Un cap de setmana més

Hem passat un cap de setmana més. Per mi un cap de setmana com qualsevol altre. Però no per tothom, i per tant m’he hagut d’adaptar.

El dissabte vàrem estar dinant a Maçanet amb la família de l’Antònia. Va ser dur, probablement per culpa meva: al matí em vaig descuidar de prendre la "puta pastilleta" i tot i que pensava que ja la podia anar deixant, doncs no. A la tarda m’ho vaig passar molt malament, i sort de la Tina que volia sortir; amb ella vaig anar a fer un tomb (malgrat la fred) i escampar la boira, sense preocupar a ningú.

I el diumenge va tocar la meva família. Suposo que entre la "puta pastilleta" de la nit anterior (la vaig prendre quan vàrem arribar) i la del mateix diumenge (aquesta vegada no me’n vaig pas descuidar) la cosa va ser més lleu.

Son àpats que jo no faria, malgrat em dic: és un dinar amb la família, com tant d’altres que fem durant l’any; en un lloc o altre em de dinar; i: aquestes dates son pels cristians i jo n’he renegat. Però no m’acabo d’enganyar del tot i quan veus la gent atrafegada amb les últimes compres i amb tots els preparatius, la ràbia de trobar-me en aquesta situació, del tot irreversible, és superior a tot el demés.

Cap data serà mai més el mateix.
T’estimem.

Potser ...

El passat dia 28 de novembre van ser les eleccions al Parlament Català. Jo vaig anar a votar. El meu vot va ser nul.

Ja vaig dir en l’escrit "L’eix transversal i els polítics" que mai més donaria suport a cap formació política; i jo compleixo les meves promeses.

I és que la ràbia s’apodera de mi quan surten tots tan somrients i amb la boca plena de propostes pel la gent; i jo he de patir les conseqüències de les seves polítiques nefastes.

Potser la mort d’en Jordi s’hagués produït igualment ...
Potser ja era mort en el moment d’impactar amb el camió ...
Potser si hi hagués hagut una mitgera hagués rebotat i caigut per l’altre costat ...
Potser hagués quedat al bell mig de la carretera i un altre camió l’hagués impactat pel darrera ...

Tot potser ..., però el que ÉS SEGUR és que si la carretera hagués set de doble carril per banda i amb una mitgera (el que estan fent ara, i havia d'haver estat des del principi) no hagués anat a sota d’un camió tal com va anar.
I potser només hagués quedat desmaiat a dins del cotxe sense conseqüències per ell ...
Potser al fregar amb la mitgera l’hagués fet reaccionar (per aquells que pensin que s’hagués pogut endormiscar o distreure) ...
Potser tot plegat s’hagués quedat en un espant i prou ...

I de qui és la responsabilitat de tenir les carreteres que tenim ?. Ja vaig dir que feia menys de mig any que havia estat per la zona d’Extremadura, vaig dir el que ens havia comentat una guia d’allà, i el que vaig poder constatar jo mateix. I tot plegat em fa fàstic.

Hi haurà qui pensi que tot plegat és ressentiment i que la raó no m’empara. Potser ells tenen la raó... però si en troben amb una situació com la meva, potser ja no ho tindràn tan clar.

P.D.: Tros de l'entrevista al Sr. Artur Mas, el passat dia 30 de novembre, i amb el que coincideixo plenament, però sense oblidar que ells en son els principals culpables. Ells governaven quan en va fer el putu eix. I pitjor no es podia pas fer.
T’estimem.

Bestieses

Després de llegir "El Codi Da vinci", "Àngels i Dimonis" i "El Gran Engany" d’en Dan Brown; la trilogia de l’Stieg Larsson; "Els Pilars de la Terra" i "Un mon sense fi" d’en Ken Follett, entre d’altres, per un total de més de 6.000 pàgines; a través d’una companya de feina, i per qüestions que no venen al cas (només diré que la lectura d’aquest llibre venia dins la recepta terapèutica), em va caure a les mans el llibre de la Dra. Elisabeth Kübler-Ross - La Mort: Una Aurora, de només 117 pàgines.

No el vaig poder llegir del tot.

I no és que no el pogués llegir perquè el tema m’emocionés o em portés uns records punyents; no el vaig poder llegir de les tonteries que s’hi diuen.

En primer lloc vull dir, evidentment, que son tonteries des del meu punt de vista i del meu seny; però cal tenir present que la Dra. Elisabeth Kübler-Ross va tenir el premi de Doctora Honoris Causa de 28 Universitats; i no dubto que la seva feina al costat de la gent al llindar de la mort fou de gran ajut per aquestes persones. Feina que ja fan molts metges i infermeres en les unitats de cures pal·liatives dels nostres hospitals.

També vull dir que respecto totalment (només faltaria) totes les opinions, siguin de la mena que siguin, ara bé també em considero amb el dret de manifestar el meu desacord, si aquest és tant evident.

I es que el meu seny no em permet d’acceptar moltes de los coses que allí s’hi manifesten; com per exemple que "En el moment de la mort hi ha tres etapes." (no dos o quatre, sinó tres ¿?) o que "la mort física de l’home és idèntica a l’abandó del capoll de seda per part de la papallona."
Parla de l’àngel de la guarda dient "ja que està provat ¿? que cada ésser viu està acompanyat per éssers espirituals, des del naixement fins a la mort. Cada home té aquests guies, tant si ho creieu com si no, i que sigueu jueu, catòlic o no tingueu religió no té cap importància."

Però el que em va semblar totalment fora de lloc, i va posar punt i final a la lectura va ser quan descriu el que ella n’anomena "primer testimoni que coneguérem d’una experiència extracorporal experimentada per algun dels nostres malats" i parla de com se li va presentar la senyora Schwarz, tot i "rebutjar el pensament que aquesta aparició pogués ser la de la senyora Schwarz, que havia estat enterrada feia alguns mesos.", per dir-li "Doctora Ross, jo havia de venir per dues raons. La primera, per donar-li les gràcies a vostè i al pastor G. per tot el que varen fer per mi, però la veritable raó per la qual havia de tornar és per dir-li que no ha d’abandonar aquest treball sobre el fet de morir i la mort; no, almenys, ara per ara."

Hi ha infinitat d’afirmacions (tampoc es tracta de reproduir el llibre) que podria entendre dins del camp de la fe (creure sense veure), però no com a una cosa incontestable. Ja m’agradaria, perquè segons aquesta doctora molta gent "lluiten contra les nostres temptatives de tornar-los a la vida, quan de fet es troben en un lloc molt meravellós, més bell i més perfecte." però on ningú vol anar.

Tant de bo fos així.
T’estimem.

Toni's

La desgràcia m’ha tornat a colpejar de prop: el passat dia 13 va morir el fill d’un bon amic. No vull ser cínic i comparar-ho amb la desgràcia de’n Jordi. No és el mateix; però m’ha deixat la seva marca, i més ara.

Perquè els pares de'n Toni (en Toni i la Nuri) son uns bons amics. Uns amics que em varen fer costat quan la desgràcia em va colpejar a mi. Ara la desgràcia s’ha acarnissat amb ells.

A més a ells els ha mortificat durant uns quants mesos, des de la detecció de la malaltia fins al seu desenllaç final. Pot ser el desenllaç no ha estat tant fort, pel fet de ser conegut amb antelació i perquè en certa manera suposa un alliberament; però els últims mesos han d’haver estat terribles. Han vist el seu fill sofrint i apagant-se poc a poc. Jo em vaig estalviar això; però tampoc li vaig poder dir adéu...

En Toni tenia 25 anys, massa jove, però de fet podríem dir que va morir com en Jordi als 24, perquè des del moment en que li varen detectar el tumor (als 24 anys), el temps que ha viscut de més no es pot considerar viure. Mig any de metges i medicació amb els seus efectes secundaris i amb poques possibilitats de futur, t’han de condicionar de tal manera, que no es pot considerar que aquest temps l’hagis viscut.

Des d’aquí vull fer-los arribar tot el meu suport (jo sé perfectament el que estan passant i el que els hi queda; i que no hi ha gran cosa a fer). I si la meva “experiència” pot ser-los útil, saben perfectament que poden comptar amb mi.
I tu, Jordi, que malgrat portar-vos una mica més d’un any os coneixíeu perfectament, ensenya-li això d’aquí com va, i fes-li costat.
T’estimem.

El pas del temps.

El temps segueix fent el seu curs, inexorablement i independentment de la situació de cadascú (només faltaria). I aquest "girar dies", que en dic jo, fa que les coses puguin arribar a semblar diferents del que son.

Dic això en el sentit que la gent que ens envolta pot pensar (tot i saber el que estem passant) que ho anem "superant" perquè anem fent "vida normal". Aquest cap de setmana, per exemple, aprofitant la festa del dimarts, farem pont el dilluns i anirem 4 dies a Sevilla, amb la meva germana i el meu cunyat. El que la gent no sap és "la il·lusió" que a mi em fa.

També és veritat que els escrits en aquest Blog es van dilatant en el temps: és inevitable, o em repeteixo inútilment en les meves lamentacions o s’han d’anar espaiant en el temps. És una cosa que sabia des del principi, i és el que he constatat en d’altres webs que vaig seguint de casos semblants. El que procuraré es que no mori.

Ara bé, jo sé el que costa passar cada dia i el buit que m’ha deixat la seva marxa (i una cosa com aquesta no se "supera": en tot cas s’hi viu); i això faci la cara que faci hi és. Em bé a la memòria que un client del despatx, en la època de renda em deia que aquest any feia més bona cara que l’any passat (em sembla evident).

No hi ha dia que no miri una foto d’ell. La tecnologia, de la que en soc força amic, em permet portar fotos seves en la meva pda, i mirar-les quan em be de gust.
Ara, a més porto de fons de pantalla del programa que em bloqueja la pda la foto de la seva cara. És la imatge que encapçala aquest escrit. Per tant, no hi ha manera d’entrar a fer-la servir sense veure’l.

És bo ? És de masoca ? No ho se, ni m’ho he plantejat mai. És el que em bé de gust. I és el que hi ha.
T’estimem.

Objectes personals

Penso que hi ha coses que s’haurien de cuidar molt més en el cas d’un accident; i més si hi ha hagut algun mort.

Inicialment els dos únics objectes personals dels que ens varen fer entrega, tal i com ja comentava el l’escrit "Un any" varen esser la cartera i el mòbil. Res més.

La patacada segur que va fer que algunes coses quedessin escampades per la carretera, com el famós cocodril, que qui el coneixia sabia que portava al cotxe; i que per més inri se’l veia en un vídeo que els del Canal 9 van penjar a internet.

El meu germà (jo era incapaç) va fer totes les gestions possibles per recuperar-lo, pel seu valor sentimental (em consta que a la Laia li hagués agradat tenir-lo), però no hi va haver maneres. Va anar amb la resta de runa i va estar impossible localitzar-lo. I jo em pregunto: aquestes coses no s’haurien de guardar en algun lloc a disposició dels familiars, i si en un temps no les reclamen llavors llençar-les ? Han d’esser uns senyors que netegen la carretera els que decideixen el que pot tenir un valor sentimental per mi i el que no ? Tan poc valen els sentiments de les persones ?.

Desprès de totes les gestions que el meu germà va fer, va aparèixer una caixa amb “totes” les coses que hi havia al cotxe. Concretament hi havia: -La motxilla que duia per anar ala Universitat, amb els seus apunts, llapis, etc. i una bufanda que li havia regalat la Laia.

Però varem trobar a faltar algunes coses (a part del famós cocodril): -Un rellotge marca Tag Heuer que m’havien regalat a mi, i que a ell li agradava molt. -Una caçadora Belstaff -Una raqueta de tennis nova.

Jo no se que va passar amb tots aquests objectes, només se que els duia, o posat (el rellotge) o al maleter del cotxe (que va resultar intacte); i que mai han aparegut.

No vull pensar que cap dels integrants dels diferents cossos i serveis que van intervenir en l’accident: Mossos, Bombers, Ambulàncies i Funerària, se’n hagués enamorat i s’ho quedés, perquè seria molt greu. Malgrat tot si fos així, a aquest fill de puta només li desitjo el final que va tenir en Jordi.
T’estimem.

Agost

El mes d’agost, és per definició el mes de les vacances; i més en la meva feina, en que el govern també està de vacances (no legisla) i moltes empreses també ho estan.

És el mes que molta gent (jo abans també), està esperant amb ansietat; per poder viatjar, o dedicar a allò que un no pot dur a terme la resta de l’any.

Nosaltres solíem fer un viatge "guapo", empesos per la vitalitat d’en Jordi; i normalment abans de tornar d’un ja començaven a sortir idees per l’any següent. No cal repetir que tot això ha canviar de manera molt radical.

Aquest any no farem cap viatge "guapo", de fet ja hem fet un parell de sortides (amb els amics) i probablement, l’Antònia i jo farem una ruta per Espanya fins a Galícia.

El cap de setmana del 23 al 25 de juliol, amb en Jordi Mont i la Montse varem anar fins a Florència. Varen esser 3 dies molt profitosos, combinant la visita als museus (Galeria Palatina, dels Uffizi i de la Acadèmia ) amb sortides amb cotxe fins a Pisa, Siena, San Gimignano i Lucca.

I els dies 3, 4 i 5 d’agost, coincident amb el Firagost de Valls, una fira-exposició del camp català, varem anar a casa d’en Joan Vilaró i la Candela, els nostres amics d’allà. Varem gaudir de la seva hospitalitat i varem anar a veure diferents actes que s’hi celebraven, com ara la XXV Cursa-Concurs de Portadors i Portadores de Saques d’Avellanes, el XXXI Concurs d’arrossegament amb Trineu i com no, la Gran actuació castellera a càrrec de les dues colles dels xiquets de Valls, la vella i la nova.

Res a veure amb les sortides que solíem fer, però ara com ara molt més valuoses que fer la volta al mon. Gràcies.
T'estimem.

Molta raó, però...

A diari dono un cop d’ull al Blog, és la primera feina de cada dia; i si hi ha algun comentari, evidentment el llegeixo.

La gran majoria son de suport i d’ànims per seguir endavant en la nostre lluita personal; i la gran majoria de gent que ens coneix o que coneixia a ne’n Jordi.

Sempre però hi ha algú que hi ha caigut per casualitat, i malgrat no conèixer-nos ha volgut transmetre el seu suport. Normalment però és gent que ha viscut, potser no d’una manera tant directe, situacions semblants; sinó, no busques aquets tipus de pàgines.

No m’agrada comentar els escrits de qui té la valentia de publicar-los sobretot perquè, com ja he dit, son de suport i no hi ha gaires coses a comentar i a més no vull de cap manera condicionar-ne el contingut, sigui quin sigui. L’únic que cal és agrair aquestes mostres de suport.

Malgrat tot, l’altre dia, i dins l’apartat "Insults" en vaig llegir un d’anònim, que deia les seves veritats d’una manera que em va copsar. Sobretot perquè em parlava "d'enterrar també aquesta rancúnia i tristor amarga, aquest cinisme àcid corrossiu que t'acompanya ja fa tants i tants de mesos" i continuava "no val una normalitat líneal com la que portes ara, has d'enterrar aquests sentiments negatius i obscurs com la rancúnia i l'amargor permanent que transpiren el teu tarannà vital".

Desconec (ja he dit que era anònim) l’autor/a; si bé suposo que és una persona que em coneix, que em veu com em descriu (amb molta rancúnia), i que em vol ajudar. I a més, de ben segur té raó; caldria enterrar tot sentiment negatiu.

El meu problema és: Com es fa ? Com es controlen els sentiments ? Sé com controlar els pensaments, com raonar assenyadament, però desconec del tot com deixar de sentir, o sentir allò que fora convenient.

Evidentment que entenc la seva postura, i la comparteixo; a la gent que m’envolta i que es pugui trobar en una situació semblant el meu consell serà semblant al que hem fa aquesta persona a mi. Una altre cosa és dur-ho a terme.
T’estimem.

Hipocresia

El matí del dia del sant dels que es diuen com jo (jo he renunciat a tots els sants, a déu i a sa mare), ens varem llevar amb una notícia esgarrifosa: la mort la nit de la revetlla de 12 joves, atropellats per un tren a Castelldefels.

Vagi per endavant el meu condol per les famílies; sé perfectament el que senten i el que els espera.

Però dit això, m’indigna d’allò més la hipocresia dels nostres politics, que enseguida varem sortir als mitjans de comunicació (on si no) a vanagloriar-se de la rapidesa en que varen actuar i del fet d’establir immediatament un centre de suport per a les famílies de les víctimes; quan en realitat la única cosa que els importa és que la seva actuació es pugui considerar "políticament correcta" i no els passi factura e forma de vots. Independentment de si, en l’estació, les mesures de senyalització i d’avís eren suficients o no.

Per què, totes aquestes mesures es prenen davant de situacions on hi ha un nombre important de víctimes; si aquests mateixos 12 joves haguessin mort de forma individual, no hi hagués hagut cap mena de suport a les famílies (ho dic per experiència), als polítics els hi hagués importat un rave, i la cosa hagués estat de lo més "normal". Com si a una família que ha perdut un fill, el fet de morir-se-li sol o amb d’altres 11 variés el dolor que sentim.

Que ningú pensi (i so ho fa m’és indiferent) que en el meu comentari hi ha cap mena de prejudici; és una simple constatació de fets, i ja em vaig manifestar de la mateixa manera en l’escrit que va publicar "El Punt" el divendres 27 de març de 2009. I on hi puc afegir que no hagués deixat que cap polític hagués ficat el seu nas en els meus sentiments (com segurament no permetran moltes d’aquestes famílies) i que si hagués necessitar ajut professional me l’hagués pogut pagar.

Malgrat això, no hi ha dubte que no hi ha un protocol d’actuació davant de fets tan lamentables, i que el nombre si que importa (almenys a algú).
T'estimem.

Insults

El passat mas d’abril, concretament el dia 24, dia en que vaig publicar l’escrit "Avui fa..." va ser el meu aniversari (i hagués estat el de’n Jordi). No cal fer gaires números per deduir (de l’escrit) que en vaig fer cinquanta-dos.

Com deia en aquell escrit hauria d’haver estat un dia feliç. Un dia per celebrar-ho amb tota la família. Però ni va ser així, ni molt menys vaig poder-ho celebrar amb TOTA la família. Me’n falta un bocí molt important, i per tant no vaig celebrar res.

I a més de no voler-ho celebrar no em venia de gust que ningú em felicités, llevat de l’Antònia, l’Albert o l’Anna, i vaig fer tot el possible perquè fos així. Les paraules celebració o felicitat, per mi sonen a insults.

Soc conscient que aquest escrit torna a tenir un caire més funest que els últims que he penjat, i que potser no s’adiu amb el que intento demostrar dia a dia, a la feina i al carrer: una aparent normalitat.

I és que la normalitat només pot ser aparent; la processó va per dins.
T’estimem.

Girona temps de flors

El passat dia 8 de maig es va inaugurar la cinquanta-cinquena edició del Girona temps de flors.

Son nou dies en que Girona s’engalana amb tot d’exposicions florals i de patis d’edificis on cada artista intenta, a través de les flors d’expressar el seu art.

Dos fins de setmana molt propicis perquè ens visitin gent de fora de la ciutat, ja sigui amb excursions organitzades o convidats pels gironins.

Com ja vaig comentar quan parlava de les calçotades tinc la sort de tenir molt bons amics fora de Girona (i de la pròpia ciutat i província, per descomptat) i que aprofitant aquest esdeveniment van accedir a acompanyar-nos un fi de setmana.

Varem aprofitar que es quedaven a dormir per anar a inaugurar un restaurant que una exveïna nostre acabava d’obrir a Pedret: el München, i junt a ne’n Jordi i la Montse i una germana de l’Antònia i el seu marit varem anar-hi a sopar.

L’endemà, mentre l’Antònia i la Candela feien un altre recorregut per la ciutat engalanada, en Joan (el Vallenc) i jo varem anar a fer un recorregut en bici, per suar una mica la cansalada.

Va ser una cap de setmana profitós, però... desgraciadament tot segueix igual.
T’estimem.

La "gran" nevada

La nevada del passat dia 8 de març fou una nevada important. Sens dubte. Ara bé va nevar (aquí a Girona) unes 9 hores. Si en unes nou hores va quedar tot col·lapsat, que hauria passat si hagués nevat un parell de dies ?.

Ni soc enginyer, ni tècnic en la matèria, i repeteixo que per mi la nevada va ser important. Però a casa vaig estar 24 hores sense llum, i sort ! perquè en molts llocs la situació es va prolongar una setmana. I jo em torno a preguntar: n’hi havia per tant ?. O senzillament les línees elèctriques no eren el que se suposava que havien de ser ?.

I només les línees elèctriques ?. O totes les infraestructures d’aquest país (Catalunya) son una puta merda ?. Només cal mirar les notícies per constatar que dia si i dia també els usuaris del tren han de patir retards (en el millor dels casos) si no es queden parats en qualsevol lloc per problemes en la catenària o de qualsevol altre tipus.

I els col·lapses en les autopistes ?. La xarxa de carretes en general (no vull parlar només de l’eix transversal, tot i el que se m’ha emportat) no és la que correspon a un país modern.

Ara bé, suposo que com diu la dita: tothom té allò que és mereix. Així ens va.
T’estimem.

Avui fa ...

Avui fa vint-i-sis anys que vaig fer vint-i-sis anys.
Avui fa vint-i-sis anys va ser uns dels dies més feliços de la meva vida.

Avui fa vint-i-sis anys que va néixer en Jordi.
Avui HAGUÉS FET vint-i-sis anys.

Avui fa quatre-cents catorze dies del maleït 6 de març.
Avui fa quatre-cents catorze dies que em cago en deu a diari.
Avui fa quatre-cents catorze dies que visc el pitjor dels malsons.
Avui HAURIA D’HAVER estat un dia feliç.

I hauria d’haver estat un dia feliç, perquè és un aniversari diferent. Ja se que en data d’avui ell no hagués pas estat pare, ni molt menys. Els temps canvien contínuament, i aquella fal·lera per marxar de casa i formar la nostre família que teníem abans, ara es deixa per molt més endavant. A casa s’hi està molt bé.
A part d’això també és veritat que la gent estudia molt més i en el cas d’en Jordi encara estaria cursant els estudis de C.A.F.E., i no es pot fer seguir tot.

Però la seva mort m’ha deixat unes sensacions molt contradictòries. Per un costat intento portar-ho amb dignitat, i fins i tot arribo a pensar (desgraciat de mi) lo molt que s’estalviarà de patir. Que si ho he de fer jo no passa res, jo ja ho puc “suportar”.
Per altre costat de vegades, penso que es com si "visqués" fora de casa. Un dia o un altre se’n havia d’anar i fer la seva vida. Doncs ho està fent en un país llunyà i no el veurem més.

Però no son més que divagacions d’un pobre desgraciat. La realitat és molt més crua.
Tèstimem.

Els sense nom

L’altre dia navegant per internet vaig anar a parar en una pàgina web on hi havia una entrevista a un membre d’una associació anomenada “Un Nou Horitzó”. Aquesta associació es dedica a oferir suport a famílies que han patit la mort d’un fill.

En moltes coses m’hi vaig veure reflectit totalment, tot i que l’entrevista va ser feta al 2003 i l’entrevistada havia perdut el fill al 1990, amb només 3 anys d’edat. Per tant, veig que la cosa no canviarà pas excessivament amb el pas del temps.

El que més em va xocar, va ser una frase que hi havia al peu de l’entrevista, que parlava dels sense nom.

I deia: Si es mor el pare ets orfe, si es mor el cònjuge ets vidu/a, però que ets si es mor el fill ?. És tan inconcebible que no hi ha una paraula per definir-ho.

Em va fer pensar molt, i realment no puc estar-hi més d’acord. Que som realment els que hem hagut de passar per aquest calvari ? Crec que l’expressió més adient seria la de: Uns pobres desgraciats.
T'estimem

Mea culpa

La culpa és molt negre, i tothom mira de derivar-la cap a algú altre. I en principi en un accident no hi ha un culpable directe; per això és un accident: un esdeveniment fortuït, segons la definició que en fa l’Enciclopèdia Catalana.

Però jo crec que si que n’hi ha d’indirectes. Un d’ells els senyors que ens governen i que permeten que un eix transversal (ja ho he comentat un parell de vegades) sigui una merda de carretera com la que és.

I l’altre culpable de tot plegat soc jo. I no me’n sento pel fet de fer aquesta segona carrera a Vic i haver d’agafar l’eix (estava, i estic orgullós de que volgués tenir una segona carrera) i a Vic ja hi va fer fisioteràpia; tampoc pel fet d’anar i venir cada dia, inicialment eren quatre i s’anaven combinant el cotxe, i segurament s’hagués acabat quedant per Vic o pels voltants (a mi no m’ho havia comentat, però em consta que n’havien parlat amb el “Litus”). De culpable me’n sento pel fet no haver sabut transmetre-li els riscos d’anar al darrera d’un volant.

N’havíem parlat moltes vegades, i sempre que hi havia algun accident pel telenotícies o al diari aprofitava per tocar el tema. Però sembla evident que no me’n vaig sortir.

I dic sembla perquè la única cosa que m’alleugeriria seria que hagués patit algun tipus de desmai (cosa que no descarto per com va anar tot plegat i perquè una amiga seva em va dir que aquella setmana es queixava de mal de cap. A nosaltres no ens va comentar res), però que mai en tindré cap certesa. El que jo entenia per autòpsia (potser influenciat per sèries com CSI que abans mirava, ara ja no) i que creia que podria donar-me una explicació, no li van practicar; de fet l’informe forense determina que Davant de les troballes exteriors... O sigui va morir per l’impacta (evident), però que va passar perquè aquest es produís ? Una distracció ? Un desmai ? ... No ho sé ni ho sabré mai.

Però, si va ser una distracció... mea culpa.
T’estimem.

Primer any

Ja ha passat el primer any, molt de temps, i hem sobreviscut. Al llarg de l’any hi ha hagut dies més dolents i dies menys dolents (de bo cap). De fet segons la Maria Gracia, una, desgraciadament, veterana del tema (fa més de 12 anys va perdre una filla, la Gemma, també en un accident de trànsit, a l'edat de 20 anys), ja hem passat el pitjor.

I, el primer any és el pitjor perquè és el primer de tot sense ell; el primer sant, aniversari, nadal, cap d’any ...
Segons em diu, evidentment mai l’oblidarem (no cal que ho juri), com ella tampoc ha obligat mai la Gemma, però aprendrem a viure sense ell (quin remei ens queda ?).
De fet la veig parlar de la Gemma amb un somriure a la boca, i això em dona esperances. Jo de moment només en puc parlar amb un “em cago en deu” a la boca.

No varem voler fer res pel seu primer aniversari, i molt menys res de caire religiós. En tot cas el que si vaig fer va ésser cagar-me en deu i amb la mare de deu amb més força, si és possible. Ja se que no serveix de res, però no fer-ho tampoc serveix de res.
Els meus pares, sogres, germans, cunyats i nebots varem voler recordar-lo posant una nota al diari El Punt, i no solsament no em va molestar, sinó que els hi vull agrair públicament. El fet que nosaltres decidíssim no fer res no ha de condicionar, de cap manera, el que vulguin fer els altres. Si nosaltres varem decidir de no fer res és perquè considerem que qui l’ha de recordar ja ho fa (i ells segur que no ha passat un sol dia sense que ho hagin fet) i els que no ho recorden, és que els importa molt poc.

El que si que varem fer va ser arribar-nos al punt del maleït eix on va tenir l’accident, amb la Laia, l’Albert i l’Anna, i posar-hi un ram de flors.

L’endemà també varem anar al partit que va jugar el Sant Jordi, perquè els companys varen voler recordar-te fent un minut de silenci abans del partit. Varen sortir els dos equips en fila tot portant la teva camiseta entre els dos capitans (com el dia del partit-homenatge) i varen formar, en fila, amb la camiseta estesa al mig del camp, per fer el minut de silenci. De nou molt emotiu i des d’aquí també ho vull agrair a tot l’equip (directius i jugadors) i al poble de Sant Jordi.
El resultat, aquesta vegada, no hi va acompanyar (per mi era el de menys) i es va perdre amb el Gualta per 1 a 2 tot i avançar-nos amb un gol d’en Miquel. Gol que va celebrar traient-se la camiseta (a sota hi portaven la del deia de l’homenatge amb el “sempre amb tu”) i dedicant-te’l a tu. L’àrbitre li va treure targeta groga. Se’n podia haver estat.
T’estimem.

Un any

Avui fa un any del maleït i fatídic 6 de març de 2009, i encara recordo com si fos ara (de fet és una de les situacions que més amb martellegen) les paraules de l’Antònia quan varen tocar al timbre de la porta de baix a l’entrada.

Jo m’estava acabant de rentar les dents i arreglant-me, ja que l’Albert havia d’ingressar a la Clínica Girona per l’operació de menisc (operació a la que en Jordi hagués assistit al quiròfan), i la vaig sentir que deia:

- Qui hi ha ?.
- .... (Mossos d’esquadra, que ens pot obrir ?).
- A on voleu anar ?.
- .... (Al quart primera).
- És aquí, però per qui demaneu ?.
- .... (Pels familiars de Jordi Masachs).

I tot seguit sento que obra la porta i em diu: Ha passat alguna cosa amb en Jordi, a baix hi ha els Mossos d’Esquadra i demanen pels familiars de Jordi Masachs.

Immediatament un calfred em va recórrer tot el cos i vaig anar cap a la porta tot pensant (No, si us plau que no hagi passat res greu -En aquells moments no em solia cagar en deu-). Ara em cago en ell i en la santíssima trinitat només de pensar-hi.

Vaig esperar al mosso (només en va venir un) amb la porta oberta i la por al cos; i tant bon punt va sortir de l’ascensor li vaig etzibar:

- Que ha passat ?.
- Hauríem de passat al menjador o a una saleta per parlar tranquil·lament.
- Però... que ha passat ?.
- Millor si ens poguéssim asseure.
- Deixat de seure, collons, li ha passat alguna cosa a ne’n Jordi ?.
- Hi ha hagut un accident a l’eix i ell s’hi ha vist involucrat.
- Hòstia no!!. Però com està ell, on l’heu portat ?.
- Desgraciadament... ha mort.

Tot es va tornar surrealista per uns moments, vaig fer-lo passar al menjador on va omplir uns formularis, que vaig haver de signar, i em va fer entrega dels seus objectes personals (un altre dia en parlaré dels objectes personals), que consistien en la cartera i el mòbil. L’Antònia li va preguntar que havíem de fer.. quan el podríem veure... Que truquéssim a la funerària, però cap al vespre perquè ara li havien de fer l’autòpsia i que ells ja ens informarien.

I se’n va anar. Llavors em vaig ensorrar totalment.
T’estimem.

La Bicicleta

Per les circumstàncies que siguin, jo mai he practicat cap esport dels que en podríem dir físics. Jo sempre dic que de l’únic esport que he tingut fitxa de federat ha estat dels escacs.

Això no vol dir que no m’agradi fer esport i caminar, de tant en tant faig alguna caminada, i a Sant Miquel hi he pujat algunes vegades; i durant molt de temps vaig estar jugant a futbol els divendres al vespre als Maristes, on ens hi reuníem una colla de pares.

I aquest estiu passat vaig començar a anar en bicicleta, pel carril bici i no massa estona, l’edat ja comença a deixar-se notar i em costa molt de recuperar-me després d’un esforç (l’altre dia vaig voler pujar a Sant Miquel i esbufegava com un home boig, fins al punt d’haver de fer molts de trossos a peu). Però em va anar molt bé per meditar (allà van anar agafant cos molts dels escrits que pengen d’aquest bloc) i renegar.

Agafava la bici tot sol (una vegada vaig quedar amb la Laia i una altre amb en Marc, però majoritàriament hi anava sol) i sobre les 7, quan el sol començava a donar el tomb, me’n anava fins a Bonmatí i tornava.

En el transcurs de l’hora i quart, mes o menys, que durava la pedalada tenia temps per analitzat la situació que se’m plantejava a partir d’ara; i, tot i que de solució que m’agradés no en vaig trobar cap, em va ajudar molt.

Ara, aprofitant que al despatx hi ha una persona molt ficada en el mon de les bicis (en Miquelet) i que la marca Scott feia uns descomptes molt importants en un model de l’any passat, he aprofitat per comprar-ne una de nova.

De moment (no fa massa que la tinc) cada dissabte he sortit un parell d’hores, a veure si li acabo agafant el gust i ocupo unes hores del dissabte d’aquesta manera.
T’estimem.

Calçotada

L’últim diumenge del mes de gener, la ciutat de Valls celebra la gran festa de la calçotada. Per tant el passat dia 31 de gener es va celebrar la 29a edició d’aquesta coneguda festa popular.

Tinc la sort de comptar entre les meves amistats a en Joan i la Candela que, a part de ser unes bellíssimes persones i grans amics, son Vallencs de soca-rel i membres d’una família cultivadora dels calçots de Valls.
O sigui que ni pintat per anar a menjar uns bons calçots i gaudir d’una diada amb la seva companyia.

Aquest any, malgrat tot, varem decidir de no faltar a la cita (intento que tot sigui el més normal possible, dins les meves limitacions) i en companyia d’en Jordi i la Montse hi varem anar.

El temps va acompanyar i la diada va resultar (almenys sota el meu punt de vista) d’allò més profitosa. No dubto que en el transcurs de la diada pogués haver-hi algun moment incòmode (treure cava a les postres ?) que varem solucionar portant-ne una ampolla nosaltres (el fet de que jo no en begui no ha de condicionar a ningú).
Vaig intentar ser el més natural possible, fins i tot fer alguna broma al seu fill Bernat, de disset anys i en plena “edat del pavo”.

Tu Jordi (que els coneixies de les seves visites a Girona) no vas poder-hi venir mai. Les teves ganes de jugar a futbol podien més; i com que la festa sempre s’escau en diumenge, que era quan disputàveu el partit, tenies clar les teves preferències.
T’estimem.

Conformar-se

No. De cap manera. No me’n conformo. Ni me’n conformo ni ho accepto; ni ho faré mai. És antinatural i punt.

Hi ha gent (la mateixa Antònia a vegades ha fet aquesta reflexió) que em diu: pensa que no va patir, que no se’n va enterar (probablement, mai ho sabrem segur, ni estés conscient en el moment de l'impacta), i que mentre va viure va ser feliç.

Si, ja ho se. Tot això és veritat, però no en tinc prou, jo el voldria al meu costat, junt a l’Antònia i a l’Albert; i per tant no en tinc prou amb totes aquestes “veritats”.

Soc conscient que podia haver estat pitjor (sempre es opinable si hi ha alguna cosa pitjor que la mort), allitat molt de temps en coma i acabar igual o amb unes seqüeles que haguessin minvat la seva qualitat de vida fins al no res. Ja ho sé, però també sé que podria no haver passat res i seguir tot igual que abans del maleït dia 6, per tant no em satisfan aquests arguments.

I no em satisfan malgrat també soc conscient que tocant de peus a terra m’hi hauré de posar fulles, perquè això no hi ha qui ho canviï. I que s’hi m’hagués tocat viure alguna de les altres situacions esmentades, doncs igual ...

I de fet conec uns pares que estan passant per una situació molt dramàtica, amb una filla de 23 anys amb un tumor i no gaire bones expectatives.

Per aquests pares l’últim any ha estat un calvari, i quan de vegades en parlem jo sempre els dic: a vosaltres os estan matant a pessics i a nosaltres ens varem clavar una garrotada al vell mig del cap.

No vull, ni m’interessa, valorar que és millor ni que és pitjor. Senzillament s’ha de ballar amb la que t’ha tocat, i "a joderse tocan". Ara bé, conformar-se mai.
T’estimem.

Any nou

Ja hem encetat un nou any. Suposo que per molta gent això és un motiu d’alegria i ho haurà celebrat amb un bon sopar i els tradicionals raïms de la sort.

És de lo més normal i jo també ho feia; m’engargussava menjant els dotze raïms al ritme de les campanades, i brindant amb cava perquè el nou any fos millor que l’anterior, fent projectes i volen millorar les coses que no estaven prou bé.

Aquest any ha estat una nit de dijous com la de qualsevol dijous de l’any, hem sopat a l’hora de sempre, no he menjat raïms ni per postres i no he ni testat el cava. És més (i sé que és una tonteria, però és la meva tonteria) donat que la beguda del cava sempre ha estat associada a celebracions (en aquestes dates és quan se’n ven més; i malgrat molts divendres per sopar l’Antònia i jo ens n’havien begut una ampolla) no penso tornar-lo a tastar en el que hem queda de vida.

I evidentment de projectes pocs i coses a millorar menys. Jo sempre dic que algunes de les coses que ens passen en aquesta vida, sobretot al canviar d’any fas el pensament de fer-les diferents, a veure si d’aquesta manera van millor, i sinó l’any vinent hi haurà una altre oportunitat; però el fet que m’ha tocar viure no té adreçador possible, és un fet incontestable (encara que de vegades penso que despertaré i tot haurà estat un mal son) i no té cap més oportunitat ni variació possible.

A mi sempre m’havien agradat les tradicions i sobretot les que comportaven reunir-se amb la família. Recordo que quan hi havia alguna celebració, sempre fèiem alçar el meu pare perquè fes el brindis, i sempre feia servir la mateixa formula: “Per molts anys poguem celebrar semblants obres amb els mateixos paletes i els mateixos manobres.”

Mai més podrem fer servir aquesta formula (a part de que he deixat de ser amic de celebracions), doncs ens falta un paleta o manobre, tant se val.
T’estimem.