L’altre dia vaig veure "Més enllà de la vida". Una bona pel·lícula; una mica estranya en l’inici, però un cop t’has situat i veus de que va la cosa, està ben aconseguida.
La veritat es que la vaig veure sabent una mica l’argument. I em va interessar. Per qui no l’hagi vista el títol ho diu tot: que hi ha més enllà de la vida que coneixem.
El seu director, en Clint Eastwood no es mulla excessivament en el que hi ha, però deixa clar que hi ha alguna cosa. És la seva opinió.
La pel·lícula presenta tres històries que acaben coincident a Londres: Una presentadora d’una cadena francesa que experimenta "la mort" durant un tsunami. Un nord-americà que té "línia directa" amb el més enllà. I uns bessons anglesos, que després de la mort d’un d’ells, l’altre busca la manera de posar-s’hi en contacte.
Val a dir que la pel·lícula presenta la quantitat de xarlatans que hi ha al voltant de la gent desespera que ha perdut algú estimat, i que voldria posar-se en contacta amb ells; si bé és una pel·lícula i al nord-americà no es cap xarlatà (ja no seria una pel·lícula) sinó que realment pot parlar-hi. OJALÀ.
Estaria disposat a fer el que fos per tenir una conversa amb en Jordi; el meu problema és que tinc massa clar que TOTS son una colla de xarlatans i que un cop mort, res de res.
L’experiència de l’Antònia, una mica més crèdula que jo, i que al principi va voler parlar amb un d’aquests il·luminats: només va endevinar que li havia passat alguna cosa (gran descoberta), res més.
T’estimem.
La veritat es que la vaig veure sabent una mica l’argument. I em va interessar. Per qui no l’hagi vista el títol ho diu tot: que hi ha més enllà de la vida que coneixem.
El seu director, en Clint Eastwood no es mulla excessivament en el que hi ha, però deixa clar que hi ha alguna cosa. És la seva opinió.
La pel·lícula presenta tres històries que acaben coincident a Londres: Una presentadora d’una cadena francesa que experimenta "la mort" durant un tsunami. Un nord-americà que té "línia directa" amb el més enllà. I uns bessons anglesos, que després de la mort d’un d’ells, l’altre busca la manera de posar-s’hi en contacte.
Val a dir que la pel·lícula presenta la quantitat de xarlatans que hi ha al voltant de la gent desespera que ha perdut algú estimat, i que voldria posar-se en contacta amb ells; si bé és una pel·lícula i al nord-americà no es cap xarlatà (ja no seria una pel·lícula) sinó que realment pot parlar-hi. OJALÀ.
Estaria disposat a fer el que fos per tenir una conversa amb en Jordi; el meu problema és que tinc massa clar que TOTS son una colla de xarlatans i que un cop mort, res de res.
L’experiència de l’Antònia, una mica més crèdula que jo, i que al principi va voler parlar amb un d’aquests il·luminats: només va endevinar que li havia passat alguna cosa (gran descoberta), res més.
T’estimem.
