Els amics

 
Diuen que qui té un amic té un tresor.
No deixa d’ésser una frase feta, però que per mi agafa un gran significat en els moments presents.
Gairebé tots els nostres amics, tant els comuns, com els d’una o altre banda, ens heu mostrat el vostre suport i heu intentat estar al nostre costat, ajudant-nos a sortir del pou.I no es una tasca fàcil. I no ho és perquè no tothom és capaç de saber com actuar en una situació tan delicada com aquesta (moltes vegades ni jo mateix sé el que vull: si estar sol o estar amb algú; si plorar i compadir-me o sortir una mica i no pensar-hi tant).I amb tots se que hi puc contar, tots us heu ofert per sortir a fer un tomb, anar a dinar o a sopar fora, o a fer un simple cafè; inclús a poder-vos trucar a qualsevol hora que em fes falta parlar i desfogar-me. Que només que nosaltres us haguéssim fet una petició d’ajut TOTS I CADA UN DE VOSALTRES ens haguéssiu fet costat; i a tots us vull agrair l’atenció que ens dispenseu i la predisposició a ajudar. Però vull agrair-ho molt especialment a ne’n Jordi Mont i a la Montse que des del mateix dia 6 de març ens han fet costat i han estat de gran ajut.De vegades és difícil en aquesta societat tan competitiva i amb uns valors tan materialistes, de trobar temps per fer costat a la gent que ens envolta i que ens pot necessitar. I ells ho han sabut fer.


















També vull aprofitar per agrair als seus amics, els germans Bartina (Marc i Albert) i als altres dos nois que els varen acompanyar (que no conec, i no en se el nom, però em consta que també eren amics d’en Jordi), el fet simbòlic de plantar un pi en el seu record.En l’últim partit del Sant Jordi a casa, el vaig anar a veure i ho considero una manera molt maca de tenir un record cap a n’en Jordi. Espero que creixi alt i sa, i tingui una vida més llarga que la que va tenir ell.No vaig tenir ocasió de parlar-ne en l’escrit “Els amics et recorden” i ho vull fer ara.T’estimem.

I ara què ?

Encara recordo, com si fos ara el matí del dia 6 de març; es va llevar, es va dutxar, vaig sentir-lo que esmorzava una mica, i com deia adéu. Tot com cada dia, només que aquell adéu va ésser el seu últim adéu; qui ho havia de dir.

Ha estat un fet que, ni en el pitjor dels mals sons m’hagués imaginat de trobar-m’hi immers. Però ha passat.
I ara què ?. Hi ha alguna cosa desprès de la mort ?. La seva energia segueix amb nosaltres ?.
És impressionant veure com la gent s’aferra a qualsevol cosa quan es perd un ser estimat. I més quan ha estat d’una manera tant sobtada, com en el cas d’en Jordi.
La meva opinió, vagi per endavant, RES DE RES. De fet ja ho deia quan parlava del famós destí: agnòstic total. Només crec en allò que palpo.
Amb això no pretenc convèncer a ningú que pensi el contrari; mai he pretès que algú canviï la seva opinió i vegi les coses com jo (les veuria massa negres), ni tampoc posseir la “veritat absoluta”; la meva única pretensió és deixar constància del meu pensament; i malauradament es aquest: RES DE RES.

He llegit moltes coses al respecte, sobretot blogs amb opinions d’altre gent que s’ha trobat en situacions semblants o iguals a la meva, i molta d’aquesta gent és de l’opinió que hi ha d’haver alguna cosa (ningú sap, però, què), perquè sinó la vida no tindria cap sentit (i perquè n’ha de tenir ?).
La meva modesta opinió és que racionals o no, no deixem d’ésser animals que al llarg dels anys hem evolucionat més que d’altres espècies (sobretot pel que fa a l’intel·lecte), i no veig perquè ha d’ésser diferent el sentit de la nostra vida a la de la resta d’animals. Perquè ells no han evolucionat tant ?. Això ens fa disposar d’una altre vida al “paradís” i a ells no ?. Tant de bo, com a desig jo ja m’hi apunto; però pensant les coses freda i racionalment, ho sento però no, venim del no res i al no res tornem.
T’estimem.