TRES anys de la maleïda trucada a la porta. I tan fresca encara en la memòria, com si acabés de passar.I la evidència del mal moment que vàrem passar i de la frescor en que aquella trucada es mou per la memòria queda patent quan, encara ara, truquen al porter. Hi ha un cert neguit ... sobretot si l’Albert no és a casa.
Amb l’Antònia mai n’hem parlat directament, però si contesto jo, ella de seguida em pregunta qui era; i és que no cal oblidar que va ser ella qui va contestar aquell maleït dia.
I sempre hi ha en la ment les paraules de familiars de ...
Paraules que espero no sentir mai més. Ni jo, ni cap persona coneguda, perquè en si son tan inofensives ”familiars de ...” però a l’hora han resultat les paraules més dures que he hagut de sentir. I si algú dels que llegiu aquesta entrada les heu de sentir, de ben segur que em recordareu , i direu quina raó tenia aquell pobre desgraciat.
En el transcurs d’avui, i mentre pugui cada 6 de març, m’arribaré al puto punt quilomètric 202 de la c-25 (eix transversal) a cagar-me en déu.
T’estimem.
