Hem passat un cap de setmana més. Per mi un cap de setmana com qualsevol altre. Però no per tothom, i per tant m’he hagut d’adaptar.El dissabte vàrem estar dinant a Maçanet amb la família de l’Antònia. Va ser dur, probablement per culpa meva: al matí em vaig descuidar de prendre la "puta pastilleta" i tot i que pensava que ja la podia anar deixant, doncs no. A la tarda m’ho vaig passar molt malament, i sort de la Tina que volia sortir; amb ella vaig anar a fer un tomb (malgrat la fred) i escampar la boira, sense preocupar a ningú.
I el diumenge va tocar la meva família. Suposo que entre la "puta pastilleta" de la nit anterior (la vaig prendre quan vàrem arribar) i la del mateix diumenge (aquesta vegada no me’n vaig pas descuidar) la cosa va ser més lleu.
Son àpats que jo no faria, malgrat em dic: és un dinar amb la família, com tant d’altres que fem durant l’any; en un lloc o altre em de dinar; i: aquestes dates son pels cristians i jo n’he renegat. Però no m’acabo d’enganyar del tot i quan veus la gent atrafegada amb les últimes compres i amb tots els preparatius, la ràbia de trobar-me en aquesta situació, del tot irreversible, és superior a tot el demés.
Cap data serà mai més el mateix.
T’estimem.
1 comentari:
la nit del dia 15 la Bruna va tenir un accident de cotxe, per sort,molta sort, està be, i recuperant-se poc a poc,quan em van trucar nomes em van dir que tenia un traumatisme cranial i que anés cap el trueta, en aquell moment entre la confusió dels meus pensaments, us tenia ben present, la Bruna va estar 36 hores en estat crític a la uci, i no em puc treure del cap la intensitat del dolor que vaig sentir igual que no em trec del cap que aquest dolor vosaltres l heu de sentir constantment desde l'horrible dia de l accident de cotxe d en jordi.el diumenge 16, a mig dia, quan la vaig anar a veure a la uci, l' antònia m esperava a la porta, tot i que no vaig esser jo qui li va dir, ningú em podia ajudar mes que ella, i mai oblidaré quan em va dir, fent-me una aberaçada, que la vida m acabava de fer un regal, podent cuidar-la i estant amb ella, voldria compartir la nostra sort amb vosaltres, mai podré agraïr prou tot el costat que em va fer l antonia aquell moment, terrible per a mi, i el que em fa cada dia. em sento tant impotent no podent correspondre, ajudant-vos a soportar el que esteu passant.
una grandissimi abraçada.
Publica un comentari a l'entrada