1.000 dies

Ja han passat 1.000 dies. Ni més ni menys que dos anys, vuit mesos i vint-i-sis dies. I per a molta gent, tot segueix igual. Per mi, tot segueix ...

Recordo perfectament les paraules d’una persona que em va precedir en aquesta “travessia pel desert” i que em deia: Joan hauràs de viure amb això, perquè no et moriràs pas.

I aquí estem, lluitant cada dia, amb l’inestimable ajut de la química, perquè aquests mil dies volen dir mil pastilletes. I de moment no m’atreveixo a deixar-les, tot i que n’hem reduït la dosi, i que molts de dies ens en prenem la meitat (L’Antònia n’és l’encarregada i qui ho controla); i no m’atreveixo a deixar-les del tot perquè si algun dia al mati me’n he descuidat, noto que alguna cosa no acaba d’anar prou a l’hora.

No hi ha dubte que arribats a aquest mils dies no és el mateix que quan en feia 100; i suposo que serà diferent de quan en faci 5.000 (si ho puc explicar).

Fins ara el màxim que havia estat sense ell havien estat els quinze o vint dies que va estar fora a Cuba amb el viatge de fi de carrera; abans fèiem la mili i marxàvem fora un temps; ara ni això. I tot i estar fora sempre hi havia un contacte, per telèfon o via sms; hi havia un contacte.

Estar-se mil dies sense ni un sol contacte, és duríssim. I el que falta ...

T’estimem.

Amargat

"... en Joan és una home que porta molt de temps amargat, i com que és amargat..." aquestes paraules, que em van ferir i em van fer mal, me les vaig haver de sentir en el transcurs d’una de les moltes, de fet en la última reunió, que vàrem tenir amb “la direcció” del meu antic lloc de treball.

Son paraules molt dures, i dites sense que valgui excusar-ho en la exaltació d'un moment donat. Perquè la veritat es que entre l’antiga assessoria i la que hem muntat nosaltres no vàrem acabat barallats; es va quedar en un respecte mutu, que no sé el que durarà, i que per la nostra part respectem. A més varen ser dites desprès de gairebé una hora d’una reunió bastant tranquil·la.

La única explicació que hi veig és que qui les va dir volia fer mal, i en va fer, al veure que la situació no es podria reconduir de cap manera cap una marxa enrere.

Encara espero una disculpa, que no s’ha produït (ni es produirà); amb independència que potser qui les va dir tenia raó, potser sí que el que m’ha tocat viure (i que aquesta persona no es pot ni arribar a imaginar) m’ha deixat ressentit i amargat; però no cal oblidar que la reunió era de feina i del fet que nosaltres havíem decidit, com vaig dir en el blog anterior, fer una canvi radical. No tenia cap dret d’entrar en el terreny personal i voler fer mal amb una qüestió tant delicada.

Malgrat tot no ho vull tenir en compte i vull continuar treballant amb força en el nostre projecte, amb força i amb tota la il·lusió que em deixi la meva amargor.

T’estimem.

Canvi radical

Evidentment, el canvi més radical que ha sofert la meva vida va ser la mort d’en Jordi. Aquest canvi no l’he assumit, ni ho faré mai; el viuré el millor que sàpiga, però ho he dit sempre, i ho torno a manifestar: no l’assumiré mai.

Ara, per circumstàncies que no venen al cas, però en el que tot plegat hi te a veure, he decidit fer un canvi en la meva vida (aquest a diferència de l’altre, voluntari): he decidit plegar del lloc on estava treballant, i on hi portava més de vint-i-vuit anys, i amb dos companys més iniciar una nova etapa pel nostre compte.

No ha estat una decisió fàcil, era molt de temps el que havia dedicat a l’empresa, però el que en uns moments havia estat una eina terapèutica, ha anat derivant cap un possible problema que agreugés, encara més, la meva situació personal.

Hi he decidit plegar. El fet d’engegar aquest projecta m’ha tingut ocupat molt de temps, i més que me’n ocuparà, i parlant amb en Toni (un bon amic i un pobre desgraciat com jo) crec que em pot ser positiu. Jo també ho penso.

T’estimem.

La iaia Pilar

Ha mort la iaia Pilar. I la mort d’algú proper sempre ens dol. És evident i no pot ser d’altre manera. Malgrat sigui una mort anunciada i malgrat sigui un alliberament per la persona morta i pels que l’envoltaven. És una mort i és un fet tràgic.

I malgrat ser una mort “natural”.

La iaia Pilar no era una persona molt vella, tenia 73 anys i per tant encara podia haver viscut uns quants anys més. Però la veritat és que la seva qualitat de vida havia minvat molt els últims temps. Ja no es valia per ella mateixa i la seva mort ha estat un alliberament. Ha deixat de patir i de fer patir.

Ha tingut una vida molt difícil, amb molts ingressos al Trueta i amb més de vint anys amb una mobilitat molt reduïda a causa de la imputació de les dues cames per sota genoll; però sempre ha estat envoltada per gent que se l’estimava i, menys l’últim mes, ha viscut; ha estat capaç d’adaptar-se a la seva situació (definició de viure). Si més no per collons (no hi ha alternatives).

Com jo sempre dic, no cal ser valent ni s’ha de ser de cap pasta especial per “anar fent” amb una desgràcia a coll; senzillament t’ha de tocar i si no apliques “l’alternativa” veuràs lo valent que ets...

Si les morts “naturals” ens afligeixen, ningú que no ho hagi patit es pot fer la idea del que suposa una mort ”antinatural”.

T’estimem.

Tres llàgrimes

Evidentment no son les que he vessat, n’he arribat a vessar tantes, sobretot els primers mesos, que crec que tinc el llagrimall sec.

La història és una altre. És el resultat d’un regal que era molt preuat per mi, però que el simbolisme d’aquell regal em feia mal.

No sé quina edat tindria, quan la meva iaia em va regalar una cadena amb una creu; però probablement deu fer més de trenta o quanta anys. Sempre l’havia portat penjada del coll, no em feia res i com dic era un regal al que tenia molta estima; amb tan de temps fins i tot l’havia hagut de portar al joier perquè em reforcés l’anella del capdamunt, perquè amb el fregadís de la cadena s’havia aprimat perillosament.

A partir de l’episodi de’n Jordi me la vaig treure del coll i al cap d’uns mesos es va convertir en “tres llàgrimes”: una la porta l’Antònia, l’altre l’Albert i l’altre jo.

I no me la trec ni per dormir, ni per nedar a la platja, ni per dutxar-me, per res ... I només me la trauran si per alguna qüestió greu que m’han d’ingressar, o per entrar-me al crematori, que allà no s’hi pot entrar amb coses metàl·liques.

T’estimem.

El millor Barça de la història.

No hi ha dubte que estem davant del millor Barça de tota la història. De ben segur que hauries gaudit com mai. I només de pensar en la cara que faries al veure com estem jugant i els títols que estem aconseguint, no puc més que tornar-me a cagar en déu.

Jo no sé si ets conscient del que està fent el nostre equip. Jo crec que no; no crec que desprès d’això i hagi res més que el buit. El no res.

Del que si que n’estic segur, perquè cada partit ho visc, es que no hem pogut tornar a celebrar els gols i les victòries amb la nostre particular salutació. La que vàrem establir ja fa uns anys i que sempre aplicàvem quan veiem un partit del Barça junts, que eren molts, i els resultats en afavorien.

Soc conscient que el tema del Barça i de l’esport en general no és el més important (no fa falta que ningú m’ho recordi, ja ho sé) però també sé que a tu t’importava molt i per això no vull oblidar-ho. No vull oblidar res d’allò que per tu era important; i la gent que et coneixia sap que l’esport en general i aquest Barça en particular formava part de la teva vida... I ara també de la meva.

T’estimem.

Vint-i-set

27 anys. Avui haguessis complert els 27 anys ... i ni tan sols vares poder complir els vint-i-cinc.

Ja fa més de dos anys del maleit accident, i tot segueix més o menys igual. Et trobo a faltar i no acabo d’acostumar-me a la teva absència.

Si, vaig tirant, i amb l’ajut dels amics, on s’hi conten els pares d’en Toni, que els va abandonar mes o menys a la teva edat (ell va arribar a complir el 25, però ja estava molt malalt), anem fent.

De fet, jo sempre dic que entre "pobres desgraciats" ens hem de fer costat; i de tant en tant fem alguna sortida i algun sopar; on mai falta algun comentari referent a tu i a en Toni.

Però desprès hem de tornar cadascú a casa seva, amb els seus pensaments i les seves penes, i tothom ho ha de passar com pot. I com dic sempre, no és gens fàcil; i a part de dir-ho ho he pogut constatar amb en Toni, amb qui coincideixo plenament amb les situacions que em comenta.

I és una cosa que qui llegeix el blog pot pensar que sí, però... sobretot si no ha tingut la desgràcia de patir-ho en pròpia carn.

T’estimem.

Dos anys

Com passa el temps...

Malgrat estar passant per una situació terrible, el rellotge va donant voltes i voltes inexorablement; i ja fa dos anys... Dos anys d’aquell maleït 6 de març.

Dos anys d’anar-nos "adaptant" (viure és això, tal i com deia en l’escrit "Capacitat d’adaptació") a la nova situació que ens ha tocat.

I no és fàcil; no és GENS fàcil.

Hi ha molts dies que ho engegaries tot a "prendre pel cul"; però no és possible i s’ha d’anar reconduint la situació i valorar tot el que encara tens (l’Antònia, l’Albert, família i amics), que reconec que no és poc.

D’aquests 730 dies passats no n’hi ha hagut un de sol en que, en un moment o altre no hagi tingut un record per ell. De fet ja vaig dir, en l’escrit "El pas del temps" que en el meu telèfon tinc la seva foto com a fondo de pantalla; per tant és impossible la seva utilització sense "tocar-lo" per lliscar el botó.

En aquest temps he canviat de telèfon, fins i tot de sistema operatiu (el vell anava en Windows Mòbile i aquest en Android), però la primera aplicació que vaig buscar (de fet que vaig tenir baixada i a punt abans de canviar el telèfon) fou un bloquejador, amb possibilitats de posar-hi un fons de pantalla amb la seva foto. Era condició sine qua non...
T'estimem

Un dia a la perruqueria

L’altre dia vaig anar a la perruqueria. La veritat és que ja hem convenia.

Vaig anar a una perruqueria, que quan la van obrir hi vaig anar bastant de temps; llavors vaig deixar d’anar-hi i ara fa un parell de vegades que hi he tornat. Tant en Jordi com l’Albert també hi havien anat; per tant ens coneixia a tots, malgrat no sabia el que li va passar a en Jordi, o es va despistar.

Les perruqueries, per definició son un lloc de xafarderies (sobretot les de dones. Aquesta és mixta) i els perruquers gent que solen donar conversa mentre et tallen els cabells.

En un moment de la conversa em diu ...perquè tu tens dos fills, no? I la meva resposta: Si. Quan la conversa va anar derivant a les edats: el petit ara en farà 23 i a que feien: el petit està acabant una carrera. I el gran: Aquell és un problema apart. I aquí vaig tallar la conversa. Ni el lloc ni el moment em semblava adient per res més. Ell educadament va tirar per un altre camí.

Ara bé la pregunta que m’ha fet donar voltes al cap és: tinc dos fills ? o "en tenia" dos, però només en tinc un ?

Jo ho tinc molt clar EN TINC DOS, malgrat malauradament (em cago en déu) un ja no estigui al meu costat.
T’estimem.