2 d’agost del 2019

BURRUCRACIA (en majúscules)




Una de les coses que més m’indigna, es rebre alguna cosa a nom d’en Jordi; però si aquesta cosa és un certificat, de l’Ajuntament de Girona i en ple 2019, llavors la indignació es multiplica per mil.

I això es el que m’ha passat aquest 2019,  concretament a finals de març.

Des que vivim en el pis nou, de tant en tant anava al pis del carrer Santa Eugènia 70 per treure els papers que hi havia a la bústia i veure si hi havia alguna carta que convingués notificar la nova adreça. Dons bé, el dia 30 de març en obrir la bústia em trobo amb el típic paperet groc d’avís d’una carta certificada. L’agafo i davant la meva sorpresa veig que va dirigida a en Jordi i que bé de l’Ajuntament de Girona.

El dilluns dia 1 d’abril entro un escrit a l’Ajuntament, a través de la seva seu electrònica, manifestant el meu malestar per notificar una cosa a nom d’una persona morta feia més de 10 anys. No consta en la seva base de dades aquesta defunció ?. Document.

Ara, amb data 31 de juliol, acabo de recollir un altre certificat, aquest cop adreçat a mi, on em diuen que vist el meu escrit d’al·legacions (jo no al·legava res en contra cap expedient, perquè ni tan sols sabia que cony li volien notificar), han procedit a la revisió de l’expedient sancionador, corresponent a una denúncia de data 1 de febrer de 2019, per estacionar en un lloc amb horari limitat i haver sobrepassat el límit indicat en el comprovant; i procedien a revocar l’esmentat expedient sancionador. Document.

O sigui li volien notificat una multa per haver aparcat més temps del que tenia pagat. Tant de bo hagués estat ell, però resulta que han vist que no podia haver estat ell: era mort feia més de deu anys. Espero que els nostres funcionaris conservin aquesta sagacitat deductiva.

Ara bé, esment al meu malestar o intent de disculpa, cap. I gràcies que hagin anul·lat la sanció.

T’estimem.

6 de març del 2019

Dos dígits



Ja hi hem posat dos dígits. Això vol dir molts dies, molts mesos i molts d’anys; molts d’anys enyorant-te.

Per desè any, amb la mare hem anat al punt fatídic a posar-hi uns rams. Una rutina que aniré fent mentre pugui. Aquest any els temps hi ha acompanyat més que en d’altres ocasions, però això mai serà un impediment.

Per arribar a aquest desè aniversari n’hem passat de tots colors; des de moments de desesperació i de voler-ho engegar tot a la merda, a moments de més tranquil·litat i de valorar el que encara tenim. Aquest any sense anar més lluny hi ha hagut el casament de l’Albert, un d’aquests moment de valorar el que encara tinc i gaudir-ho el màxim que vaig poder. Això si, sense deixar complir els paràmetres que em vaig marcar: ni una gota de cava en tot aquest temps; ni en un moment tant especial com aquell.

El dia a dia sempre es dur i difícil, però si gires la vista i mires enrere t’adones de que la vida segueix i has de tirar endavant, malgrat tot.

Però essent conscient també que tirar endavant, malgrat tot, no vol dir, de cap manera, acceptar-ho. Segueixo i seguiré cagant-me en deu i en la santíssima trinitat (així no me’n deixo cap) per haver hagut de viure el que m’ha tocat viure. I sé que ni soc l’únic ni el pitjor, però això no em consola, ni ho farà mai.

T'estimem.