Jo no era seguidor d’aquesta sèrie, de fet no n’havia vist mai ni un sol capítol. Ara pel fet de que s’estigui rodant la sexta temporada a Girona, o al menys part d’ella, ha fet que mostrés un xic d’interès per ella.
Veure indrets de la meva ciutat decorats per la sèrie, i que tothom a Girona parli d’ella, ha fet que comencés a mirar les temporades anteriors, i com jo molta altre gent.
A mi, la sèrie en si m’agrada força: es entretinguda, tot i que es molt fantasiosa en molts aspectes. I de fet si no m’ho agafés com a un entreteniment sense més, ja hauria deixat de veure-la quan a en Beric Dondarrion de la “Hermandad sin estandarte” el ressuscita per sisena vegada el “señor de luz”.
A mi aquestes “cullonades” em superen. Ja vaig deixar de llegir a la Dra. Elisabeth Kübler-Ross, per les tonteries del seu llibre “La mort: una aurora” (podeu veure la meva entrada: Bestieses), i el vaig deixar de llegir perquè allà, la Dra. Kübler-Ross expressava els seus convenciments d’una forma “seriosa”, no per entretenir com fa aquesta sèrie. Per això la continua veient.
Encara no he acabat les cinc temporades que hi ha editades, però un dels moments més emocionants (per mi) es quan la Sansa Stark, coneixedora de la mort de la seva mare (Lady Catelyn Tully) i del seu germà (Robb Stark) parla amb el seu recent marit: Tyrion Lannister de que la seva mare voldria que seguís endavant, i ella, per estar sola li diu que li agradaria visitar el bosc dels deus, a lo que ell respon que evidentment, que la oració pot ajudar, diuen.
Ella li deixa clar: Jo ja no reso, es a l’únic lloc on puc anar i que la gent no em parli (primer capítol de la quarta temporada).
La gent que passem una desgracia (això és una sèrie, però lo meu és una puta i terrible realitat) no volem saber res de déus, de mares de déu, ni de cap puta merda que s’hi assembli; ans el contrari no deixem re cagar-nos en tots ells ni un sol dia.
T’estimem.
