mort sobtada d’un fill de 24 anys i en l’àmbit d’una família molt unida, i si hi ha gent que se’n ha sortit amb menys temps, doncs me’n alegro per ells, però jo de moment continuo en la més negre de les foscors, i ja hem dono per satisfet “anant fent”.
T’estimem.