 |
Any rere any ja n’han passat dotze. Gairebé res !!
Un cop més hem fet el pelegrinatge cap al punt fatídic a dipositar uns rams. Soc plenament conscient que no serveix per gran cosa (tantes coses hi ha que no serveixen per res, i es fan), perquè recordar-lo el recordo a diari; però després de tants anys ja es un dia que, si es laborable, a l’agenda el tinc marcat perquè em quedi lliure i no rebre visites. Almenys al matí el vull dedicar a fer els cinquanta quilòmetres que més o menys separen Girona d’aquell maleit punt de la carretera.
I aquest any amb confinament comarcal pel collons del covid-19. Evidentment hi he anat igualment, perquè tampoc he tingut cap contacte amb ningú que no fos de la meva bombolla (l’Antònia i jo), i suposo que si m’haguessin aturat, dient on anava, tampoc hi hagués hagut cap problema. Hauria estat més problemàtic si, com va estar apunt de passar l’any passat, el confinament hagués estat domiciliari, en aquest cas segurament ni hi hauria pogut anar.
Aquest any ja compliria els 37 anys d’edat i de vegades em pregunto com seria, seguiria tant entusiasmat amb els esports en general i el futbol en particular ? Encara jugaria ? O entrenaria algun equip ? Viuria a casa ? Estaria casat ? Hauria estat pare ? ... Un munt de preguntes que mai tindran resposta.
T’estimem.
