Una altre mort anunciada

Aquesta vegada ha estat el meu sogre, l’avi “Pito”, el que ens ha deixat.

Va ser el passat dia 12 d’octubre, el dia de santa Pilar (nom de la meva sogre q.e.p.d.). Una data fàcil de recordar.

Era un home de 87 anys, que ja feia algun temps que anava de mal en pitjor, i que quan vàrem tornar del viatge al Perú, vaig veure que havia fet una davallada molt important, que va afectar la seva qualitat de vida. Ja no s’aguantava dempeus.

Per tant son situacions d’aquelles en que, com se sol dir, (per greu que sàpiga, i essent un fet inevitable) ha deixat de patir i de fer patir.

Ja vaig dir quan la mort del meu pare, que la mort d’un familiar mai pot ser motiu d’alegria, i molt menys pels “no creients” que considerem que aquí s’acaba tot; però que malgrat tot hi ha una gran diferència entre la mort d’una persona ja gran i malalta i la d’una altre jove i plena de vida; l’un amb una vida viscuda i l’altre amb tota la vida per endavant.

I aquí es on una vega més, i per molt que a algú ni li agradi, només puc dir: em cago en déu. No es just.

Descansa en pau, “Pito”.

T’estimem.

Viatges

Aquest any hem fet un altre viatge dels que tan li agradava de fer a en Jordi.

Amb l’Albert i la Laura hem anat al Perú. De fet Perú era el destí que teníem previst per l’estiu del 2009, i que el fatídic accident va fer que no poguéssim dur a terme.

De fet aquell any jo no hagués anat enlloc, però com ja vaig dir en el seu moment, l’únic destí que en aquell moment vaig trobar adient, per escapar-nos de la desgràcia soferta, i cagar-me en déu en tranquil·litat, era la illa de Cuba. Sobretot perquè ell hi havia estat.

Després de Cuba, van passar quatre anys en que no en vàrem fer cap de viatge, perquè els ànims no acompanyaven.

Ara com que la xicota de l’Albert, la Laura, ens hi acompanya, hem decidit fer aquests últims viatges: la Xina el 2014; i Perú aquest 2016.

No hem fet el viatge que projectàvem fer aquell any, ja que volíem fer el camí inca de Cusco al Machu Picchu; o si més no una part del camí. De totes maneres era un projecta i no sé finalment que hauríem fet.

El que està clar es que ara ni m’ho he plantejat, i l’única caminada que vàrem fer va ser la del Machu Picchu a Intipunku (Porta del Sol), que es tracta d’una caminada d’una hora o hora i mitja anant xino-xano. Cal tenir present que es una caminada d’un desnivell d’uns 300 metres, però a una altitud per sobre dels 2.400 metres, per tant si no hi estàs acostumat, no és dura, però tampoc es per dir-ho d’alguna manera “planera”.

No es el mateix, però com dic sempre, és el que hi ha i no hi ha més; i per molt que costi hem de viure amb la seva absència, i intentant gaudir al màxim del que ens queda i del que s’ha incorporat a la família i que ens estimem com un més.

T'estimem.

Coses que no funcionen

En aquest país, hi ha coses que no funcionen.

El passat dia 27 de maig, vaig reble una comunicació de correus, que em va deixar glaçat. Era el típic avís groc on avisen que tens una carta certificada. El vaig rebre a l’antic domicili i el més acollonant era que anava dirigida a en Jordi. I provenia del Jutjat de Santa Coloma de Farners. El jutjat que va tramitar l’accident que li va provocar la mort.

Que en ple segle XXI, l’era dels ordinadors i de la informàtica, puguin requerir a una persona morta, de veritat que no ho entenc. Si haguessin passat pocs dies del fatídic accident ho podria entendre, però passats més de set anys, de veritat que no solament no ho entenc sinó que em fot negre.

D’entrada volia fer un truc al jutjat de Santa Coloma i deixar-los a parir; perquè de veritat que el que li volguessin notificar m’importa un colló. Però com que la notificació la vaig veure un dissabte (els caps de setmana vaig a netejar la bústia), el dilluns vaig optar per una altre estratègia: No dir res, si fan un segon requeriment callar de nou, i amb una mica de sort el declararan en “cerca i captura” i si el troben , tots contents.

Xapó pels funcionaris d’aquest país.

T’estimem.

Un mes de març complicat

 

Per norma, el mes de març és un mes complicat i difícil.

El que acabem de passar ho ha estat molt més, per diferents circumstàncies. En primer lloc perquè em va donar una lumbàlgia que em va fer anar a veure els meus “amics” de la clínica Girona. Aquesta vega no em varen haver d’ingressar, però em vaig haver d’estar al llit un parell de dies, i prendre un parell de pastilles, tres cops al dia, durant uns deu dies.

Al prendre’n una al matí, vaig deixar la “puta pastilleta” durant aquests dies, de fet des de feia un temps que no en prenia una cada dia, sinó que ho anava alternant. Però mai havia estat tants de dies sense prendre’n cap. Això lligat amb la feina (hisenda no ens deixa tranquils), i sobretot amb el canvi de pis (hem anat a viure al Torre Girona) em va fer entrar en un estat d’angoixa, que només amb l’ajut inestimable de les “putes pastilletes”, i molta paciència vaig anar superant. Soc una persona massa conservadora, per assumir tants "canvis" sense l'ajuda química, en un mes de març.

Ara ja puc cantar victòria, però em vaig veure molt atrapat.

Jo volia anar deixant les “putes pastilletes”, tal com deia abans no la prenia a diari, però veig que del tot probablement no podré mai. Es el que hi ha.

T’estimem.

Set anys

Un nou 6 de març, i aquest, al cap de set anys del maleit 6 de març de 2.009.

Com cada any per aquesta data, hem anat fins al punt fatídic del “coll de ravell” on hi va trobar la mort, a posar-hi un ram de flors; i jo, a maleir la meva “sort” i a cagar-me en déu i en tots els sants. Aquesta vegada, en caure en diumenge, hi hem pogut anar tots quatre, es a dir, la Laura, que no el va arribar a conèixer, també ens hi ha acompanyat.

Set anys son un munt de dies, però per la gent que coneixíem i ens estimàvem a en Jordi, el tenim molt present. Els més propers, a diari.

Durant aquests set anys hi ha hagut moltes altres morts de gent jova. Normalment cada dia dono un cop d’ull a “El Punt”, i quan veig una esquela d’una persona jove, no puc evitar de pensar en els seus pares, perquè jo sé perfectament pel que passen, i el que els espera. I independentment de ser més o menys religiós, no crec que ningú pugui “acceptar” un fet tant monstruós com haver d’enterrar un fill. Es contra natura.

I és que en Jordi, era una persona que emplenava molt, i el seu buit no el pot omplir res. Com he dit més d’una vegada, no accepto ni acceptaré la seva mort absurda. Malgrat i com també he dit sempre viuré amb la seva absència i em bolcaré amb el que em queda, que és molt. 

Una de les fotos que més defineix, per mi, el caràcter obert d’en Jordi (molt diferent al meu) es la foto que encapçala aquest escrit (que ja vaig penjar, però que repeteixo).

Fou feta l’any 2.006 en el viatge que vàrem fer a Tailàndia, i on vàrem visitar un poblat de “dones girafa”. Al passar per davant d’una escola, en aquell moment era l’hora del pati, en Jordi es va asseure en un pupitre, al costat de la “nena girafa” petita de la foto, i varis dels seus companys se li varen tirar al damunt amb ganes de “gresca”. Pel seu caràcter obert era un imant pels més petits.

T’estimem.

Benvinguts al club

Ahir, divendres, llegia al diari El Punt, la carta oberta que va escriure el company de la noia morta el passat dia 29 de gener, en l’accident de trànsit a Fornells de la Selva. Parla dels protocols policials, i creu que no varen funcionar com era d’esperar i que aquest mal funcionament fou la causa de la mort de la seva parella.

Si fou o no la causa, no entraré a valorar-ho, ara bé que els protocols policials no varen funcionar, està més clar que l’aigua. Però es que no en funciona cap.

Jo també vaig fer una carta oberta que el Punt va publicar, i on bàsicament em queixava del protocol emprat pels mossos per comunicar la pitjor notícia que es pot donar a una persona: la mort d’un fill. 

Em consta que fins i tot, a través de la diputada Elena Ribera i Garijo va tenir entrada al Parlament de Catalunya una “Proposta de Resolució sobre la necessitat d’implementar diferents mesures per atendre als afectats per la noticia de la mort accidental d’un familiar”.

No sé com va acabar, ni ganes de saber-ho; però es evident que els protocols no funcionen. I com ja he dit altres vegades, als polítics només els interessa “sortir a la foto”, per tant, si la cosa afecta a un col·lectiu bé, si afecta a una sola família, “que els bombin”.

Em sap greu per la noia, a qui no coneixia, però la seva edat (25 anys) i el tipus de mort (envestida per un altre vehicle), em son massa “meus”.

Uns altres al club dels pobres desgraciats.

T’estimem.