Després vaig veure que es tractava d’un dels reportatges de la campanya de trànsit del 2.013, per tal d’intentar evitar els accidents.
Vaig connectar-me a internet per veure el reportatge sencer i esbrinar que va passar, i sobretot quan, i vaig veure que es tractava d’una família de Sant Cugat que varen perdre un fill a l’any 2.002. El germà que anava amb ell va quedar ferit greument i encara avui arrastra seqüeles. És un altre dels protagonistes de la campanya de trànsit, si bé la seva història ja va sortir en la campanya del 2.012.
Vaig poder constatar que els meus sentiments son molt generals, i que el pas del temps no els canviarà pas gaire. Ells fa uns onze anys del seu “maleït dia” i estan com jo que en ja quatre.
Personalment, no estic d’acord amb l’afirmació que fa de que preferiria “tenir-lo vegetal”, perquè així “els tens, el veus”, malgrat estic d’acord que “perdre un fill és molt dur, és massa.”, crec que tenir un vegetal ha de ser-ho més. Pel que fa a la frase que inicia aquest escrit, no puc estar-hi més d’acord, és el mateix que jo he dit sempre i el que sento, i mai ningú em sentirà a dit que soc feliç, perquè tal i com diu el Sr. Casellas, no puc ser-ho. Jo hi afegiria que em molesta la gatzara excessiva.
Sense anar més lluny, el passat dia 27 es va casar un nebot meu. La part de l’església (per mi és anar a una representació teatral) i el sopar en si, amb doble ració de les putes pastilletes, ho vaig suportar bé. Quan després del cafè va començar la gatzara, sense voler menystenir a ningú, vaig preferir la solitud i la tranquil·litat, i vaig desaparèixer.
T’estimem
