Conformar-se

No. De cap manera. No me’n conformo. Ni me’n conformo ni ho accepto; ni ho faré mai. És antinatural i punt.

Hi ha gent (la mateixa Antònia a vegades ha fet aquesta reflexió) que em diu: pensa que no va patir, que no se’n va enterar (probablement, mai ho sabrem segur, ni estés conscient en el moment de l'impacta), i que mentre va viure va ser feliç.

Si, ja ho se. Tot això és veritat, però no en tinc prou, jo el voldria al meu costat, junt a l’Antònia i a l’Albert; i per tant no en tinc prou amb totes aquestes “veritats”.

Soc conscient que podia haver estat pitjor (sempre es opinable si hi ha alguna cosa pitjor que la mort), allitat molt de temps en coma i acabar igual o amb unes seqüeles que haguessin minvat la seva qualitat de vida fins al no res. Ja ho sé, però també sé que podria no haver passat res i seguir tot igual que abans del maleït dia 6, per tant no em satisfan aquests arguments.

I no em satisfan malgrat també soc conscient que tocant de peus a terra m’hi hauré de posar fulles, perquè això no hi ha qui ho canviï. I que s’hi m’hagués tocat viure alguna de les altres situacions esmentades, doncs igual ...

I de fet conec uns pares que estan passant per una situació molt dramàtica, amb una filla de 23 anys amb un tumor i no gaire bones expectatives.

Per aquests pares l’últim any ha estat un calvari, i quan de vegades en parlem jo sempre els dic: a vosaltres os estan matant a pessics i a nosaltres ens varem clavar una garrotada al vell mig del cap.

No vull, ni m’interessa, valorar que és millor ni que és pitjor. Senzillament s’ha de ballar amb la que t’ha tocat, i "a joderse tocan". Ara bé, conformar-se mai.
T’estimem.

Any nou

Ja hem encetat un nou any. Suposo que per molta gent això és un motiu d’alegria i ho haurà celebrat amb un bon sopar i els tradicionals raïms de la sort.

És de lo més normal i jo també ho feia; m’engargussava menjant els dotze raïms al ritme de les campanades, i brindant amb cava perquè el nou any fos millor que l’anterior, fent projectes i volen millorar les coses que no estaven prou bé.

Aquest any ha estat una nit de dijous com la de qualsevol dijous de l’any, hem sopat a l’hora de sempre, no he menjat raïms ni per postres i no he ni testat el cava. És més (i sé que és una tonteria, però és la meva tonteria) donat que la beguda del cava sempre ha estat associada a celebracions (en aquestes dates és quan se’n ven més; i malgrat molts divendres per sopar l’Antònia i jo ens n’havien begut una ampolla) no penso tornar-lo a tastar en el que hem queda de vida.

I evidentment de projectes pocs i coses a millorar menys. Jo sempre dic que algunes de les coses que ens passen en aquesta vida, sobretot al canviar d’any fas el pensament de fer-les diferents, a veure si d’aquesta manera van millor, i sinó l’any vinent hi haurà una altre oportunitat; però el fet que m’ha tocar viure no té adreçador possible, és un fet incontestable (encara que de vegades penso que despertaré i tot haurà estat un mal son) i no té cap més oportunitat ni variació possible.

A mi sempre m’havien agradat les tradicions i sobretot les que comportaven reunir-se amb la família. Recordo que quan hi havia alguna celebració, sempre fèiem alçar el meu pare perquè fes el brindis, i sempre feia servir la mateixa formula: “Per molts anys poguem celebrar semblants obres amb els mateixos paletes i els mateixos manobres.”

Mai més podrem fer servir aquesta formula (a part de que he deixat de ser amic de celebracions), doncs ens falta un paleta o manobre, tant se val.
T’estimem.