Ja està decidit. Anirem a la Xina.
Feia quatre anys que no fèiem cap viatge llarg. De fet l’any que va morir en Jordi vàrem anar a Cuba, per fugir de Girona, i perquè ell ja hi havia estat. No n’havíem fet cap més. I sé que vaig dir que probablement seria l’últim d’aquestes característiques que fes; que en tot cas el temps ho diria (Vacances d’Estiu 31-07-2009).
I el temps, que no ha curat res, si que m’ha fet més evident el que sempre he dit: que s’ha d’anar dia a dia i procurar que els que m’envolten puguin gaudir, malgrat cap de nosaltres oblidarà mai el que va passar. I per això el faig.
Perquè, evidentment, l’Albet i la Laura, venen. Si hi haguéssim d’anar només l’Antònia i jo, faríem com aquests darrers anys i aniríem a fer una volta per les Espanyes o pel sud de França, amb el cotxe. No em ficaria dotze hores dins un avió per anar a l’altre costat de mon. Això segur.
Però si anem els quatre (tota la meva família actual), la cosa canvia; i llavors me’n hi puc estar vint-i-quatre d’hores dins un avió, i fer la volta al mon (tot i que no m'agraden).
La Laura no ha fet mai un viatge d’aquestes característiques i és la més il·lusionada dels quatre. I la seva il·lusió es transmet a tots nosaltres; sobretot a l’Albert (que a l’avió s’ho passarà malament, igual que jo). I evidentment a mi.
Me’ls estimo molt a tots dos: l’Albert és fill meu, i la Laura, potser ho acabi sent ...
Si a ells els veig feliços, jo ja en tinc prou. Jo mai més ho tornaré a ser (és la meva creu), però veure’ls a ells contents fa que tingui ganes de fer alguna cosa.
Per tant el que he dit: agafarem l’avió i farem els gairebé 9.000 Kms. que hi ha entre Barcelona i Pequin. Tu també vindràs, encara que no sigui físicament.
T’estimem.
