Massa felicitat ?

De les primeres preguntes que em van venir al cap, un cop coneguda la desgràcia que m’ha tocat viure, i que encara em faig, van estar: perquè nosaltres?, perquè en Jordi?, que hem fet per merèixer això?. Evidentment cap d’aquestes preguntes té una resposta; senzillament va ésser un accident i ens va tocar; com a tants d’altres (cosa que em repeteixo i em repeteixen tot sovint, però que em costa molt d’acceptar, i que no em serveix de consol).

Ja sé que cap moment és bo per perdre un fill (per descomptat, un fill és un fill tota la vida), però en el meu cas estàvem travessant un dels períodes més feliços de la meva vida, i la patacada va tenir unes dimensions extraordinàries.

Cada època té les seves vivències, i de petits els gaudeixes d’una manera i a mesura que van creixent va variant, també, la forma de gaudir-los; fins que acaben independitzant-se, i amb sort (i el seu temps) llavors pots començar a gaudir dels nets. I en cada una d’aquestes etapes vaig intentar (i crec que vaig aconseguir) gaudir-los al màxim. Quan van començar a jugar al futbol (els petits juguen sempre els primers), amb les gelades de ple hivern, jo era allà; i si l’un jugava a les 9 a Girona i l’altre a les 12 a Sant Hilari, feia els possibles per, si més no una estona, estar amb tots dos (evidentment la seva mare ja havia anat amb l’un i jo amb l’altre). Quan es van anar fent més grans i van començar a sortir, si necessitaven un transport per anar o tornar, ja fossin les 4 o les 5 de la matinada, sabien que el seu pare feia per un.
Per tant, gaudir-los, i fer de pare, crec que dintre les meves possibilitats ho he fet tant com he pogut i sabut.
Però ara que tots dos eren adults, que tots dos havien decidit fer una carrera universitària (que sense ella podíem ésser feliços igual, però a tots els pares ens omple de satisfacció tenir els fills amb una carrera universitària), que tots dos tenien una parella meravellosa (la Laia i l’Anna) que s’havien integrat plenament a la nostre família i a qui m’estimo com a unes filles, que nosaltres estàvem en una situació econòmica còmoda (no som rics, però ens podem permetre algun caprici), que algun d’aquests capricis era fer un bon viatge a l’estiu, tots quatre junts i que fins i tot i per celebrar els meus 50 anys d’edat i 25 de casats ens vàrem permetre un cap de setmana a Venècia, aquesta vegada amb les corresponents parelles...
Ara, repeteixo, ara que estàvem gaudint de tot això, d'una família meravellosa, que estàvem en un moment tant dolç i sense grans problemes, que tot era gairebé perfecte i havia d'ésser per molt de temps; m’han pres el meu fill gran, m’han deixat sense una part molt important de mi i tot ha entrat en una altre dimensió.
Senzillament UNA GRAN PUTADA.
T’estimem.