Vacances d’estiu

Ja ha arribat l’estiu i amb ell les vacances. Cada any fèiem un viatge tots quatre. Aquest any això serà impossible (al menys físicament). Ja havíem començat a parlar de on aniríem aquest any; i de fet en Gallegos ja ens estava preparant l’itinerari. Però tot ha fet un gir de 360º i evidentment no farem el viatge que havíem planejat. No podria.

Però alguna cosa haurem de fer. L’estiu és molt llarg i ja saps que la platja a la mare i a mi no ens agrada massa; quedar-nos aquí, almenys aquest any, seria terrible. O sigui que marxarem.
L’únic lloc on (per dir-ho d’alguna manera) em fa una mica de gràcia anar és a la illa de Cuba. En primer lloc perquè tu ja hi vas estar (en el viatge de fi de carrera de fisio) i en segon lloc perquè tu mateix ens havies insistit molt a la mare i a mi que hi anéssim, que ens agradaria.
Doncs aquest estiu hi anirem.
I perquè l’Albert no es trobi sol (ja te’n recordes que l’any passat a la Índia trobava a faltar a l’Anna, malgrat ésser-hi tu) aquest any ens l’emportarem. Ja en varem parlar i les dates li van bé.
Probablement sigui l’últim viatge d’aquestes característiques que fem, no ho sé. El temps ho anirà dient, però ara mateix anar a algun lloc on tu no hi has estat, i haver-hi d’anar sense tu (tenint en comte, evidentment, perquè no hi pots venir) no em bé massa de gust.
Se perfectament que serà un viatge molt diferent als anteriors. Tu no hi seràs i això sol ja fa que res pugui ésser igual. Malgrat tot intentaré que tant la mare, com l’Albert i l’Anna s’ho passin bé, i si em venen pensaments negatius, miraré de dissimular-los; com ja faig ara.
El fet de que tu ja hi hagis estat té la seva part positiva, però també té la seva part negativa. Positiva en el sentit que he manifestat abans: no és un lloc on a tu t’hauria agradat anar i no hi has pogut anar (em feria sentir malament). I negativa perquè estarem en llocs concrets on tu vares estar, com per exemple a la “Bodeguita del Medio” que sé que hi vareu anar a fer un “mojito”, i ja saps que és una beguda que a l’estiu, a les carpes, solia prendre; i això farà que el teu record sigui més intens i per tant també ho serà el dolor.
T’estimem.

La Laia

Aquest és l’escrit que més m’ha costat de prendre la decisió de si fer-lo o no. La disjunció en que em trobava era molt semblant a la que es troben molts amics i coneguts nostres: els hi comentem alguna cosa (com s’ho prendran) o no diem res (llavors poden pensar que no ens preocupa en absolut el seu patiment). És realment una decisió difícil i jo sempre he intentat respectar al meu interlocutor.
Docs bé, amb la Laia m’he trobat en una situació semblant (si no el faig pot semblar que m'oblido d'ella), i més després d’haver dedicat un escrit a la seva mare i el seu germà (algú pot pensar: home eren la seva mare i el seu germà, és de lo més normal). Però i la Laia què, no era ningú ? Si hi hagués hagut algun paper signat la cosa hauria estat diferent ? Fan falta papers signats perquè els sentiments tinguin algun valor ? Evidentment NO. Els sentiments son els que son i punt. I la Laia era la seva parella en el moment del desgraciat accident, i per tant crec que és mereix un espai per ella sola en aquest Blog.
Blog per altre banda que dedico plenament a ne’n Jordi; i la Laia va ésser una part molt important ens els últims tres anys de la seva curta vida (gràcies Laia), i la meva il·lusió era que s’hagués acabat convertint en la mare del meus néts.

Recordo perfectament quan en Jordi ens la va presentar, a l’estiu del 2007, just abans de que anessin a fer el seu primer viatge junts, a Menorca. De seguida em va semblar una molt bona noia, amb un caràcter molt obert (a part de molt maca) i amb la que varem connectar plenament des del primer moment.
Desprès d’aquella primera vegada va anar venint regularment i no va tenir cap problema d’incorporar-se a les festes familiars que sovint solíem fer (encara em sembla veure-la jugant a cartes amb en Jordi i el meu pare i el meu cunyat, desprès del seu primer dinar de fires).
Semblava que es trobava bé amb nosaltres i nosaltres amb ella.
Ara, per desgràcia, a ella la vida també li ha donat un cop molt fort, i tots els plans de futur que havia fet amb en Jordi se’n han anat a la merda, i haurà de començar de nou. I sens dubte això costa i costa molt. No ha perdut un fill (com nosaltres), no ha perdut un germà (com l’Albert), però ha perdut la persona que estimava i amb qui volia formar-hi una família; i això també deixa una marca inesborrable.
Nosaltres volem fer-li costat en tot el que puguem, i de fet desprès del fatídic 6 de març ens hem vist algunes vegades (en els homenatges i en visites que ens ha fet a casa, on sap que sempre tindrà la porta oberta i serà benvinguda) i a mi m’agrada molt mantenir-hi un contacte; almenys mentre a ella no li faci mal, perquè li tinc una gram estima.
Però precisament per l’estimació que sento cap a ella (s’havia de convertir en la meva filla) espero que es pugui refer, el més aviat possible, i malgrat segur que mai no oblidarà en Jordi, pugui redreçar la seva vida i donar-l’hi altre cop sentit. MOLTS D’ANIMS.
T’estimem.

L’Albert

El seu germà, l’Albert, és molt jove (acaba de fer els 21 anys), té la seva parella, l’Anna que li està fent una companyia extraordinària i l’està ajudant molt (des d’aquí moltes gràcies Anna, encara que ja se que diràs que no cal i que ho fas perquè te l’estimes) i per tant, aparentment, és sobreposarà. No m’agrada dir que ho superarà, perquè aquestes coses no se superen mai, sempre queden en el record.
Malgrat tot, no serà senzill, és un tema del que no li agrada parlar-ne massa i sobre el que hi té un gran respecte. Per ell més que morir prefereix parlar de que se n’ha anat, que ens ha deixat ...
Perquè no deixa que era el seu germà gran, i que malgrat les petites disputes, del tot normal entre germans (per temes de roba, d’auriculars, de l’ipod, del canal de la tv ...), s’estimaven molt i es feien moltes confidències.
A més, en Jordi sempre li feia de germà gran i l’aconsellava en el tema dels estudis, i en d’altres aspectes de la vida. Era quatre anys més gran i moltes coses que no s’atrevia a comentar-m’ho a mi, o feia amb ell. Ara ha perdut tot això. HA PERDUT EL SEU UNIC GERMÀ, i el seu millor confident, i s’ha quedat “sol” com el nostre únic fill.
Aquest nova situació l’ha fet sentir-se amb més obligacions envers nosaltres, creu que ha d’estar més per nosaltres i si abans ja s’hi passaven (amb l’Anna) moltes estones a casa; últimament s’hi estan molt més.
També ha fet que ens vulgui “protegir” d’una altre situació com aquesta, volent canviar de cotxe per un de més fort, i malgrat ja li vaig dir que si tenia la desgràcia de topar de cares amb un camió, com el seu germà, no hi havia cotxe que hi valgués; com que el va voler canviar, ho varem fer.
Quan anàvem de viatge, probablement eren els moments en que més confidències es feien, donat que ells dos compartien habitació, i això els feia estar molt més junts que mai, inclús que a casa on al tenir cada un la seva habitació i haver-hi nosaltres en els espais més comuns, no els permetia parlar de segons què amb tanta tranquil·litat.
El que està clar és que s’ho explicaven pràcticament tot i es cobrien l’un a altre en les petites tonteries que poguessin sorgir.
Eren germans i amb això està tot dit.
Però precisament per això, perquè eren germans, i perquè la notícia de la seva mort el va agafar tan de sobte com a nosaltres (com ja he comentat ell era a casa quan el mosso d’esquadra ens ho va comunicar) la seva pèrdua l’ha afectat, I MOLT.
T’estimem.

L’Antònia

L’Antònia, la seva mare, és una dona amb una gran personalitat i amb unes idees molt clares.

No vull dir amb això que no hagi sentit la mort del seu fill. Seria un disbarat només insinuar-ho. Ho ha sentit tant com jo (o més), no ho oblidarà mai i no ho superarà tampoc. La mort d’un fill no se supera; simplement s’aprèn a viure sense ell (o s’ha de viure sense ell, encara que no se’n aprengui), amb el buit que t’ha deixat.
Però si que, sobretot comparada amb mi, és una dona molt forta. Jo al seu costat soc una merda seca. Tal com ja vaig dir en el primer escrit que vaig penjar en aquest Blog d’en Jordi i que vaig titular “El dia més trist de la meva vida”, ella va ésser qui es va sobreposar a la desgràcia i va començar a organitzar les coses. Jo no servia per res més que per plorar i lamentar-me.
A més, com ja he dit, té les idees molt clares: per molt que li costi d’acceptar, en Jordi ja no el té (ni el tindrà mai més) i ha de lluitar pels que li queden, l’Albert i jo mateix. Jo també ho tinc clar (almenys sobre el paper) però m’ensorro molt sovint per la meva manca de fortalesa.
No ha tingut una vida fàcil, va començar a treballar de cambrera, els fins de setmana, amb 12 anys (a vegades tan en Jordi com l’Albert li feien bromes sobre això) i ja fa anys que la seva mare està malalta (a part d’un reguitzell de malalties, entre elles asma, al·lèrgies, etc. té amputades les dues cames per sota del genoll), alternant temporades més bones amb temporades ingressada al Trueta (no fa massa hi va estar ingressada gairebé un mes), i això a una filla també la marca; però alhora és una dona amb unes grans ganes de viure, i part d’aquesta fortalesa és que la que ha traspassat a l’Antònia. És una dona que es conforma amb el que li ha tocat viure, i diu que si mires al costat sempre en trobaràs de pitjors que tu.
L’Antònia fa igual: no hi ha res a fer, doncs pit i collons i s’ha de mirar endavant.
Jo soc molt diferent i més dèbil d’esperit: jo penso que tot axó es pura teoria, i psicologia barata (malgrat també soc conscient que son una realitat com un templa) i que receptar és molt fàcil, però prendre-s’ho és molt diferent; i jo no puc.
Soc conscient que és una actitud negativa, que no em tornarà en Jordi i que m’està fent mal a mi (no m’importa) i als que m’envolten (això ja m’emprenya més), però ara com ara és superior a mi i no puc (ni vull) trobar-me bé sense en Jordi al meu costat. ES MASSA PER MI.
T’estimem.

La feina i “les pastilletes”

El temps va passant, lentament (alguns dies es fan interminables) però va passant. La veritat és que el temps passat fins ara ha estat en una època que la feina (aquella eina terapèutica) m’ha exigit molta dedicació. Al principi no creia pas poder-me’n sortir, però ja ha passat "la Renda" i m’ha anat millor del que m’esperava.

També em tenia preocupat haver de rebre els clients de sempre (la majoria dels quals estaven assabentats dels moments difícils que estic vivint), perquè els ànims estaven (i continuen estant) molt baixos i no sabia com reaccionaria jo, ni com reaccionarien ells si no ha sabien. Aquest any ja en fa 26 que estic treballant a l’Assessoria i amb la majoria s’ha establert alguna cosa més que el simple tracte assessor-client; i si a més tenen fills, doncs algun comentari respecte a ells sempre sortia. Aquest any tot ha estat molt diferent i l’afrontava amb una certa por. Però repeteixo: al final ha anat millor del que m’esperava i a la majoria els vaig acabar parlant d’aquest blog.
Ara, quan tornem a una època més “normal” (malgrat de feina sempre n’hi ha molta) no se ben bé com ho afrontaré. Anirem dia a dia i pas a pas.
També he de dir que les “pastilletes” ajuden molt. Mai he estat una persona que s’hagi medicat, soc anti-medicació, però davant d’un fet com aquest tots els especialistes (clients-amics) amb que n’he parlat m’han recomanat que me les prengués, per evitar mals pitjors. Jo sempre he manifestat, i m’hi reafirmo, que no vull anar “penjat” per la vida i veure-ho tot de color de rosa a causa de “les putes pastilletes”. Que la vida no és de color de rosa (ara mateix jo la veig de color negre), i que m’havia passat una desgràcia i volia poder-me sentir desgraciat i poder plorar quan el cos m’ho demanés. Ara, evitar caure en una depressió forta i que això em porti conseqüències dins l’àmbit familiar i laboral, si que ho vull evitar; per això em prenc la mínima dosis possible.
T'estimem.