D’inici amb l’assistència a la
manifestació per la independència a Barcelona, que em va deixar un “bon gust de
boca”.
El dissabte, i desprès de força
temps, vàrem estar dinant amb la Laia. Encara estem en contacte, si bé, i com
no pot ser d’altre manera, no tant assíduament com en l’inici d’aquesta
desgràcia. Vàrem comentar algunes anècdotes d’en Jordi, que amb d’altre gent és
més difícil; probablement perquè no el coneixien tant. Amb ella sempre pots
parlar d’en Jordi d’una altre manera.
Per sopar, l’Albert va venir amb
la Laura. No era la primera vegada, però no els esperàvem i amb va fer molta
il·lusió. És una noia molt senzilla, amb un tarannà molt alegre. La sobretaula
es va allargar fins a les dotze.
I finalment, i per tancar aquesta
“setmana diferent” el diumenge vàrem estar dinant amb uns companys d’infantesa.
De fet cada any des d’en fa més de vint-i-cinc que ens trobem al voltant d’una
taula. De bon primer amb criatures petites i ara, evidentment, sense els fills.
Tot i que els quatre vivim entre Girona i Bonmatí (la pàtria xica) moltes
vegades estem tot l’any sense parlar.
Al voltant de la taula, i en la
sobretaula, es recorden “vells temps” i ens expliquen les diferents “novetats”
que ens ha anat deparant la vida en el transcurs del temps. Una trobada que no
cal abandonar.
El més normal hagués estat haver-ho
viscut junt amb en Jordi; que a la manifestació ell hi hagués anat i que en els
àpats del dissabte, ell hi hagués estat assegut... Però només és un somni; la
realitat és molt diferent.
T’estimem.
