La última dels avis: la iaia Antònia

Avui ha mort la meva mare, la iaia Antònia. La última dels avis d’en Jordi que encara vivia.

Sempre he dit que la mort de qualsevol persona mai pot ser motiu d’alegria, evidentment és un moment trist, sobretot pels fills i familiars més propers.

Però dit això, també he dit sempre que si un fill ha d’enterrar al seu pare, o la seva mare, entra dintre de la normalitat. I més amb 96 anys fets com tenia ella. Tots hem de morir un dia o un altre.

Però en el meu enterrament hi haurà un fet anormal, un dels meus fills no em podrà enterrar, perquè jo l’he hagut d’enterrar a ell. I això si que marca.

Tal com poso en el meu perfil del WhatsApp, “Cap pare hauria de sobreviure al seu fill.”. Som els fills els que hem d'enterrar els nostres pares.

No estava malalta, senzillament s’anava apagant, i avui s’ha apagat del tot.

Se’n ha anat una bona persona, molt religiosa, i se’n va sense fer fressa i conformada amb el que la vida li va anar deparant.

Jo espero no arribar a la seva edat, ni molt menys, però si que m’agradaria ser com ella i anar-me’n com ella: sense fer fressa.

T’estimem.

Ja som de primera

El Girona ja es equip de la primera divisió. Me’n alegro. Per la ciutat, pels afeccionats i perquè Girona serà una mica més coneguda arreu.

A mi el futbol no es que m’importi gaire, no he vist cap partit del Girona, ni al camp ni per la tele. Els únics partits que miro son els del Barça. Soc del Barça i antimadrilista, més pel que representa que pel futbol en si. Jo sempre dic que no hi he jugat mai, i que l’únic carnet de federat que he tingut ha estat d’escacs, quan era jove i a Bonmatí, amb uns companys, vàrem crear el Club d’Escacs Bonmatí.

De totes maneres, per mi avui ha estat un dia trist. Perquè en Jordi sí que era un amant dels esports en general (tant es podia mirar un parit de tennis, com de handbol, com de qualsevol altre esport), i del futbol en particular. De fet estava fent CAFE, carrera totalment vinculada amb els esports, quan es va produir el maleit accident.

De ben segur que ell hauria estat al camp i hauria anat a la rua amb una camiseta i una bufanda del Girona. No n’ha pogut gaudir res de tot això; i això m’entristeix i em tornar a recordar la puta merda de tot plegat. I em torno (continuo) a cagar en déu.

Jo he mirat d’allunyar-me de tot plegat, i avui al treure la gossa he anat a la devesa, lluny del merder del mig de la ciutat i de les seves celebracions.

T'estimem.

Aniversari

Avui hagués complert els trenta-tres anys, però no va arribar a complir ni els vint -i-cinc.

Es una data de sentiments contraposats. Va arribar a ser un dels dies més feliços de la meva vida, per convertir-se en un dia que vols girar del calendari el més ràpid possible. 

Dissabte vàrem celebrar els vint-i-nou anys de l’Albert, i dos dies més tard haig de tornar a recordar lo injust que resulta tot plegat, i a renegar d’aquell que els creients diuen que controla el nostre destí.

Però en fi, ha anat com ha anat, i com sempre dic s’ha de viure sense ell. No hi ha alternativa.

L’altre dia estava veient una pel·lícula que tenia gravada, titulada “Demolición”. La pel·lícula en si no em va agradar pas massa, de fet encara no la he acabat de veure del tot.

Va de la superació d’un home que perd la seva dona en un accident de cotxe.

Per mi, però el més impactant de tot es la conversa que tenen el pare de la noia (Chris Cooper) amb el seu gendre (Jake Gyllenhaal). Fa unes reflexions en veu alta amb les que de seguida m’hi vaig identificar.

Reflexionava sobre el fet de la pèrdua de la filla. Reflexions que jo ja vaig reflectir en l’entrada Els sense nom, malgrat jo els acabo definint com a “Pobres desgraciats”. Jo crec que és l’expressió que més bé ens defineix.

Retall de la pel·lícula amb les reflexions comentades.

Sentiments evidents

Normalment vaig a esmorzar amb un company de la feina, i mai agafo cap diari. Ahir, com que el company tenia una visita que es va allargar molt, vaig decidir de baixar sol. En aquests casos, si que solo agafar el diari que hi ha lliure al bar a on anem a esmorzar.

La casualitat va fer que agafés “El Periódico”. Fullejant-lo, vaig veure una cara que m’era coneguda. Era en Narcís Motgé, pare d’una de les víctimes de Germanwings. Ahir feia dos anys, jo no n’era conscient. Ell no cal ni dir-ho.

No es que ens coneguem excessivament, però es fill del mateix poble que jo, Bonmatí, i tot i que és més gran que jo, en un poble petit, ens coneixem tots. I a més, a casa seva tenien una botiga de fruites i queviures, i allà tothom els coneixia.

Hi havia una entrevista (El Periódico), i la vaig llegir.

Només puc dir, que tot el que diu, els que hem passat per això, crec que opinem igual. Diu “Hay días menos malos. Lo que no hay son días buenos.”. Jo en aquest blog, en l’entrada “Primer any” deia “Al llarg de l'any hi ha hagut dies més dolents i dies menys dolents (de bo cap).”. També diu “Teníamos una vida hasta el 24 de marzo de 2015 y otra a partir de este día”. Jo vaig fer una entrada que la vaig titular “Un abans i un després”.

Tot el que pugui passar, i el que pugui sentir, jo ho he passat i ho sentit molt abans, i li envio tots els ànims possibles. I els sentiments son independents de tota la “parafernalia” que pogués envoltar l’accident de Germanwings. El resultat fou el mateix: la mort d’un fill.

I això es terrible.

T’estimem.

I en van... Vuit

 

 

Hòstia com passa el temps. Vuit maleits anys, i sembla que fou ahir.

Cap d’aquests vuit anys he volgut publicar cap esquela en recordatori de la seva mort, ni ho faré mai. Respecto totes les opinions, però sempre he pensat que qui va sentir la seva mort, recorda perfectament aquesta data, i no calen recordatoris de cap tipus. I qui no la va sentir, tampoc en farà de més ni de menys que jo publiqui una esquela.

El que jo he fet, i faré mentre pugui, es desplaçar-me fins el lloc dels fets per cagar-me en déu “in situ”, perquè com he dit més d’una vegada, no hi ha dia que no em cagui en ell.

I tampoc hi ha dia, que no tingui un record per en Jordi. Entre d’altres coses, i com molta gent ja sap, les seves cendres les tenim a casa (m’importa un colló el que l’església i el seu sant pare en pensi), i no hi ha dia que abans d’anar a dormir li dediqui tres petons i un “bona nit fill”.

Detalls com els d’en "Tatu", un bon amic d’en Jordi, que va voler posar-se la samarreta d’en Jordi en uns partits que va disputar, demostra que el seu record és ben viu en la gent que el coneixia.

T’estimem.