Normalment vaig a esmorzar amb un company de la feina, i mai agafo cap diari. Ahir, com que el company tenia una visita que es va allargar molt, vaig decidir de baixar sol. En aquests casos, si que solo agafar el diari que hi ha lliure al bar a on anem a esmorzar.
La casualitat va fer que agafés “El Periódico”. Fullejant-lo, vaig veure una cara que m’era coneguda. Era en Narcís Motgé, pare d’una de les víctimes de Germanwings. Ahir feia dos anys, jo no n’era conscient. Ell no cal ni dir-ho.
No es que ens coneguem excessivament, però es fill del mateix poble que jo, Bonmatí, i tot i que és més gran que jo, en un poble petit, ens coneixem tots. I a més, a casa seva tenien una botiga de fruites i queviures, i allà tothom els coneixia.
Hi havia una entrevista (El Periódico), i la vaig llegir.
Només puc dir, que tot el que diu, els que hem passat per això, crec que opinem igual. Diu “Hay días menos malos. Lo que no hay son días buenos.”. Jo en aquest blog, en l’entrada “Primer any” deia “Al llarg de l'any hi ha hagut dies més dolents i dies menys dolents (de bo cap).”. També diu “Teníamos una vida hasta el 24 de marzo de 2015 y otra a partir de este día”. Jo vaig fer una entrada que la vaig titular “Un abans i un després”.
Tot el que pugui passar, i el que pugui sentir, jo ho he passat i ho sentit molt abans, i li envio tots els ànims possibles. I els sentiments son independents de tota la “parafernalia” que pogués envoltar l’accident de Germanwings. El resultat fou el mateix: la mort d’un fill.
I això es terrible.
T’estimem.
