Novè aniversari, i nova “excursió” cap al Coll de Ravell.
Molt malament hauria d’estar, o la carretera tallada (no és impossible) perquè en el maleit aniversari d’aquell fatídic sis de març no em desplacés fins al lloc on el meu fill gran va trobar la mort.
De fet ahir a la tarda vaig tenir un altre atac de vertigen; afortunadament ni comparació amb el que vaig tenir el 2013 que em va tenir ingressat uns quants dies. Aquest em va fer plegar de treballar i cap a casa al llit; però avui he pogut fer vida "normal". No al 100% però quasi.
De fet ahir a la tarda vaig tenir un altre atac de vertigen; afortunadament ni comparació amb el que vaig tenir el 2013 que em va tenir ingressat uns quants dies. Aquest em va fer plegar de treballar i cap a casa al llit; però avui he pogut fer vida "normal". No al 100% però quasi.
Una mort, desgraciadament com tantes, totalment absurda i fora de la “normalitat” que hauria de ser de que els vells deixem pas als joves. I es que ara que ja no em queda ni pare ni mare, com popularment es diu, ens toca a nosaltres: estic dels primers de la llista.
El que no pot ser (i que ben segur que no seria, si hi hagués el fill de puta en que ens volen fer creure i amb qui em cago cada dia) es que la llista s’inverteixi, i els que estan en segona (i en aquells moments en tercera) fila, passin al davant dels altres.
I es que en Jordi va passar al davant meu, però també dels meus pares. I això no té cap explicació possible.
No hi ha cap explicació que pugui acceptar. Com mai acceptaré el fet de la seva mort; malgrat, com he dit mil vegades, hi hagi de conviure.
T'estimem.
