Germanwings

El passat dimarts dia 24, cap a tres quarts de dues l’Albert em va trucar al mòbil. -Us n’heu assabentat ? -Assabentar-nos, de què ? -Ha caigut un avió que anava de Barcelona a Düsseldorf -Hòstia no, no en sabia res -Saps qui hi anava ? -No, ja t’he dit que no en sabia res, qui hi anava ? -En Carles, el meu cap

Es referia a en Carles Milla, el gerent de l’empresa “Mimasa” on ell està treballant. Un jove empresari de només 37 anys.

No entraré a comparar aquesta brutal desgràcia amb la meva, entre d’altres coses perquè ja ho vaig fer en la meva entrada “Hipocresia”, on valorava el “savoir faire” dels nostres polítics i dels protocols d’actuació. I perquè, evidentment, a nivell mediàtic no hi ha punt de comparació. Si baixem a nivell de cada família, la cosa ja canvia, i en molts casos s’equipara (un membre de la família) i en d’altres ni s’acosta (mort del pare amb més de 60 anys).

El que més m’impacta d’aquest fet es que no es tracta d’un accident, sinó de l’acció premeditada d’algú; i que, indirectament, coneixia persones que hi volaven. Al menys deu eren de les comarques gironines.

I sobretot això últim, perquè sense anar més lluny també va ser una acció premeditada l’abatiment de l’avió de "Malaysia Airlines" el passat 17 de juliol, amb 298 persones a bord, i que ha acabat com el “rosari de l’aurora”. L’impacte d’una o altre tragèdia no es la mateixa, al menys per nosaltres (una altre cosa son les famílies).

Per mi, el més estúpid en aquests casos es sentir expressions com “era la seva hora”, “era el seu destí”, perquè admetre això, admetre que hi ha un destí al que no podem escapar, es admetre que el destí de l’Andreas Lubitz era estavellar l’avió. Per tant, es ell el monstre o aquell que es dedica a fixar els destins de les persones ?.

T’estimem.

Reflexions

El passat dia 11 d’enguany, concretament a les 13:03 vaig rebre un avís al meu mòbil que deia que algú havia deixat un comentari a la meva entrada “Em cago en déu”, i que el seu text era: “Hola Joan: M'agradaria que llegissis això” i a continuació i havia una adreça d’internet. 

L’adreça era http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2015/03/10/perdre-un-fill/.

Va ser deixat per algú que no es va identificar, o sigui per un “Anònim”. I evidentment el vaig llegir.

L’adreça en qüestió em va enviar a un blog, que escriu el Sr. Jaume Pubill, que no conec de res, però que segons diu en el seu blog va estudiar al Seminari de Solsona i va viure a Castellnou de Seana; i concretament a un article publicat a les 23:42 del dia anterior (10-03-2015).

Ja dic que a aquest senyor no el conec de res (ell a mi, segur que tampoc), i per tant, desconec si es va acabar ordenant capellà, si es casat o si té fills.

Després de reflexionar-hi, no entraré a valorar el que exposa en aquell escrit (ni tan sols pel que fa a la foto que l'acompanya), en primer lloc perquè no es el motiu d’aquest blog, ni va amb el meu tarannà, i en segon lloc perquè respecto el que allí hi exposa (com ell respecte els meus sentiments).

En l'escrit acaba fent una sèrie de reflexions després de comparar el meu bloc (el del dolent que es caga en déu) amb el d’un grup anomenat “renacer”, que es un grup d’ajuda a pares que s’enfronten a la mort dels fills; i al que segons diu hi està subscrit, llegeix amb certa assiduïtat, i que -a diferència del meu- transmet una actitud positiva.

Qui el vulgui llegir el trobarà a l’adreça a dalt indicada.

Lo únic que vull es dir-li, tant al senyor Pubill com a qui pugui llegir el meu bloc, que acceptar-ho no ho faré mai (ho he dit varies vegades), jo no puc fer com si no hagués passat res. Ha passat i punt. En tot cas resignar-m’hi (ja fa temps que ho he fet, per collons, perquè no em queda altra opció llevat de “l’alternativa” que és inaplicable). Però que per sort compto (a part de amb la família) amb molts amics amb qui parlar, anar a sopar o comentar les meves dèries. I molt bons amics, cregui’m.

Per la seva tranquil·litat, i repeteixo, per la de qui pugi llegir aquest blog, només fer-li saber que “les portes i finestres només les tanco quan marxem de casa”, “no em colgo al llit”, “vaig a treballar cada dia” i “em dutxo i m’arreglo a diari (per anar a treballar)”. I no dubti que pel carrer vaig amb el front ben alt i sense voler aplegar les penes de ningú, que amb les meves me’n sobren.

Però malgrat tot, segueixo, i seguiré cagant-me en déu, a diari.

T'estime.

Em cago en déu

-Estàs de guàrdia ? 

-Si, em cago en déu. 

-Jo també. 

-També estàs de guàrdia ? 

-No. També em cago en déu.

Es evident que les cinc ratlles anterior son un acudit, que no se si fa riure o no, a mi riure, no em fa riure gaire res, en tot cas somriure. Però la meva realitat és el “jo també”; o sigui jo “també em cago en déu”.

I ho faig a diari a partir d’aquell maleit dia 6 de març, avui fa sis anys. O sigui que de la meva boca han sortit un munt de “em cago en déu”.

I es que aquest matí he tornat, com cada any, al punt fatídic de l’eix on en Jordi va trobar la mort, i segueixo sense entendre perquè he de passar per aquest suplici. Perquè jo. Perquè va passar.

I després de lligar els rams de la foto a la creu, evidentment m’he cagat en déu; m’han caigut unes llàgrimes, i m’he tornat a cagar en déu un munt de vegades. I m'he seguit preguntant, ple de ràbia, perquè.

I es que malgrat hagin passat sis anys, la pèrdua d’un fill, és sens cap mena de dubte, la pitjor experiència que et pot tocar viure.

Poc amb consola que en aquests sis anys hi hagi hagut moltíssima gent que ha passat pel mateix, i pitjor (a la memòria em ve el cas de les germanes de Cassa de la Selva, mortes a Mèxic), però com deia en aquest mateix blog ara fa un any, “mal de molts, consol de ximples”.

T’estimem.