Llastimós i massa habitual

Normalment, per qüestions de feina i per estar informat, cada dia dono un cop d’ull al Punt Diari. Aquest matí al llegir-lo m’ha fet escapar un "em cago en déu", i és que la notícia de la desaparició del rellotge d’en Jordi Comas, mort durant l’assalt que va patir a casa seva, m’ha portat records viscuts i dels que ja vaig deixar constància aquí, en l’escrit que vaig anomenar Objectes Personals.

I és que no puc entendre com poden passar aquestes coses. Robar a un mort per mi és la cosa més denigrant que pot arribar a fer una "persona", si és que així es pot denominar a un fill de la gran puta capaç de fer una cosa com aquesta. I el més denigrant és que probablement sigui algú amb uniforme ... i que no s’hi posa cap mena control per eradicar-ho.

I és que el rellotge d’en Jordi, de ben segur que no era de la qualitat del que pogués portar el Sr. Jordi Comas, però per a nosaltres tenia un valor sentimental del mateix valor que pugui tenir per a la vídua de l’esmentat senyor. A més de les altres coses que varen desaparèixer.

Llegir-ho ja m’ha posat de mala llet, però ho vaig patir en persona i a més m’ho varen manifestar diferents persones que havien passat per aquest trauma abans que jo i amb els que vaig parlar-hi del tema. I tot continua igual. És norma habitual. I probablement no passi res.

Jo ja vaig voler aclarir-ho i vaig reclamar a la funerària. Varen fer canviar l’informe de l’atestat perquè no els en pogués culpar a ells, i els Mossos el varen canviar, o sigui que ...

Vaig decidir passar pàgina i no perdre-hi el temps ni la salut. Ja en tenia prou amb el que estava passant.

T’estimem.

Tancant una “setmana diferent”

Aquesta ha estat un setmana “diferent”.

D’inici amb l’assistència a la manifestació per la independència a Barcelona, que em va deixar un “bon gust de boca”.

El dissabte, i desprès de força temps, vàrem estar dinant amb la Laia. Encara estem en contacte, si bé, i com no pot ser d’altre manera, no tant assíduament com en l’inici d’aquesta desgràcia. Vàrem comentar algunes anècdotes d’en Jordi, que amb d’altre gent és més difícil; probablement perquè no el coneixien tant. Amb ella sempre pots parlar d’en Jordi d’una altre manera.

Per sopar, l’Albert va venir amb la Laura. No era la primera vegada, però no els esperàvem i amb va fer molta il·lusió. És una noia molt senzilla, amb un tarannà molt alegre. La sobretaula es va allargar fins a les dotze.

I finalment, i per tancar aquesta “setmana diferent” el diumenge vàrem estar dinant amb uns companys d’infantesa. De fet cada any des d’en fa més de vint-i-cinc que ens trobem al voltant d’una taula. De bon primer amb criatures petites i ara, evidentment, sense els fills. Tot i que els quatre vivim entre Girona i Bonmatí (la pàtria xica) moltes vegades estem tot l’any sense parlar.

Al voltant de la taula, i en la sobretaula, es recorden “vells temps” i ens expliquen les diferents “novetats” que ens ha anat deparant la vida en el transcurs del temps. Una trobada que no cal abandonar.

El més normal hagués estat haver-ho viscut junt amb en Jordi; que a la manifestació ell hi hagués anat i que en els àpats del dissabte, ell hi hagués estat assegut... Però només és un somni; la realitat és molt diferent.

T’estimem.

11 de setembre de 2012

 

  

Mai m’he considerat un extremista, però sí un CATALÀ; i com a tal vaig voler estar a la manifestació d’ahir a Barcelona. Creia (i crec) que s’hi havia d’anar.

En Jordi també hi hagués anat, de ben segur.

La política (i sobretot els polítics) mai m’han interessat excessivament. Jo tinc les meves idees i la meva visió d’aquesta gent i mai m’he sentit excessivament engrescat per cap d’ells. I em guardo la meva opinió, perquè no és el lloc per parlar-ne.

És més, des d’aquest mateix blog ja he dit en més d’una ocasió que ells son els principals culpables del que va passar el 6 de març de 2009. I ho son perquè aquell maleit eix ja va néixer amb mancances i essent una ratonera que ha costat la vida a massa persones. Ara el desdoblen... Ara m’importa un culló!!.

I per tant, jo no vaig anar a Barcelona a cap concentració promoguda per un partit polític, sino a una manifestació promoguda per l’Assemblea Nacional Catalana; i com a català.

T’estimem.

Menorca

Per tancar aquest estiu, amb l’Antònia vàrem anar uns dies a Menorca. De fet ja feia temps que em feia gràcia d’anar-hi a fer una caldereta.

I més desprès que el 2007 en Jordi i la Laia hi varen anar.

La illa no està malament, però no hi ha massa coses per anar a veure. A nosaltres ens agradava més un altre tipus de viatge, però ...

El que si hem fet ha estat fer uns bons àpats de peix. Caldereta inclosa.

I buscar un lloc on Jordi hi tenia una foto, que a mi m’agrada molt i que encapçala aquest escrit (de fet ja la vaig fer servir als inicis d'aquest blog).

Ja se que és una tonteria, però em pensava que era a Fornells; i al veure que no era allà em va agafar una petita depressió. Em va costar unes quantes llàgrimes. L’endemà, dinant i per casualitat vaig veure que era al port de Ciutadella.

Vaig voler fer-m’hi una foto, malgrat les diferències son prou evidents.

T’estimem.

De nou l’Agost

Un altre agost; i un altre agost sense ell. Encara que sembli estrany és el mes en que el trobo més a faltar. Potser perquè és el mes en que estàvem més temps junts.

Durant l’any entre el treball i els estudis, malgrat haver estat sempre molt units, tothom feia la seva, i la rutina diària empenyia tothom a anar fent, i estar junts pràcticament només en els àpats.

En el mes d’Agost tot era diferent. El viatge que fèiem ens unia molt més. Ens feia compartir moltes més coses i crec que també els unia molt més com a germans.

Ara tot és molt diferent. Nosaltres sols no ens bé de gust marxar lluny i tants de dies, i l’Albert, sol, prefereix no venir.

Per tant fem sortides més properes i de menys dies de durada, i aquí tenen molta importància els amics. I de nou agrair a en Jordi i la Montse la seva amistat. Ells han estat qui s’han ocupat de que anéssim junts a visitar la vall del Loira. Ells van contractar l’hotel i van organitzar una mica el viatge; jo em vaig limitar a portar el cotxe.

Van ser 6 dies de fer molts quilometres i visitar molts castells, però sobretot d’alimentar una amistat i desconnectar de la rutina.

Ja vaig dir fa temps, que probablement els grans viatges s’havien acabat. Cada vegada ho veig més clar.

T’estimem.

“Superar” la mor d’un fill.

 











 
Superar: 2.- Vèncer (un obstacle, una dificultat, et.).

Com, com es pot vèncer una dificultat com aquesta ?. Senzillament no es pot.

Crec que el quid de la qüestió no està en intentar vèncer una dificultat com aquesta. Si algú dels que llegeixen aquest blog està en la meva situació sap que no es pot vèncer una injustícia com aquesta. Crec que hauríem de parlar de viure (adaptar-se) amb la dificultat, sense intentar “superar-la”, perquè és impossible.

No es pot esborrar 24 anys, o els que siguin, d’existència d’una persona estimada, senzillament perquè aquesta jo no hi sigui.

Aquest record i aquesta vivència perdurarà per sempre més, i caldrà adaptar-se a les noves circumstàncies, mal que ens pesi.

Jo sé que molta gent que em pot veure al despatx pot pensar: Bueno sembla que està millor, que ho està “superant”. Evidentment la ferida ja no sagna, però segueix essent-hi, i no marxarà mai del tot. Recordo les paraules que un metge (si no recordo malament) em deia un dia i que ho comparava a una ferida. Deia: “Un fet com aquest, és com una ferida molt profunda; inicialment sagna de forma abundant i fa molt de mal, amb el pas del temps cada vegada sagna menys i finalment deixa de sagnar i es fa crosta; però la ferida sempre hi és, i molts de dies la sents i fa mal.” Jo crec que al cap de tres anys, tres mesos i vint-i-quatre dies la ferida ha deixat de sagnar (i això és el que s’aprecia des de fora), però hi és i escara fa molt de mal.

T’estimem.

Record emotiu

Aquesta tarda, he anat a la Universitat de Vic, i he assistit a l’entrega de diplomes de la primera promoció d’alumnes del grau de C.A.F.E. (Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport) de la Universitat de Vic.

Val a dir que és la vuitena promoció que es matricula, però la primera que ho fa amb el títol de “grau”; les altres havien estat llicenciatures.

Hi hem anat (l’Antònia m’hi ha acompanyat) convidats per en Josep, un amic d’en Jordi i delegat dels alumnes d’aquella promoció.

Vaig sospesar-ho molt abans de decidir assistir-hi, ja que seria una “festa” alegre, de la fi d’una carrera, i en la que qui hi havia d’haver-hi anat era en Jordi, no jo i la seva mare. Nosaltres podíem ésser-hi sobrers.

Malgrat tot vaig decidir d’anar-hi, en primer lloc per no fer un “lleig” als seus companys de carrera que ens hi varen convidar; però sobretot perquè tal i com dic en l’encapçalament d’aquest blog, “ningú mor del tot, si no se l’oblida” i per tant m’agrada anar als petits actes on se’l recorda, i crec que no fer-ho seria una traïció a mi mateix. De ben segur que, de no haver-hi anat, me’n hauria penedit.

Ha estat un acte com tants altres de final d’estudis, on es fan parlaments i es recorden moments viscuts al llarg dels quatre anys del grau, amb aplaudiments i riures dels alumnes que es graduen. El moment més emotiu de tots (evidentment per nosaltres) i on, tan a l’Antònia com a mi ens han baixat les llàgrimes galtes avall, ha estat quan en Josep ha volgut dedicar la seva carrera a n’en Jordi i les seves paraules han estat rebudes amb un fort aplaudiment, tant per part dels seus companys d’estudis, com pels assistents en general, posats dempeus.

Des d’aquí, només puc dir-te: gràcies Josep, per uns moments tan emotius.

T’estimem.

                                               Fragment de les paraules d’en Josep.

Una pel•lícula

L’altre dia vaig veure "Més enllà de la vida". Una bona pel·lícula; una mica estranya en l’inici, però un cop t’has situat i veus de que va la cosa, està ben aconseguida.

La veritat es que la vaig veure sabent una mica l’argument. I em va interessar. Per qui no l’hagi vista el títol ho diu tot: que hi ha més enllà de la vida que coneixem.

El seu director, en Clint Eastwood no es mulla excessivament en el que hi ha, però deixa clar que hi ha alguna cosa. És la seva opinió.

La pel·lícula presenta tres històries que acaben coincident a Londres: Una presentadora d’una cadena francesa que experimenta "la mort" durant un tsunami. Un nord-americà que té "línia directa" amb el més enllà. I uns bessons anglesos, que després de la mort d’un d’ells, l’altre busca la manera de posar-s’hi en contacte.

Val a dir que la pel·lícula presenta la quantitat de xarlatans que hi ha al voltant de la gent desespera que ha perdut algú estimat, i que voldria posar-se en contacta amb ells; si bé és una pel·lícula i al nord-americà no es cap xarlatà (ja no seria una pel·lícula) sinó que realment pot parlar-hi. OJALÀ.

Estaria disposat a fer el que fos per tenir una conversa amb en Jordi; el meu problema és que tinc massa clar que TOTS son una colla de xarlatans i que un cop mort, res de res.

L’experiència de l’Antònia, una mica més crèdula que jo, i que al principi va voler parlar amb un d’aquests il·luminats: només va endevinar que li havia passat alguna cosa (gran descoberta), res més.

T’estimem.

3 anys

TRES anys de la maleïda trucada a la porta. I tan fresca encara en la memòria, com si acabés de passar.

I la evidència del mal moment que vàrem passar i de la frescor en que aquella trucada es mou per la memòria queda patent quan, encara ara, truquen al porter. Hi ha un cert neguit ... sobretot si l’Albert no és a casa.

Amb l’Antònia mai n’hem parlat directament, però si contesto jo, ella de seguida em pregunta qui era; i és que no cal oblidar que va ser ella qui va contestar aquell maleït dia.

I sempre hi ha en la ment les paraules de familiars de ...

Paraules que espero no sentir mai més. Ni jo, ni cap persona coneguda, perquè en si son tan inofensives ”familiars de ...” però a l’hora han resultat les paraules més dures que he hagut de sentir. I si algú dels que llegiu aquesta entrada les heu de sentir, de ben segur que em recordareu , i direu quina raó tenia aquell pobre desgraciat.

En el transcurs d’avui, i mentre pugui cada 6 de març, m’arribaré al puto punt quilomètric 202 de la c-25 (eix transversal) a cagar-me en déu.

T’estimem.

Festes

Ja hem passat unes altres “festes”; i van ser les terceres.

Sembla mentida com pot variar tant les percepcions d’abans i desprès del fatídic 6 de març; allò que per a alguns és motiu d’alegria i celebració per uns altres és motiu d’enyorança i de records.
I és que, independentment del fet que estic vivint, és evident que el sentit d’aquestes festes va canviant amb el pas dels anys. Si al canvi que per lògica experimenten si suma un fet com aquest, doncs ...

I és que el canvi és evident; recordo perfectament quan de petits anàvem a cantar nadales amb el grup d’escoltes dels Maristes, després de plantar un pessebre en alguna muntanya. Les patacades a un tronc per fer-lo cagar. La missa del gall en el mateix col•legi. El recital del poema en l’àpat del nadal. El nerviosisme d’anar a esperar els reis i que les hores no acabaven de passar ...

De força més grans, normalment ja no hi plantada de pessebres, ni cantada de nadales i el nerviosisme passa a ser teu perquè son dates en que se surt de nit (sobretot la de cap d’any) amb els riscos que això comporta. Malgrat això, sempre hi havia menjars familiars (encara que fos amb lleganyes als ulls), regals i alegria i jo sempre adornava el balcó. Però ja no era el mateix.

Jo crec que son festes sobretot per gent amb nens petits i per unir tota la família. Jo, ja no tinc ni nens petits, ni puc unit tota la família, per tant aquestes festes m’importen un culló i menys mal que s’han acabat.

T’estimem.