Si fa no o no fa

Ja hem passat una part de les festes “familiars” del mes de desembre. I no cal dir que com ve sent habitual hem feu el típic dinar “familiar” amb la família de l’Antònia i amb la meva.

Ja fa anys (set concretament) que la família no es al complert, i a més, al llarg d’aquests set anys, a la llista dels que hi falten s’hi han afegit primer la mare de l’Antònia (2011) i després el meu pare (2013), i tot i que per mi es un dinar com el de qualsevol diumenge, també es veritat que en aquests dinars em trobo amb gent que no compartim masses àpats, malgrat ens puguem veure en ocasions, i això sempre té alguna cosa de positiu.

La gent deu pensat que al cap de set anys (no els fa, però si que fa set maleïts desembres) les coses van passant. Sempre he dit que m’he hagut d’adaptar a la seva absència, però que mai l’acceptaria. Continuo pensant exactament igual.

Aquest any a més, durant aquest “festiu i alegre” mes de desembre, a Girona hem viscut un fet molt tràgic (conec al pare i avi dels tres morts) i que em ve a donar la raó pel que fa a destins i déus (una “gilipollada”); pel que voler mantenir un caire religiós en aquestes dates per mi no té cap sentit. Jo sempre dic que la única festa “religiosa” que celebraria, si en celebrés alguna, seria "divendres sant" (quan al varen matar).

T’estimem.

Joc de Trons

Jo no era seguidor d’aquesta sèrie, de fet no n’havia vist mai ni un sol capítol. Ara pel fet de que s’estigui rodant la sexta temporada a Girona, o al menys part d’ella, ha fet que mostrés un xic d’interès per ella.

Veure indrets de la meva ciutat decorats per la sèrie, i que tothom a Girona parli d’ella, ha fet que comencés a mirar les temporades anteriors, i com jo molta altre gent.

A mi, la sèrie en si m’agrada força: es entretinguda, tot i que es molt fantasiosa en molts aspectes. I de fet si no m’ho agafés com a un entreteniment sense més, ja hauria deixat de veure-la quan a en Beric Dondarrion de la “Hermandad sin estandarte” el ressuscita per sisena vegada el “señor de luz”.

A mi aquestes “cullonades” em superen. Ja vaig deixar de llegir a la Dra. Elisabeth Kübler-Ross, per les tonteries del seu llibre “La mort: una aurora” (podeu veure la meva entrada: Bestieses), i el vaig deixar de llegir perquè allà, la Dra. Kübler-Ross expressava els seus convenciments d’una forma “seriosa”, no per entretenir com fa aquesta sèrie. Per això la continua veient.

Encara no he acabat les cinc temporades que hi ha editades, però un dels moments més emocionants (per mi) es quan la Sansa Stark, coneixedora de la mort de la seva mare (Lady Catelyn Tully) i del seu germà (Robb Stark) parla amb el seu recent marit: Tyrion Lannister de que la seva mare voldria que seguís endavant, i ella, per estar sola li diu que li agradaria visitar el bosc dels deus, a lo que ell respon que evidentment, que la oració pot ajudar, diuen.

Ella li deixa clar: Jo ja no reso, es a l’únic lloc on puc anar i que la gent no em parli (primer capítol de la quarta temporada).

La gent que passem una desgracia (això és una sèrie, però lo meu és una puta i terrible realitat) no volem saber res de déus, de mares de déu, ni de cap puta merda que s’hi assembli; ans el contrari no deixem re cagar-nos en tots ells ni un sol dia.

T’estimem.

Refer la vida

L’altre dia, per casualitat, vaig anar a parar al blog d’una persona, que havia perdut la seva companya d’una malaltia, i va iniciar un blog per anar-hi descarregant els seus sentiments. El va obrir a principis del 2010 i el va tancar el 31 de desembre de 2.013.

No en vaig llegir gaires entrades, però, com no podia ser d’una altre manera, es veia una persona desesperada i “maleint la seva sort”, suposo que no molt diferent del que es pot veure en aquest blog, o en d’altres blogs que neixen a partir d’una desgràcia.

La diferència es que ell l’ha pogut tancar, donat que com diu va conèixer algú que li va donar “l’oportunitat de tornar a estimar. I de tornar a sentir-me estimat. I de saber que vol dir ser pare per primera vegada...”.

En definitiva, ha pogut refer la seva vida, i me’n alegro per ell. La diferència es que jo no puc conèixer a ningú que pugui substituir a en Jordi i que em pugui fer sentir el que em feia sentir ell. Per dur que soni, substituir un company/companya es possible, malgrat no ha de ser fàcil; substituir un fill no. Es impossible.

En aquest sentit, per tant, jo no puc refer la meva vida. Lo únic que puc fer (i de fet faig) es seguir vivint-la com pugi, i arrapar-me als que em queden, i als que de mica en mica es van incorporant a la meva incomplerta família.

T’estimem.

Ahir el sant i avui el natalici

Dies difícils, malgrat el temps passat.

Si avui per mi es una dia trist, fa 31 anys era un dels dies més feliços de la meva vida. Pare per primer cop.

Com no podia ser d’una altre manera, vaig ser al costat de l’Antònia a la sala de parts de la clínica Girona, i encara avui tinc molt present el nerviosisme viscut i algunes imatges i sons d’aquell moment.

Avui, no em queda més que “anar fent”, amb la meitat d’expectatives i poques il·lusions

T'estimem

Germanwings

El passat dimarts dia 24, cap a tres quarts de dues l’Albert em va trucar al mòbil. -Us n’heu assabentat ? -Assabentar-nos, de què ? -Ha caigut un avió que anava de Barcelona a Düsseldorf -Hòstia no, no en sabia res -Saps qui hi anava ? -No, ja t’he dit que no en sabia res, qui hi anava ? -En Carles, el meu cap

Es referia a en Carles Milla, el gerent de l’empresa “Mimasa” on ell està treballant. Un jove empresari de només 37 anys.

No entraré a comparar aquesta brutal desgràcia amb la meva, entre d’altres coses perquè ja ho vaig fer en la meva entrada “Hipocresia”, on valorava el “savoir faire” dels nostres polítics i dels protocols d’actuació. I perquè, evidentment, a nivell mediàtic no hi ha punt de comparació. Si baixem a nivell de cada família, la cosa ja canvia, i en molts casos s’equipara (un membre de la família) i en d’altres ni s’acosta (mort del pare amb més de 60 anys).

El que més m’impacta d’aquest fet es que no es tracta d’un accident, sinó de l’acció premeditada d’algú; i que, indirectament, coneixia persones que hi volaven. Al menys deu eren de les comarques gironines.

I sobretot això últim, perquè sense anar més lluny també va ser una acció premeditada l’abatiment de l’avió de "Malaysia Airlines" el passat 17 de juliol, amb 298 persones a bord, i que ha acabat com el “rosari de l’aurora”. L’impacte d’una o altre tragèdia no es la mateixa, al menys per nosaltres (una altre cosa son les famílies).

Per mi, el més estúpid en aquests casos es sentir expressions com “era la seva hora”, “era el seu destí”, perquè admetre això, admetre que hi ha un destí al que no podem escapar, es admetre que el destí de l’Andreas Lubitz era estavellar l’avió. Per tant, es ell el monstre o aquell que es dedica a fixar els destins de les persones ?.

T’estimem.

Reflexions

El passat dia 11 d’enguany, concretament a les 13:03 vaig rebre un avís al meu mòbil que deia que algú havia deixat un comentari a la meva entrada “Em cago en déu”, i que el seu text era: “Hola Joan: M'agradaria que llegissis això” i a continuació i havia una adreça d’internet. 

L’adreça era http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2015/03/10/perdre-un-fill/.

Va ser deixat per algú que no es va identificar, o sigui per un “Anònim”. I evidentment el vaig llegir.

L’adreça en qüestió em va enviar a un blog, que escriu el Sr. Jaume Pubill, que no conec de res, però que segons diu en el seu blog va estudiar al Seminari de Solsona i va viure a Castellnou de Seana; i concretament a un article publicat a les 23:42 del dia anterior (10-03-2015).

Ja dic que a aquest senyor no el conec de res (ell a mi, segur que tampoc), i per tant, desconec si es va acabar ordenant capellà, si es casat o si té fills.

Després de reflexionar-hi, no entraré a valorar el que exposa en aquell escrit (ni tan sols pel que fa a la foto que l'acompanya), en primer lloc perquè no es el motiu d’aquest blog, ni va amb el meu tarannà, i en segon lloc perquè respecto el que allí hi exposa (com ell respecte els meus sentiments).

En l'escrit acaba fent una sèrie de reflexions després de comparar el meu bloc (el del dolent que es caga en déu) amb el d’un grup anomenat “renacer”, que es un grup d’ajuda a pares que s’enfronten a la mort dels fills; i al que segons diu hi està subscrit, llegeix amb certa assiduïtat, i que -a diferència del meu- transmet una actitud positiva.

Qui el vulgui llegir el trobarà a l’adreça a dalt indicada.

Lo únic que vull es dir-li, tant al senyor Pubill com a qui pugui llegir el meu bloc, que acceptar-ho no ho faré mai (ho he dit varies vegades), jo no puc fer com si no hagués passat res. Ha passat i punt. En tot cas resignar-m’hi (ja fa temps que ho he fet, per collons, perquè no em queda altra opció llevat de “l’alternativa” que és inaplicable). Però que per sort compto (a part de amb la família) amb molts amics amb qui parlar, anar a sopar o comentar les meves dèries. I molt bons amics, cregui’m.

Per la seva tranquil·litat, i repeteixo, per la de qui pugi llegir aquest blog, només fer-li saber que “les portes i finestres només les tanco quan marxem de casa”, “no em colgo al llit”, “vaig a treballar cada dia” i “em dutxo i m’arreglo a diari (per anar a treballar)”. I no dubti que pel carrer vaig amb el front ben alt i sense voler aplegar les penes de ningú, que amb les meves me’n sobren.

Però malgrat tot, segueixo, i seguiré cagant-me en déu, a diari.

T'estime.

Em cago en déu

-Estàs de guàrdia ? 

-Si, em cago en déu. 

-Jo també. 

-També estàs de guàrdia ? 

-No. També em cago en déu.

Es evident que les cinc ratlles anterior son un acudit, que no se si fa riure o no, a mi riure, no em fa riure gaire res, en tot cas somriure. Però la meva realitat és el “jo també”; o sigui jo “també em cago en déu”.

I ho faig a diari a partir d’aquell maleit dia 6 de març, avui fa sis anys. O sigui que de la meva boca han sortit un munt de “em cago en déu”.

I es que aquest matí he tornat, com cada any, al punt fatídic de l’eix on en Jordi va trobar la mort, i segueixo sense entendre perquè he de passar per aquest suplici. Perquè jo. Perquè va passar.

I després de lligar els rams de la foto a la creu, evidentment m’he cagat en déu; m’han caigut unes llàgrimes, i m’he tornat a cagar en déu un munt de vegades. I m'he seguit preguntant, ple de ràbia, perquè.

I es que malgrat hagin passat sis anys, la pèrdua d’un fill, és sens cap mena de dubte, la pitjor experiència que et pot tocar viure.

Poc amb consola que en aquests sis anys hi hagi hagut moltíssima gent que ha passat pel mateix, i pitjor (a la memòria em ve el cas de les germanes de Cassa de la Selva, mortes a Mèxic), però com deia en aquest mateix blog ara fa un any, “mal de molts, consol de ximples”.

T’estimem.

Anar-hi anant

Cada finals de febrer al meu poble de naixement, Bonmatí, celebra una caminada popular sota el nom d’anar-hi anant.

Com que es “la pàtria xica” sempre miro d’anar-hi. Aquest any, en la seva vint-i-vuitena edició, no ha estat diferent i hi he anat.

Aquest cop però, tot sol (bueno, amb la gossa: “la Lili”). L’Antònia no ha volgut venir-hi, i un company que sempre venia, aquest any tampoc ha pogut venir-hi.

Sempre solen haver-hi diferents recorreguts, que es poden triar en funció de l’estat de forma de cadascú. Aquest any hi havia quatre recorreguts, 10, 18, 25 i 42 Km. Jo i la Lili hem fet la de 18; suficient. El meu estat de forma no dóna per molt més.

Segurament que el que no sap molta gent es que aquesta caminada va néixer com un dels actes de celebració de la independència de Bonmatí del municipi d’Amer.

Queden molt llunyans aquells anys en que hi anàvem més de vint persones (de la colla), companys de futbol de l’Albert amb els seus respectius pares i mares. En Jordi també hi solia venir. A la foto la caminada de l’any 1998, quan tan sols tenia 9 anys, amb la seva mare, el seu cosí i el gos del seu avi. 

T’estimem.