Avui fa ...

Avui fa vint-i-sis anys que vaig fer vint-i-sis anys.
Avui fa vint-i-sis anys va ser uns dels dies més feliços de la meva vida.

Avui fa vint-i-sis anys que va néixer en Jordi.
Avui HAGUÉS FET vint-i-sis anys.

Avui fa quatre-cents catorze dies del maleït 6 de març.
Avui fa quatre-cents catorze dies que em cago en deu a diari.
Avui fa quatre-cents catorze dies que visc el pitjor dels malsons.
Avui HAURIA D’HAVER estat un dia feliç.

I hauria d’haver estat un dia feliç, perquè és un aniversari diferent. Ja se que en data d’avui ell no hagués pas estat pare, ni molt menys. Els temps canvien contínuament, i aquella fal·lera per marxar de casa i formar la nostre família que teníem abans, ara es deixa per molt més endavant. A casa s’hi està molt bé.
A part d’això també és veritat que la gent estudia molt més i en el cas d’en Jordi encara estaria cursant els estudis de C.A.F.E., i no es pot fer seguir tot.

Però la seva mort m’ha deixat unes sensacions molt contradictòries. Per un costat intento portar-ho amb dignitat, i fins i tot arribo a pensar (desgraciat de mi) lo molt que s’estalviarà de patir. Que si ho he de fer jo no passa res, jo ja ho puc “suportar”.
Per altre costat de vegades, penso que es com si "visqués" fora de casa. Un dia o un altre se’n havia d’anar i fer la seva vida. Doncs ho està fent en un país llunyà i no el veurem més.

Però no son més que divagacions d’un pobre desgraciat. La realitat és molt més crua.
Tèstimem.

Els sense nom

L’altre dia navegant per internet vaig anar a parar en una pàgina web on hi havia una entrevista a un membre d’una associació anomenada “Un Nou Horitzó”. Aquesta associació es dedica a oferir suport a famílies que han patit la mort d’un fill.

En moltes coses m’hi vaig veure reflectit totalment, tot i que l’entrevista va ser feta al 2003 i l’entrevistada havia perdut el fill al 1990, amb només 3 anys d’edat. Per tant, veig que la cosa no canviarà pas excessivament amb el pas del temps.

El que més em va xocar, va ser una frase que hi havia al peu de l’entrevista, que parlava dels sense nom.

I deia: Si es mor el pare ets orfe, si es mor el cònjuge ets vidu/a, però que ets si es mor el fill ?. És tan inconcebible que no hi ha una paraula per definir-ho.

Em va fer pensar molt, i realment no puc estar-hi més d’acord. Que som realment els que hem hagut de passar per aquest calvari ? Crec que l’expressió més adient seria la de: Uns pobres desgraciats.
T'estimem

Mea culpa

La culpa és molt negre, i tothom mira de derivar-la cap a algú altre. I en principi en un accident no hi ha un culpable directe; per això és un accident: un esdeveniment fortuït, segons la definició que en fa l’Enciclopèdia Catalana.

Però jo crec que si que n’hi ha d’indirectes. Un d’ells els senyors que ens governen i que permeten que un eix transversal (ja ho he comentat un parell de vegades) sigui una merda de carretera com la que és.

I l’altre culpable de tot plegat soc jo. I no me’n sento pel fet de fer aquesta segona carrera a Vic i haver d’agafar l’eix (estava, i estic orgullós de que volgués tenir una segona carrera) i a Vic ja hi va fer fisioteràpia; tampoc pel fet d’anar i venir cada dia, inicialment eren quatre i s’anaven combinant el cotxe, i segurament s’hagués acabat quedant per Vic o pels voltants (a mi no m’ho havia comentat, però em consta que n’havien parlat amb el “Litus”). De culpable me’n sento pel fet no haver sabut transmetre-li els riscos d’anar al darrera d’un volant.

N’havíem parlat moltes vegades, i sempre que hi havia algun accident pel telenotícies o al diari aprofitava per tocar el tema. Però sembla evident que no me’n vaig sortir.

I dic sembla perquè la única cosa que m’alleugeriria seria que hagués patit algun tipus de desmai (cosa que no descarto per com va anar tot plegat i perquè una amiga seva em va dir que aquella setmana es queixava de mal de cap. A nosaltres no ens va comentar res), però que mai en tindré cap certesa. El que jo entenia per autòpsia (potser influenciat per sèries com CSI que abans mirava, ara ja no) i que creia que podria donar-me una explicació, no li van practicar; de fet l’informe forense determina que Davant de les troballes exteriors... O sigui va morir per l’impacta (evident), però que va passar perquè aquest es produís ? Una distracció ? Un desmai ? ... No ho sé ni ho sabré mai.

Però, si va ser una distracció... mea culpa.
T’estimem.