El clauer en que porto les claus de casa és una gla. La de la foto. Es un clauer que vaig comprar al 2.008, quan vaig estar per la zona d’Extremadura. I deu ser molt típic d’aquella zona, perquè ja van dues vegades que em pregunten si soc d’aquella zona.
Per la meva feina haig d’anar tot sovint a hisenda. Allí, com a tots els llocs oficials hi ha un detector de metalls, i al moment d’entrar-hi t’has de treure el mòbil i les claus, que deixem en una safata. Encara no fa massa el guarda de seguretat en veure el clauer m’ha dit “de Extremadura ?”. “El clauer si, jo no”.
El que no sap aquell senyor (ni molta gent) es que porto aquest clauer, des de fa més de cinc anys, perquè es descargola per la part de dalt, i és buit de dins. Abans hi havia una figura religiosa (crec que era una creu), la vaig serrar i ara no hi ha res. Això em permet dur-ho ple de les cendres d’en Jordi.
El vaig comprar el 2.008 quan vaig estar per aquella zona sense pensar en la utilitat que pogués tenir, només per record. Al 2009 es va convertir en una petita urna.
La última “incidència” que m’ha passat amb aquest clauer ha estat en el recent viatge que vàrem fer a la Xina. En l’últim control que vàrem passar per agafar l’avió de Shanghai a Paris (i després d’haver-ne passat d’altres, inclòs un vol intern dins la xina i que mai m’havien dit res), el guarda de seguretat em separa la motxilla que duia i em diu “keys ?”. Jo li ensenyo les claus de casa i les del cotxe, que duia en un compartiment de la motxilla i es queda mirant encuriosit la gla (no se si per l’escàner podien pensar que era una bala) i fa intent d’obrir-la, tot descargolant el caputxó, i jo li dic “NO” sense donar-li explicacions, perquè tampoc hagués sabut com fer-ho. Se’m mira, però deixa les claus sobre la taula i se’n torna a passar la motxilla per l’escàner. Una noia, també de seguretat, les torna agafar encuriosida i també fa intent de descargolar-ho. Aquesta vegada es l’Albert (que ha vingut a veure que passava) qui li diu que no. Torna el de la motxilla, em diu que O.K. i recullo les claus i la motxilla i me’n vaig.
Evidentment les claus les hauria pogut deixar a Barcelona en el cotxe, però no he vaig fer ni ho faré mai. En Jordi sempre va amb mi, sigui on sigui.
T’estimem.
