Els amics et recorden

Jordi, els amics et recorden. Primer va ésser el club en que jugaves, el Sant Jordi Desvalls, qui el dia 22 de març i aprofitant el primer partit oficial que es diputava a casa van voler fer-te un petit homenatge. El partit va ésser contra la Colectividad Boliviana, i es va acabar guanyant per 4 – 0.

Va ésser molt emotiu. Els petits del Sant Jordi (vestits amb l'equipament del club; com saps: camiseta blanca amb la creu de Sant Jordi vermella i pantalon vermell) van fer un passadís a l’equip gran. Aquests van sortir plegats amb l’equip dels Bolivians, i tots ells (tant el teu equip com el contrari) damunt la camiseta del seu club portaven una camiseta que davant deia “sempre amb tu” i darrera el teu nom “Jordi” i el teu número “10”. Els dos capitans anaven al davant portant la teva camiseta i al darrera van anar saltant al camp la resta dels dos equips, enmig d’un gran silenci i respecte.
D’aquestes camisetes ens en varen donar a nosaltres, a la Laia, i als teus amics que varen venir (vaig conèixer en “Litus”, en “Pep”, l’Helena, la Isa, la Marta...). Prèviament, al tanatori ja ens havien regalat la teva camiseta signada per tots els companys.
Els dos equips en van posar al cercle central del camp, amb l’àrbitre al mig i la teva camiseta estesa davant d’ells. També hi havia els lesionats, l’entrenador, en “Cali”, en Llorenç, en Brugué... TOTS. I es va fer un minut de silenci, molt emotiu.
A la mare, li varen regalar un ram preciós; i a mi em varen fer entrega de la teva primera fitxa amb el Sant Jordi, d’un carnet de soci a nom teu i d’una revista "Recordant a en Jordi" amb fotos teves, de l’equip, dels sopars ...
A més a més, cada vegada que fèiem un gol venien on érem, a celebrar-ho amb nosaltres i se’m escapaven les llàgrimes. De fet mentre recordo i escric tot això, no puc deixar de plorar.

Ara han estat els teus amics i professors de la Universitat de Vic, els qui el passat dia 15 d’aquest mes de maig, i en honor teu, varen organitzar una caminada fins a dalt de la Creu de Gurb.
La caminada va ésser bastant dura, hi havia un tram final molt fort (gairebé havíem de pujar de quatre grapes) i el fet que hagués plogut el dia abans ho feia tot més difícil. Saps que volia venir l’avi Pito; sort que a última hora li varem dir que millor que es quedés, sinó no haguéssim pogut pujar.
Amb nosaltres hi va venir la Laia, la tieta Carme i l’Ascen. L’Albert portava a l’Anna, a la tieta Sílvia, la tieta Marta i la tieta Victòria; i en Jordi Mont, que va venir amb la Montse i l’Oriol, portaven a ne’n Marc. El grup d’amics i professors, encapçalats per en Joan Aromí, el cap d’estudis de C.A.F.E., devien rondar la quarantena.
Un cop a dalt varem esmorzar una mica amb coca que duien els professors i algun entrapà que havia preparat la mare.
En Joan Aromí va fer una mica d’entrada, explicant el sentit de la caminada, vinculada al teu record i després en “Litus” va llegir una autobiografia que havies hagut de preparar per un treball i en “Pep” ens va llegir un escrit molt emotiu deixant constància de l’amistat que havia sorgit entre vosaltres en tant poc temps. Hi van haver forces amics teus i algun professor que es varen emocionar. De nosaltres ja ni te’n parlo.
La baixada la varem fer per un altre costat, ja que amb el fang teníem por de patinar i fer-nos mal. L’altre camí estava igual d’enfangat i varem patinar diverses vegades (jo vaig anar de costelles dues vegades, i la mare crec que va perdre el compte) però al haver-hi molta vegetació (cosa que per on varem pujar no n’hi havia) no era perillós.
Desprès ens varem quedar al memorial Mireia Tapiador (era una professora de gimnàstica de la Universitat, que va morir al 2.005, també d’accident de circulació). Al final de l’acte varen fer entrega d’un ram a la mare de la Mireia i a la mare.

Van estar uns actes molt emotius, però sento molta ràbia, que se’m transforma en llàgrimes, perquè no em puc treure del cap que una cosa així ens hagi hagut de tocar a nosaltres. NO ME’N SE AVENIR I NO VULL ACCEPTAR-HO.
T’estimem.

Video de la caminada/homenatge