Aquesta tarda, he anat a la Universitat de Vic, i he assistit a l’entrega de diplomes de la primera promoció d’alumnes del grau de C.A.F.E. (Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport) de la Universitat de Vic.
Val a dir que és la vuitena promoció que es matricula, però la primera que ho fa amb el títol de “grau”; les altres havien estat llicenciatures.
Hi hem anat (l’Antònia m’hi ha acompanyat) convidats per en Josep, un amic d’en Jordi i delegat dels alumnes d’aquella
promoció.
Vaig sospesar-ho molt abans de decidir assistir-hi, ja que seria una “festa” alegre, de la fi d’una carrera, i en la que qui hi havia d’haver-hi anat era en Jordi, no jo i la seva mare. Nosaltres podíem ésser-hi sobrers.
Malgrat tot vaig decidir d’anar-hi, en primer lloc per no fer un “lleig” als seus companys de carrera que ens hi varen convidar; però sobretot perquè tal i com dic en l’encapçalament d’aquest blog, “ningú mor del tot, si no se l’oblida” i per tant m’agrada anar als petits actes on se’l recorda, i crec que no fer-ho seria una traïció a mi mateix. De ben segur que, de no haver-hi anat, me’n hauria penedit.
Ha estat un acte com tants altres de final d’estudis, on es fan parlaments i es recorden moments viscuts al llarg dels quatre anys del grau, amb aplaudiments i riures dels alumnes que es graduen. El moment més emotiu de tots (evidentment per nosaltres) i on, tan a l’Antònia com a mi ens han baixat les llàgrimes galtes avall, ha estat quan en Josep ha volgut dedicar la seva carrera a n’en Jordi i les seves paraules han estat rebudes amb un fort aplaudiment, tant per part dels seus companys d’estudis, com pels assistents en general, posats dempeus.
Des d’aquí, només puc dir-te: gràcies Josep, per uns moments tan emotius.
T’estimem.
Fragment de les paraules d’en Josep.
