L’Antònia, la seva mare, és una dona amb una gran personalitat i amb unes idees molt clares.No vull dir amb això que no hagi sentit la mort del seu fill. Seria un disbarat només insinuar-ho. Ho ha sentit tant com jo (o més), no ho oblidarà mai i no ho superarà tampoc. La mort d’un fill no se supera; simplement s’aprèn a viure sense ell (o s’ha de viure sense ell, encara que no se’n aprengui), amb el buit que t’ha deixat.
Però si que, sobretot comparada amb mi, és una dona molt forta. Jo al seu costat soc una merda seca. Tal com ja vaig dir en el primer escrit que vaig penjar en aquest Blog d’en Jordi i que vaig titular “El dia més trist de la meva vida”, ella va ésser qui es va sobreposar a la desgràcia i va començar a organitzar les coses. Jo no servia per res més que per plorar i lamentar-me.
A més, com ja he dit, té les idees molt clares: per molt que li costi d’acceptar, en Jordi ja no el té (ni el tindrà mai més) i ha de lluitar pels que li queden, l’Albert i jo mateix. Jo també ho tinc clar (almenys sobre el paper) però m’ensorro molt sovint per la meva manca de fortalesa.
No ha tingut una vida fàcil, va començar a treballar de cambrera, els fins de setmana, amb 12 anys (a vegades tan en Jordi com l’Albert li feien bromes sobre això) i ja fa anys que la seva mare està malalta (a part d’un reguitzell de malalties, entre elles asma, al·lèrgies, etc. té amputades les dues cames per sota del genoll), alternant temporades més bones amb temporades ingressada al Trueta (no fa massa hi va estar ingressada gairebé un mes), i això a una filla també la marca; però alhora és una dona amb unes grans ganes de viure, i part d’aquesta fortalesa és que la que ha traspassat a l’Antònia. És una dona que es conforma amb el que li ha tocat viure, i diu que si mires al costat sempre en trobaràs de pitjors que tu.
L’Antònia fa igual: no hi ha res a fer, doncs pit i collons i s’ha de mirar endavant.
Jo soc molt diferent i més dèbil d’esperit: jo penso que tot axó es pura teoria, i psicologia barata (malgrat també soc conscient que son una realitat com un templa) i que receptar és molt fàcil, però prendre-s’ho és molt diferent; i jo no puc.
Soc conscient que és una actitud negativa, que no em tornarà en Jordi i que m’està fent mal a mi (no m’importa) i als que m’envolten (això ja m’emprenya més), però ara com ara és superior a mi i no puc (ni vull) trobar-me bé sense en Jordi al meu costat. ES MASSA PER MI.
T’estimem.
Però si que, sobretot comparada amb mi, és una dona molt forta. Jo al seu costat soc una merda seca. Tal com ja vaig dir en el primer escrit que vaig penjar en aquest Blog d’en Jordi i que vaig titular “El dia més trist de la meva vida”, ella va ésser qui es va sobreposar a la desgràcia i va començar a organitzar les coses. Jo no servia per res més que per plorar i lamentar-me.
A més, com ja he dit, té les idees molt clares: per molt que li costi d’acceptar, en Jordi ja no el té (ni el tindrà mai més) i ha de lluitar pels que li queden, l’Albert i jo mateix. Jo també ho tinc clar (almenys sobre el paper) però m’ensorro molt sovint per la meva manca de fortalesa.
No ha tingut una vida fàcil, va començar a treballar de cambrera, els fins de setmana, amb 12 anys (a vegades tan en Jordi com l’Albert li feien bromes sobre això) i ja fa anys que la seva mare està malalta (a part d’un reguitzell de malalties, entre elles asma, al·lèrgies, etc. té amputades les dues cames per sota del genoll), alternant temporades més bones amb temporades ingressada al Trueta (no fa massa hi va estar ingressada gairebé un mes), i això a una filla també la marca; però alhora és una dona amb unes grans ganes de viure, i part d’aquesta fortalesa és que la que ha traspassat a l’Antònia. És una dona que es conforma amb el que li ha tocat viure, i diu que si mires al costat sempre en trobaràs de pitjors que tu.
L’Antònia fa igual: no hi ha res a fer, doncs pit i collons i s’ha de mirar endavant.
Jo soc molt diferent i més dèbil d’esperit: jo penso que tot axó es pura teoria, i psicologia barata (malgrat també soc conscient que son una realitat com un templa) i que receptar és molt fàcil, però prendre-s’ho és molt diferent; i jo no puc.
Soc conscient que és una actitud negativa, que no em tornarà en Jordi i que m’està fent mal a mi (no m’importa) i als que m’envolten (això ja m’emprenya més), però ara com ara és superior a mi i no puc (ni vull) trobar-me bé sense en Jordi al meu costat. ES MASSA PER MI.
T’estimem.
6 comentaris:
No puc aturar de plorar després de llegir aixó. A mi em van quedar grabadas les paraules de l'antonia "as de ser forta i segir endevant per ell" i o pens sempre que tinc moments de feblesa.
M'agradaria molt tornar a trobarme amb vosaltres.
Faria el que fos per tornar-vos el vostre fill, qualsevol cosa, pero no puc, i em sent impotent, inútil.
No sempre es pot realitzar el que més es desitja.. i o sent molt.
Rebeu una sincera abraçada tota la familia.
Marta
tens raó en una cosa joan, si que l antònia es forta com poca gent, i mes que forta, jo diria valenta, valenta per seguir andavant amb tot lo que porta a sobre i a mes pendent de tots...., però joan, estic segura que es així en part, perquè et te a tu al costat, se lo molt que t estima i que es amb la unica persona amb qui pot compartir un dolor tant gran... fa ràbia tanta injusticis, fa rabia tant dolor, fa ràbia veure-ho i no poder fer res.
una abraçada.
Siempre a nuestro lado encontramos a una persona mas fuerte que nosotros, aprovechalo, es la única que te puede ayudar a salir de todo, seguro que en su día ella misma tuvo los mismos sentimientos que tu o los sigue teniendo pero se resiste a que la pueda mas que su propia vida.Antonia seguro que intenta sacaros adelante pero teneis q ayudarla también (seguro que lo haceis) , por dentro seguro que siente y piensa como vosotros la muerte de Jordi pero intenta sacaros adelante dando la imagen de una persona con gran personalidad (seguro que la tiene) pero en estos momentos es dificil, es muy duro separarse de alguien a quien quieres y ver a tus seres queridos sufrir y tu sin poder hacer nada, de ahí sacas todas las fuerzas posibles. Esta situación es dificil, simplemente párate a pensar la familia que tienes aqui y no lo dejes pasar por alto pensando en cosas negativas, tienes que aprovechar el camino que nos da la vida al máximo, es una desgracia y muy grande que cuesta aceptar pero no puedes enterrarte bajo ella.
Mucha Fuerza para todos vosotros!
Carol
Sovint amb en Joan i l´Anna parlem de vosaltres de lo dificil que es pasar aquets primers mesos, ja en porteu més de cuatre i es com ten dones compte de la realitat i que tens que acostumarte a viure de records, ja se que l´Antonia es mol valenta, que l´Albert su calla i que tú vius rabios, tot son maneras de afrontar una situació totalment anti natural, lo dificil es entendre con se suporta tan de dolor.
Aquí et deixo un vers que vaig fer per la Gemma.
Amor que ni amb la mort s´oblida,
Amor de bells records compartits,
Amor que a res m´obliga,
Amor que tant em fa petir.
Amor de dolça enyorança,
Amor tan viu que em fa morir,
Amor que ni amb la mort s´acaba,
Amor que morirà amb mi.
Una forta abraçada
Mª Gracia
És com un sentiment estrany, jo no et coneixia, físicament, no t'havia vist mai, però et coneixia, sabia qui eres, possiblement més que altres persones que sí, que ells et tenien a prop. Jo sabia tots els viatges que feies, jo sabia abans que tú possiblement quina seria la destinació de les teves vacances amb els teus pares, i sabia que la teva decisió influiria en el resultat final del viatge. Va ser Tailàndia, Kènia, i crec que algun altre viatge sí possiblement el que el teu pare us va regalar a Venècia. Sabia quins eren els teus gustos a l'hora de viatjar, i sobretot que el teu pare frisava per preparar viatges en que tú estiguessis a gust, sabent ell ,que ja en quedaben pocs viatges per fer junts, ja que et feies gran i tard o d'hora els viatges amb els pares , ja no son el que eren, millor anar sol. Escoltava el teu pare, frisava cada cop que anava a la seva oficina per poder saber quin viatge farieu, jo li explicava els meus, i sobretot el teu pare resava per que no sortissiu com jo, que la vostra dèria fos viatjar, però de manera segura, no passant a cada país per garjoles, passar gana o ser apedregat......... El teu pare reia , i se'n feia creus, suposo que us ho va explicar, i sobretot deuries pensar que estava com una regadora. Parlava el teu pare de les fotos dels viatges, de les lents que es comprava, senzillament pel plaer de poder fer fotos a la seva família. Hores ens vam passar parlant de fotografía. Que si els filtres, que si seria bona idea comprar un macro per anar al safari..... tantes coses.
Albet Camus deia en l'Estranger, al final del llibre, ( fill aniràs a un món millor de pau , amb dèu, (..) pare jo el que vull és un món on pugui recordar aquest . ) i el gran Fernando Pessoa diu : "Els viatges són els viatgers, el que veiem no és el que veiem sinó el que som" segueix viatjant.
"...que sempre hi haurà algú per recodar que el sol surt per tothom i cada dia". Miquel Martí i Pol
George, siempre cerca
Publica un comentari a l'entrada