Sentiments contraposats

 

El passat dia 11 l’Albert es va casar. Una evidència més de que els anys passen i la vida continua.

Per mi va ser un dia de sentiments contraposats. Feliç per un costat (vaig veure l’Albert molt feliç al costat de la Laura), i amarg per l’altre (no hi érem tots els que hi havíem de ser).

Era un dia al que li tenia una mica de por. La decisió evidentment no va ser d’avui per demà, i ja feia més d’un any que ens havien dit que havien pres aquesta decisió. I per tant vaig tenir molt de temps per prendre consciència i mentalitzar-me per no fer cap espectacle deplorable.

La conscienciació i la química (doble ració de la puta pastilleta) van fer que acabés sent un dia més positiu que negatiu.

De fet només en el moment en que l’Antònia el va entrar a l’església em va venir un calfred en pensar que a en Jordi no li entraria mai, i se’m va fer molt present. Se’m varen humitejar els ulls, però ràpidament ho vaig poder controlar. La resta de la festa la vaig tenir sempre sota control. I a la resposta d’una amiga de si el record d’en Jordi ens havia impedit de gaudir de la festa, ja li vaig dir que no, que no ho va impedir. Que el record hi era, evidentment, com de ben segur hi va ser en la majoria dels convidats per part nostre (la família de la Laura no el varen arribar a conèixer), però fora el moment comentat, la resta de la festa la vaig poder gaudir gairebé plenament.

I sí, es varen casar per l’església (amb la que em cago encara ara a diari; i sobretot amb el seu representant). Però com he dit sempre, respecto totes les opinions, i malgrat no segueixo la cerimònia (m’assec o m’aixeco com els altres, però res més), no tinc cap problema per entrar-hi si hi ha alguna cosa que m’hi fa entrar. He estat a enterraments i batejos, no tinc cap problema. I he estat en esglésies sikhs, musulmanes, hindús ... i cristianes; tampoc hi tinc cap problema.

A l’Albert li hagués estat indiferent de fer la cerimònia civil, i amb la mateixa indiferència ho va acceptar si la Laura ho preferia així.

L’endemà, un dels rams de les taules va anar cap al Coll de Ravell.

T’estimem.

Novè aniversari

Novè aniversari, i nova “excursió” cap al Coll de Ravell.

Molt malament hauria d’estar, o la carretera tallada (no és impossible) perquè en el maleit aniversari d’aquell fatídic sis de març no em desplacés fins al lloc on el meu fill gran va trobar la mort.

De fet ahir a la tarda vaig tenir un altre atac de vertigen; afortunadament ni comparació amb el que vaig tenir el 2013 que em va tenir ingressat uns quants dies. Aquest em va fer plegar de treballar i cap a casa al llit; però avui he pogut fer vida "normal". No al 100% però quasi.

Una mort, desgraciadament com tantes, totalment absurda i fora de la “normalitat” que hauria de ser de que els vells deixem pas als joves. I es que ara que ja no em queda ni pare ni mare, com popularment es diu, ens toca a nosaltres: estic dels primers de la llista.

El que no pot ser (i que ben segur que no seria, si hi hagués el fill de puta en que ens volen fer creure i amb qui em cago cada dia) es que la llista s’inverteixi, i els que estan en segona (i en aquells moments en tercera) fila, passin al davant dels altres.

I es que en Jordi va passar al davant meu, però també dels meus pares. I això no té cap explicació possible.

No hi ha cap explicació que pugui acceptar. Com mai acceptaré el fet de la seva mort; malgrat, com he dit mil vegades, hi hagi de conviure.

T'estimem.

Records

Aviat farà dons que ens vàrem canviar de pis, i encara tinc algunes caixes per endreçar. No em ve d’aquí.

Aquestes fetes en vaig obrir una que contenia filmacions de quan en Jordi i l’Albert eren petits. Eren filmacions fetes amb Video8, un tipus de cinta que feia servir la càmera de filmar que em vaig comprar l’any 1988, una Handycam Digital de Sony.

Vaig decidir portar les cintes a convertir en un arxiu editable, i fer petits vídeos dels records d’aquella època, per poder veure en el mòbil, on indubtablement hi sortia en Jordi.

Inicialment em pensava que no podria, poc després de l’accident vaig intentar veure un vídeo on ell hi sortia, i no vaig poder. Les llàgrimes em negaven els ulls.

Curiosament, veure’l tant petit i tant ple de vida, junt amb el seu germà em va dibuixar un somriure als llavis, i no se’m vàrem omplir els ulls de llàgrimes, al contrari, com deia abans me’l vaig mirar dues o tres vegades amb una agradable sensació.

Una altre cosa va ser després, quan vaig pensar que mai li podré ensenyar, que mai podrà veure aquests “records” d’infantesa; llavors em vaig cagar en déu amb totes les meves forces i els ulls es van negar de llàgrimes.

T’estimem.