El passat dia 11 d’enguany, concretament a les 13:03 vaig rebre un avís al meu mòbil que deia que algú havia deixat un comentari a la meva entrada “Em cago en déu”, i que el seu text era: “Hola Joan: M'agradaria que llegissis això” i a continuació i havia una adreça d’internet.
Va ser deixat per algú que no es va identificar, o sigui per un “Anònim”. I evidentment el vaig llegir.
L’adreça en qüestió em va enviar a un blog, que escriu el Sr. Jaume Pubill, que no conec de res, però que segons diu en el seu blog va estudiar al Seminari de Solsona i va viure a Castellnou de Seana; i concretament a un article publicat a les 23:42 del dia anterior (10-03-2015).
Ja dic que a aquest senyor no el conec de res (ell a mi, segur que tampoc), i per tant, desconec si es va acabar ordenant capellà, si es casat o si té fills.
Després de reflexionar-hi, no entraré a valorar el que exposa en aquell escrit (ni tan sols pel que fa a la foto que l'acompanya), en primer lloc perquè no es el motiu d’aquest blog, ni va amb el meu tarannà, i en segon lloc perquè respecto el que allí hi exposa (com ell respecte els meus sentiments).
En l'escrit acaba fent una sèrie de reflexions després de comparar el meu bloc (el del dolent que es caga en déu) amb el d’un grup anomenat “renacer”, que es un grup d’ajuda a pares que s’enfronten a la mort dels fills; i al que segons diu hi està subscrit, llegeix amb certa assiduïtat, i que -a diferència del meu- transmet una actitud positiva.
Qui el vulgui llegir el trobarà a l’adreça a dalt indicada.
Lo únic que vull es dir-li, tant al senyor Pubill com a qui pugui llegir el meu bloc, que acceptar-ho no ho faré mai (ho he dit varies vegades), jo no puc fer com si no hagués passat res. Ha passat i punt. En tot cas resignar-m’hi (ja fa temps que ho he fet, per collons, perquè no em queda altra opció llevat de “l’alternativa” que és inaplicable). Però que per sort compto (a part de amb la família) amb molts amics amb qui parlar, anar a sopar o comentar les meves dèries. I molt bons amics, cregui’m.
Per la seva tranquil·litat, i repeteixo, per la de qui pugi llegir aquest blog, només fer-li saber que “les portes i finestres només les tanco quan marxem de casa”, “no em colgo al llit”, “vaig a treballar cada dia” i “em dutxo i m’arreglo a diari (per anar a treballar)”. I no dubti que pel carrer vaig amb el front ben alt i sense voler aplegar les penes de ningú, que amb les meves me’n sobren.
Però malgrat tot, segueixo, i seguiré cagant-me en déu, a diari.
T'estime.
2 comentaris:
Joan, jo segueixo cagant-me amb tot, i tots els que hem viscut això ho farem sempre.
Els que per sort no han viscut d'aprop, no poden arribar a entendre el que sentim nosaltres, i amb escreix vosaltres, la familia.
Una abraçada molt forta.
T'estimem
When saw the son collapsing in the old dean’s arms, the little sort and the flags besides them, i was tearing. He was absolutely awakened i believed. This is the exclusive procedure we never experience tedious.
buy rs gold
Publica un comentari a l'entrada