Ja han passat 1.000 dies. Ni més ni menys que dos anys, vuit mesos i vint-i-sis dies. I per a molta gent, tot segueix igual. Per mi, tot segueix ...Recordo perfectament les paraules d’una persona que em va precedir en aquesta “travessia pel desert” i que em deia: Joan hauràs de viure amb això, perquè no et moriràs pas.
I aquí estem, lluitant cada dia, amb l’inestimable ajut de la química, perquè aquests mil dies volen dir mil pastilletes. I de moment no m’atreveixo a deixar-les, tot i que n’hem reduït la dosi, i que molts de dies ens en prenem la meitat (L’Antònia n’és l’encarregada i qui ho controla); i no m’atreveixo a deixar-les del tot perquè si algun dia al mati me’n he descuidat, noto que alguna cosa no acaba d’anar prou a l’hora.
No hi ha dubte que arribats a aquest mils dies no és el mateix que quan en feia 100; i suposo que serà diferent de quan en faci 5.000 (si ho puc explicar).
Fins ara el màxim que havia estat sense ell havien estat els quinze o vint dies que va estar fora a Cuba amb el viatge de fi de carrera; abans fèiem la mili i marxàvem fora un temps; ara ni això. I tot i estar fora sempre hi havia un contacte, per telèfon o via sms; hi havia un contacte.
Estar-se mil dies sense ni un sol contacte, és duríssim. I el que falta ...
T’estimem.
