Jo sempre dic que el dia a dia, de vegades costa de passar, però que si gires el coll i mires un moment concret de la teva vida te n’adones de lo inexorable que és el temps, i com passa, sense gairebé adonar-te’n: Catorze anys d’aquell “putu” 6 de març.
Altres coses que et fan adonar d’aquest pas del temps inexorable son els fills: sembla que fa quatre dies que aguantava a l’Albert en braços (abans hi havia tingut a en Jordi) i ara és ell qui hi aguanta al seu fill.
I com cada un d’aquest catorze anys hem fet (i faré mentre pugui) una “excursió” al coll de Ravell.
Aquest any, i no fa pas tant, hi ha hagut l’alegria pel nou vingut de que parlava en el post anterior: en Martí; i dintre d’aquest 2023, els que em coneixeu o heu fet números amb les entrades d’aquest blog sabreu que faig 65 anys, i tinc la intenció de jubilar-me i poder fer d’avi sempre que em necessitin.
De ben segur serà un canvi important, que potser em costi d'habituar-m'hi, però el temps també m'hi ha portat i m'hi hauré d'adaptar. També m'he hagut d'adaptar a altres situacions molt més difícils.
T’estimem.
