El passat mas d’abril, concretament el dia 24, dia en que vaig publicar l’escrit "Avui fa..." va ser el meu aniversari (i hagués estat el de’n Jordi). No cal fer gaires números per deduir (de l’escrit) que en vaig fer cinquanta-dos.Com deia en aquell escrit hauria d’haver estat un dia feliç. Un dia per celebrar-ho amb tota la família. Però ni va ser així, ni molt menys vaig poder-ho celebrar amb TOTA la família. Me’n falta un bocí molt important, i per tant no vaig celebrar res.
I a més de no voler-ho celebrar no em venia de gust que ningú em felicités, llevat de l’Antònia, l’Albert o l’Anna, i vaig fer tot el possible perquè fos així. Les paraules celebració o felicitat, per mi sonen a insults.
Soc conscient que aquest escrit torna a tenir un caire més funest que els últims que he penjat, i que potser no s’adiu amb el que intento demostrar dia a dia, a la feina i al carrer: una aparent normalitat.
I és que la normalitat només pot ser aparent; la processó va per dins.
T’estimem.
4 comentaris:
una abraçada joan, cada vegada que entro al teu despatx, que et passo una trucada t en faria una, i se que no toca, te les envio des de aqui.
anna.
Hola Joan,
Per casualitat vaig arribar a la pàgina en record al vostre fill fa un parell de mesos. Des de llavors hi he entrat de tant en tant i et llegeixo i alhora em sento identificada amb les vostres emocions com a pares, tot i que jo les visc com a germana i em fan pensar en com es deuen sentir els meus pares i em fan plorar de ràbia i emoció.
No hi ha paraules que no siguin plenes de dolor per descriure el trobar a faltar qui t'estimes. Qualsevol "ànims" no serveix de massa res, almenys a mi, així que us deixo un "sigueu molt forts" i no deixeu de recordar en Jordi a cada moment, n'estic segura que us ajudarà sentir-lo aprop! tot i tenir-lo tant lluny.
I us animo a continuar deixant paraules per escrit sobre elq ue sentiu. Jo també ho faig, però d'una manera més íntima, escrivint per mi i és una bona terapia.
Una abraçada molt sincera d'una germana que també plora la mort de qui estima,
Anna R.
Joan, una forta abraçada a tota la familia.
M'agrada seguir entrant aquí de tant en tant i llegir-te.
Mireia
Benvolgut Joan, amb una dona tant meravellosa, que t'estima i us estimeu tant, i un fill també igual de fantàstic que ben segur formarà una familia us donarà tantes alegries, comença a ser hora d'enterrar també aquesta rancúnia i tristor amarga, aquest cinisme àcid corrossiu que t'acompanya ja fa tants i tants de mesos, i com molt bé dius ,has d'intentar viure : " el més normalment possible ", però per això no val una normalitat líneal com la que portes ara, has d'enterrar aquests sentiments negatius i obscurs com la rancúnia i l'amargor permanent que transpiren el teu tarannà vital des de la mort del teu fill Jordi, aquests sentiments negatius poden -sense voler - projectar-se de forma igual de negativa als teus èssers més estimats, la teva dona, el teu fill, familia i amics.
Et desitjo sort en l'intent, salut i felicitat sincera.
Publica un comentari a l'entrada