I amb aquest ja en van 11. Onze desplaçaments cap al Coll de Ravell per dipositar-hi un ram de flors, en una data marcada amb ferro roent al meu cervell.
Ja hem passat un altre any, 365 dies més, i ja en portem més de 4.000. Tot un munt; però l’altre dia, veient la tele em va quedar clar el que ja sabia, i que sempre he dit: per temps que passi això no s’esborrarà mai i res tornarà a ser com era abans d’aquell dia. I en vaig ser conscient sentint una entrevista a la mare del “nen pintor” de Màlaga, que fa 33 anys de la seva desaparició i no ha celebrat mai més res, ni cap casament, ni nadals ni “hòsties envinagrades”; i l’entenc.
Jo no em vull comparar en ningú, ni soc tant dràstic, però la paraula celebració no m’agrada. Prefereixo parlar de trobada familiar. Jo tampoc tinc res a celebrar malgrat em reuneixi amb la família en dates assenyalades, hagi anat a algun casament (a part del de l’Albert) i fem un àpat anual amb els companys, però entenc perfectament a aquesta senyora.
Si alguna cosa m’ha ensenyat aquesta desgràcia es que cada persona es com és i s’ha de respectar, i no val allò de que “la vida continua” i s’ha de fer com si res; senzillament ha passat una cosa i massa grossa. Que la vida continua en soc plenament conscient, aquests més de 4.000 dies m’ho estan dient i has de veure de quina manera la pots continuar vivint; però això ho ha de fer cadascú a la seva manera, i probablement no hi hagi dues persones iguals davant d’una mateixa situació.
T’estimem.
