Festes de nadal

Ja hem arribat a les temudes festes de nadal. Temudes perquè tradicionalment son unes festes de llum i d’alegria, i molt de caire familiar (deixant de banda el caire religiós, cada vegada menys important; i per mi inexistent) on les famílies se solen reunir al voltant de la taula per celebrar-les. Jo aquest any no penso celebrar res; ni tan sols he decorat el balcó del pis, com feia cada any (era dels pocs, algun any l’únic del bloc que ho feia).

I es que (ja sé que em repeteixo) aquest nadal no és com els altres que hem passat; ni n’hi haurà mai més cap (el famós "MAI MÉS") com els passats.
Aquest any encara no l’he vista (no se si encara la fan), però era molt típica aquella propaganda de torrons, en que es veia el fill baixant del tren i la cançoneta aquella de “torna... a casa torna... per nadal”.

Doncs en Jordi no torna a casa, ni per nadal, ni per cap d’any, ni per tots sants. No tornarà mai més (altre cop), i per tant la celebració amb tota la família no pot existir, falta i faltarà ell.

El temps va passant, i de vegades penso que ho estic portant força bé (dins del que cab), però quan arriben dates que per alguna cosa o altre la seva absència és més palesa, com ara aquestes, m’adono que no, que no ho porto bé i que tot plegat és una puta merda.

Una puta merda eterna que no canviarà, i els ulls se’m tornen a omplir de llàgrimes i de la boca em surt un “em cago en deu”.

El seu somriure, la seva alegria, la seva manera de fer... es troben a faltar cada dia de l'any, però en els dies normals, vas tirant, i dins la rutina diària tot queda més diluït. Però quan aquesta rutina diària es trenca i venen dies que haurien d’ésser de celebracions i d'alegria, la cosa és molt més feixuga i difícil de suportar.
T’estimem.

Moments durs

El passat dimarts dia 24 de novembre, aprofitant que fèiem vacances i que ens havíem de desplaçar a Barcelona, vaig agafar dues entrades per l’espectacle musical "Hoy no me puedo levantar", a l’Antònia li feia molta gràcia de veure’l.

L’espectacle està molt bé, sobretot si t’agrada Mecano, ja que està basat en algunes de les cançons d’aquell grup musical que va triomfar a la dècada dels 80 i 90.

A mi personalment m’agradaven bastant, ja que a més de la veu angelical de "la Torroja", les seves lletres transmetien sentiments i sensacions. De fet crec (és una opinió) que de pocs grups musicals espanyols se’n podria muntar una obra teatral, lligant tota l’obra a les lletres de les seves cançons. I això és el que s’ha fet.

A grans trets l’obre explica la història de dos amics (Mario i Colate) d’un poble petit de les rodalies de Madrid, que es traslladen a la capital per crear un grup musical i guanyar-se la vida. Allà coneixen a en "Guillermo" i en "Pachi" i amb ells formaran el grup "Rulé" amb el que triomfaran. Tot això amanit amb cançons de Mecano.

Fins aquí cap problema i l’obra va avançant ràpida i amena. El moment dur (per nosaltres) passa en el moment en que en Colate que havia quedat atrapat en el mon de la droga decideix suïcidar-se i a l’assabentar-se’n en Mario, desfet per la pena, canta "Me cuesta tanto olvidarte" mentre (i això va esser duríssim) en una pantalla de l’escenari van passant trossos de filmacions dels dos amic de petits (en festes, aniversaris, jugant ...).

L’Antònia i jo no varem poder reprimir les llàgrimes (no ho he pogut fer ni al escriure això i recordar aquells moments); i ella fins i tot va voler sortir del teatre i esperar-me a fora. Al final, no mirant la pantalla, es va tranquil·litzar i varem acabar de veure l’obra. Van ésser uns moments molt durs (i suposo que n’hi hauran molts més) i amb molts de records; i suposo que el del meu costat (ella estava al costat del passadís) que no entenia de que anava la cosa, devia pensar que érem uns "bitxos raros". Però es que ÉS IMPOSSIBLE oblidar-te ...
T’estimem.

Capacitat d’adaptació

El cos humà té una gran capacitat per d’adaptar-se a les diferents situacions en que ens anem trobant al llarg de la nostra vida.
De fet viure és això: adaptar-se.
La mateixa definició de la paraula vida ja ens ho diu: “Estat dinàmic de la matèria organitzada caracteritzat bàsicament per la seva capacitat d'adaptació i d'evolució davant els diferents canvis en el medi, i pel fet de poder reproduir-se.”

I això és que intento fer, adaptar-me a la nova situació. I no és gens fàcil, ni se ben bé com fer-ho. Suposo que el temps es va cuidant, lentament, de fer possible aquesta adaptació.
I que cal fer-la no en tinc cap dubte, i és una recomanació molt fàcil de fer i que jo mateix ho hagués fet, i ho faré si algun conegut es troba en una situació semblant; però ningú sap com dur-ho a terme, i jo menys. Però m'imagino que el camí per arribar-hi ha d’esser molt llarg, i diferent per cada persona i cada situació.

El que em “xoca” és el comentari que de vegades m’han fet “No se pas que faria si em toques a mi”. “Sou molt valents”. Que faries ?. Valents ?. No faries res; i de valentia poca. Perquè no s’hi pot fer res. Tant de bo s’hi pogués fer alguna cosa, com ara canviar-se per ell; sens dubte que ja ho hauria fet. Jo sempre dic que davant d’una situació com aquesta només hi ha dues solucions: Para que jo també baixo (el que jo en dic l’alternativa, i que no és aplicable) i l’altre que és anar girant dies; més bé o més malament (i que és la que aplico).
T’estimem.

Vergonyes

L’altre dia vaig anar a Bonmatí (jo soc fill d’allà), i evidentment vaig haver de passar per la N-141, la anomenada “carretera de la vergonya”.

Em va sobtar molt el fet de que la plataforma que s’ha creat per tal de intentar millorar aquesta carretera s’hagi dedicat a plantar-hi creus de fusta amb la paraula “vergonya”.

El fet en si no m’importa el més mínim; és més, trobo molt bé que s’intenti millorar aquesta carretera, on s’han produït molts accidents, una bona colla d’ells amb víctimes; ara bé no sé si l’opció adoptada (les creus) és la més adient, sobretot pensant en la gent que hi ha perdut algun familiar i ha decidit plantar-hi una creu recordant-lo, o ha decidit no fer-ho per no veure aquell símbol que tants mals records li porta, i ara a la carretera n’hi ha una bona colla de plantades.

En tot cas el que si que està clar és que la carretera és estreta i perillosa, i ho puc dir per experiència pròpia donat que la vaig fer diàriament durant bastant de temps (i encara la faig tot sovint), i a més vaig tenir-hi un accident, xafant completament el primer cotxe que vaig tenir, un Seat 127, i que fàcilment em podia haver costat la vida, sobretot si en lloc de topar amb un altre cotxe hagués topat amb un camió, com va passar-li a ne’n Jordi.
Va ser al 1984, quan en Jordi no tenia ni un mes.

Però de carreteres de la vergonya n’hi ha moltes. Jo, naturalment, trobo molt més vergonyós el que varen fer amb l’eix transversal, una carretera que volia ser un eix principal pel desenvolupament de la terres de ponent, que trencava l’estructura radial de carreteres de Catalunya (on normalment es construeixen mirant Barcelona), que el Sr. Pujol va presentar com una eina de progrés per Catalunya i que cada dia utilitzen centenars de camions, que deixen l’autopista a Girona i segueixen per l’eix per tal de reduir costos. Una carretera que s’ha convertit en la tomba de molta gent.
T’estimem.

Records

Mica en mica et vas convertint en un record, molt tendre encara, molt dolorós encara, i molt present encara.
Un record que me’n sento orgullós de tenir. Em sento orgullós de com eres: alegre, respectuós, treballador, amic dels seus amics ...

Recordo perfectament el dia del teu naixement, vaig poder assistir al part al ser un part natural; de com vas treure el cap a aquest mon i del teu primer plor. Del nerviosisme meu i de la mare davant del teu naixement i de com varem haver de deixar el passeig que estàvem fent del dia de Sant Jordi perquè va començar a tenir dolors de part. Però tu et vares esperar a néixer l’endemà; vas voler néixer el mateix dia en que havia nascut jo: l’endemà de Sant Jordi.

Recordo els teus primers passos, a Bescanó (el teu primer anys de vida va transcórrer allà) i l’espant que ens vares donar quan vas caure a Bonmatí i et varem haver d’ingressar al Vall d’Hebron de Barcelona. Afortunadament no va ser res.

Recordo el teu pas pels Maristes on hi vares estudiar 14 anys (des de P4 al Batxillerat) i de com et vares anar fent gran. Primer et podia ajudar amb alguns deures i explicar-te alguna cosa que no t’hagués quedat clar, però al final vas acabar sabent més tu que no pas jo.

Recordo els partits de futbol i el teu pas per les diferents categories. De la il·lusió per anar a jugar, tot i la fred i el mal temps que havies de suportar i que moltes vegades tornaves amb els genolls pelats. Més endavant s’hi varen afegir les patacades, però el desig de jugar podia amb tot.

Recordo el teu pas per la universitat i de les ganes de fer moltes coses, fins que un maleït accident va acabar amb tot. Amb tot menys amb els meus records.
T’estimem.

Els amics

 
Diuen que qui té un amic té un tresor.
No deixa d’ésser una frase feta, però que per mi agafa un gran significat en els moments presents.
Gairebé tots els nostres amics, tant els comuns, com els d’una o altre banda, ens heu mostrat el vostre suport i heu intentat estar al nostre costat, ajudant-nos a sortir del pou.I no es una tasca fàcil. I no ho és perquè no tothom és capaç de saber com actuar en una situació tan delicada com aquesta (moltes vegades ni jo mateix sé el que vull: si estar sol o estar amb algú; si plorar i compadir-me o sortir una mica i no pensar-hi tant).I amb tots se que hi puc contar, tots us heu ofert per sortir a fer un tomb, anar a dinar o a sopar fora, o a fer un simple cafè; inclús a poder-vos trucar a qualsevol hora que em fes falta parlar i desfogar-me. Que només que nosaltres us haguéssim fet una petició d’ajut TOTS I CADA UN DE VOSALTRES ens haguéssiu fet costat; i a tots us vull agrair l’atenció que ens dispenseu i la predisposició a ajudar. Però vull agrair-ho molt especialment a ne’n Jordi Mont i a la Montse que des del mateix dia 6 de març ens han fet costat i han estat de gran ajut.De vegades és difícil en aquesta societat tan competitiva i amb uns valors tan materialistes, de trobar temps per fer costat a la gent que ens envolta i que ens pot necessitar. I ells ho han sabut fer.


















També vull aprofitar per agrair als seus amics, els germans Bartina (Marc i Albert) i als altres dos nois que els varen acompanyar (que no conec, i no en se el nom, però em consta que també eren amics d’en Jordi), el fet simbòlic de plantar un pi en el seu record.En l’últim partit del Sant Jordi a casa, el vaig anar a veure i ho considero una manera molt maca de tenir un record cap a n’en Jordi. Espero que creixi alt i sa, i tingui una vida més llarga que la que va tenir ell.No vaig tenir ocasió de parlar-ne en l’escrit “Els amics et recorden” i ho vull fer ara.T’estimem.

I ara què ?

Encara recordo, com si fos ara el matí del dia 6 de març; es va llevar, es va dutxar, vaig sentir-lo que esmorzava una mica, i com deia adéu. Tot com cada dia, només que aquell adéu va ésser el seu últim adéu; qui ho havia de dir.

Ha estat un fet que, ni en el pitjor dels mals sons m’hagués imaginat de trobar-m’hi immers. Però ha passat.
I ara què ?. Hi ha alguna cosa desprès de la mort ?. La seva energia segueix amb nosaltres ?.
És impressionant veure com la gent s’aferra a qualsevol cosa quan es perd un ser estimat. I més quan ha estat d’una manera tant sobtada, com en el cas d’en Jordi.
La meva opinió, vagi per endavant, RES DE RES. De fet ja ho deia quan parlava del famós destí: agnòstic total. Només crec en allò que palpo.
Amb això no pretenc convèncer a ningú que pensi el contrari; mai he pretès que algú canviï la seva opinió i vegi les coses com jo (les veuria massa negres), ni tampoc posseir la “veritat absoluta”; la meva única pretensió és deixar constància del meu pensament; i malauradament es aquest: RES DE RES.

He llegit moltes coses al respecte, sobretot blogs amb opinions d’altre gent que s’ha trobat en situacions semblants o iguals a la meva, i molta d’aquesta gent és de l’opinió que hi ha d’haver alguna cosa (ningú sap, però, què), perquè sinó la vida no tindria cap sentit (i perquè n’ha de tenir ?).
La meva modesta opinió és que racionals o no, no deixem d’ésser animals que al llarg dels anys hem evolucionat més que d’altres espècies (sobretot pel que fa a l’intel·lecte), i no veig perquè ha d’ésser diferent el sentit de la nostra vida a la de la resta d’animals. Perquè ells no han evolucionat tant ?. Això ens fa disposar d’una altre vida al “paradís” i a ells no ?. Tant de bo, com a desig jo ja m’hi apunto; però pensant les coses freda i racionalment, ho sento però no, venim del no res i al no res tornem.
T’estimem.

Condemnats a viure

La veritat es que és una expressió que em va sobtar molt: Condemnats a viure. I el més curiós és que me la dir un psicòleg.

Evidentment està extreta del context d’una xerrada i dita així, sola, impacta molt més.
La finalitat no era altre que dir: has de tirar endavant, no et pots ensorrar. La vida segueix i jo estic “condemnat” ha seguir... més bé o més malament.
Evidentment, com ja he manifestat altres vegades, “condemnat” o no, anirem fent. Mai he sospesat, ni ho faré, “l’alternativa”. També he de dir però que, sobretot els dos primers mesos (i encara ara algunes vegades), si al apagar la llum per anar a dormir m’hagués estalviat de tornar-lo a encendre, hagués estat un alliberament.
No cal que ningú s’exclami ni es posi les mans al cap, i sé que es dirà que és una postura molt egoista i que no té en compte ni a l’Antònia (que ja ha perdut un fill) ni a l’Albert (que ja ha perdut un germà) ni a la resta de germans i familiars que haurien de sumar una altre pèrdua a la d’en Jordi.
Però no ens enganyem, estic segur que molta gent (i de fet en conec que així m’ho han manifestat) que davant de problemes, i no tan greus, ha desitjat aquest resultat.
Però la “condemna” l’hem de complir i la compliré. No sé els anys que l’hauré de complir, però el que si sé és que es faran molt llargs.
És curiós però veure la vida com una condemna, mai se m’havia ocorregut pensar-hi en aquests termes. De fet fins ara havia estat una persona feliç, sense grans problemes i amb una família estupenda. Ara potser ho veig més com una condemna... amb l’agreujant que un presoner sap la durada de la seva condemna i JO NO.
T’estimem.

La mort

Hòstia quin tema: La mort. Tema tabú en la nostra cultura. No fa massa temps ho era també el sexe. Aquest s’ha superat, però el de la mort encara continua ben viu (quin contrasentit: el tabú de la mort, ben viu).

En general no estem preparats per la mort, ningú gosa parlar-ne massa, no fos cas que em senti i em vingui a buscar.
I la mort forma part del cicle de la vida. Si no hi hagués mort, no hi hauria vida. De fet tal com diu una dita: “La mort està tan segura de la seva victòria, que ens dóna tota una vida d’avantatja”.

Però de morts jo diria que n’hi ha de dos tipus: la natural i la antinatural.

És evident que tots hem de morir (cap de nosaltres quedarà per grana, malgrat era una conya que jo solia fer sovint), i això ho sabem des que ens anem fent grans. Ja a l’escola ens ho expliquen, ens parlen del cicles de la vida, que acaba amb la mort.
Dels quatre estadis del cicle de la vida (néixer, créixer, reproduir-se i morir) només n’hi ha un que tenim garantit: Morir. En quan als altres dos (néixer ja ho hem fet), créixer (ho pots fer fins a un cert punt) i reproduir-te potser que no ho acabis fent mai. Ara morir-te, no cal ser endeví per garantir-ne el pas per aquest estadi.

O sigui que morir-se és la cosa més “natural” d’aquest mon. Ara bé, és natural quan aquesta arriba un cop has passat pels altres estadis i el teu cos ja cansat i havent donat tot el que podia donar, mort de vellesa.
Però, que passa quan aquest estadi passa per davant dels altres, saltant-ne l’odre natural i t’atrapa en la plenitud de la vida ? Quan tens tot de projectes per portar a terme ? Quan estàs ple d’il·lusions ? Quan només tens 24 anys ? Quan és ANTINATURAL ?

Si ja no estem preparats per la mort natural, imaginat per la antinatural... És un cop d’una intensitat tal, que les paraules no ho poden descriure.
Jo sempre havia sentit a dir que la mort d’un fill és el pitjor que pot passar a uns pares. Ara no puc estar-hi més d’acord.
T’estimem.

La “Tina”

La Tina és un gossa de la raça Schnauzer, de mida mini. De moment és petita, només té tres mesos, però no serà mai un gos gran.
Jo sempre havia estat contrari als gossos en un pis, i concretament a casa, fossin de la mida que fossin, i si alguna vegada havia sorgit el tema de comprar-ne un, la meva opinió n’era del tot contraria; i sempre deia que en tot cas quan em jubilés, que llavors ja en parlaríem.Avui hi ha una gosseta a casa. Però és que avui la situació a casa és tant diferent de la última vegada que es va tractar aquest tema, que he estat incapaç una vegada més d’oposar-me a una voluntat manifestada tant per l’Antònia com per l’Albert.Ja no em val ajornar-ho fins a la jubilació (no se tan solsament si hi arribaré, ni si arribaré a la propera setmana). Ja no puc tallar il·lusions amb pretextos.
Si avui gaudeixen (i gaudeixo) d’aquesta gosseta, això és el que compte, i demà... potser ni existirà el demà.
Sempre he dit (i penso que negar-ho és estúpid) que el dia 6 de març van canviar moltes coses i dins la meva escala de valors ha passat a tenir molta importància l’avui, quedant més en un segon terme el demà. Demà del qual en Jordi en va ésser privat.T’estimem

Tipus d’escrits

Algú em deia l’altre dia que va seguint el meu Blog, per veure com anàvem tirant, i quina evolució seguien els escrits que hi vaig publicant. He de dir que és una persona amb qui hi tinc molta confiança, però he volgut fer servir el seu comentar-hi per fer-ne un escrit pel Blog (d’alguna cosa haig de parlar).

La seva opinió era que em veia com estancat, que no hi veia una progressió diem “positiva” davant del problema i pot ser em feia falta una voluntat més decidida, per part meva, a sortir-me’n. Que hi veia molts “no vull” i això ho creia negatiu.
I no diré que no tingui raó, que hi hauria de posar més de la meva part; però posats a demanar el que jo voldria és que no hagués passat res i que no hagués hagut de començar mai aquest Blog.
Però... ha passat... i l’he començat... i avui tot just fa mig any de l’accident (i segons com em sembla que era ahir i segons com una eternitat) i que si d’aquí a dos anys estic millor i puc ésser més positiu, jo ja em dono per satisfet (si és abans millor, però em sembla que ni amb els dos anys seran suficients).
Sento molt no poder transmetre més bones sensacions, però... soc com soc (o pels que hi creguin: com m’ha fet el meu destí).
I és que, collons, no hem de perdre de vista que estem parlant de la mort sobtada d’un fill de 24 anys i en l’àmbit d’una família molt unida, i si hi ha gent que se’n ha sortit amb menys temps, doncs me’n alegro per ells, però jo de moment continuo en la més negre de les foscors, i ja hem dono per satisfet “anant fent”.
T’estimem.

Cuba

 
Ja tornem estar en la rutina diària de la feina. S’han acabat les vacances i el viatge a Cuba ja no és més que un record viscut.Un record complexa de definir, alegre per un costat (crec que he aconseguit la finalitat que em vaig marcar), dolorós per l’altre (no hi érem tots).Van ser quinze dies en que vaig fer tot el possible per complir el que vaig prometre en aquest mateix Blog; procurar que sobretot l’Albert i l’Anna s’ho passessin el més bé possible. I crec que ho vaig aconseguir.Pel que fa al viatge en si, tot i que Cuba no estava en els primers llocs de preferència en quant a països a visitar, em va satisfer bastant. Evidentment és un país ancorat als anys 60 amb una greu crisi econòmica motivada per l’embargament dels Estats Units i per la caiguda de l'antiga Unió Soviètica. Això fa que les infraestructures siguin molt deficients, amb carreteres a mig fer i d’altres molt malmeses i amb edificis colonials mig ensorrats. Sous molt baixos i quantitat de restriccions a la població.Però el motiu principal del viatge no era tant descobrir aquesta Cuba caribenya, tronada, la seva gent i les seves platges; sinó allunyar-nos el més possible de la trista realitat que estem vivint; i enfortir molt més els llaços d’unió entre nosaltres, i envers l’Anna. Tot i que ja la coneguéssim bastant, una cosa és un relació d’unes hores, o un cap de setmana i l’altre conviure quinze dies plegats. I en aquest sentit he de dir que estic molt satisfet del resultat del viatge. L’Anna és una persona molt madura malgrat encara no ha complert els 21 anys; i un gran puntal per l’Albert.Per tant no em penedeixo en cap moment d’haver realitzat aquest viatge tot i que també van haver-hi els seu moments durs.T’estimem.

MAI MÉS

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix mai com: cap vegada. Si bé no defineix mai més, crec que ho podríem definir com: cap més vegada.

Malgrat tot és una qüestió sense més importància. Tots sabem prou bé el significat de MAI MÉS; i tots l’hem emprat més d’una vegada al referir-nos a algú: amb fulano no hi vull saber MAI MÉS res; o a algun lloc: a aquest lloc no hi tornaré MAI MÉS; o en d’altres circumstàncies. Segurament, però, al cap d’un temps tornarem a parlar amb aquella persona o tornem a entrar en aquell lloc.
Per a mi, però la expressió MAI MÉS ha passat a tenir un sentit molt profund i el seu significat m’està fent molt de mal.
Jo si que puc dir, sense equivocació possible que MAI MÉS tornaré a veure en Jordi, ni a parlar amb ell. MAI MÉS.
Al llarg de la vida hi ha coses que t’angoixen i et fan sentir malament, problemes més o menys importants, però amb el temps moltes d’aquestes coses es van oblidant o solucionant i tot torna a la normalitat. Evidentment aquest no és el cas, i aquí també cal aplicar-hi el MAI MÉS. MAI MÉS res tornarà a ésser igual; ni jo la persona que era abans del fatídic 6 de març. Aquell dia també va morir una part meva.
La cruesa d’aquests dos mots, que em van martellejant el cervell, em suposa un sentiment difícil d’explicar amb paraules.
I es que costa molt d’acceptar i assumir que el significat de dos mots tant curts, de només tres lletres cada un, pugui suposar: tot el que em queda de vida. I tot el que us queda de vida a cada un de vosaltres.
T’estimem.

El Destí

Segons la Wikipedia en català: El destí és la sèrie d'esdeveniments del futur que no es poden alterar, que estan ja fixats per endavant per forces que escapen al control humà i que per tant la conducta no és lliure sinó predestinada (determinisme). I segons la Gran Enciclopèdia Catalana: Potència sobrehumana que, segons les religions antigues, fixa per endavant el curs dels esdeveniments i la sort reservada a cadascú i, en conseqüència, és la causa ordenadora del món i de la història.

Soc conscient que és un tema molt delicat, i amb el que probablement algú no estarà d’acord en les meves afirmacions; però és el que jo penso, i aquestes definicions (que com a definicions no qüestiono) no fan altre cosa que definir una paraula, finalitat de tota enciclopèdia.
Jo crec que parlar d’un destí que cada un de nosaltres ja té marcat, és senzillament una bestiesa.
En primer lloc perquè això significaria que no som lliures, tenim un camí marcat i l’hem de seguir, malgrat no ens agradi (segons la definició de la wikipedia: no es poden alterar... i que per tant la conducta no és lliure), o sigui: som unes simples marionetes a les mans d’aquest destí; cosa que no puc acceptar de cap manera. I en segon lloc perquè algú o alguna cosa l’hauria de marcar. Si fos algú, aquest algú seria molt fill de puta, donat que en marca cada un que ... i si com diuen els “entesos” és la posició dels astres en el moment de naixement, també déu ni do ... (en funció de néixer cinc minuts abans o cinc minuts desprès, t’enclastaràs contra un camió als 24 anys o viuràs fins els 92 i moriràs de vell). Tal com he dit abans: una bestiesa.
No puc acceptar que per intentar buscar una raó a la mort d’en Jordi (no n’hi cap) em parlin de que “era el seu destí”, “la seva hora” i menys de “la voluntat de déu”.
No puc de cap manera acceptar (com algú m’ha dit) que la posició dels astres en el moment del seu naixement poguessin determinar quina, com i quan seria la seva mort.

Penso que davant d’una desgràcia sentim la necessitat de pensar que allò ha passat per alguna cosa; si som molt religiosos: “la voluntat de deu”, accepta-ho i calla; i si no en som gens: “el destí”, accepta-ho i calla. Per mi és el mateix: buscar una justificació a un fet que no en té (o almenys jo no la se veure).
Jo mai he estat una persona especialment religiosa, però tampoc m’he considerat un ateu ni tan solament m’hagués definit com a un agnòstic; senzillament era un tema que no m’interessava en especial. Ara la cosa és molt diferent i m’he transformat en un agnòstic total, o sigui una persona que no creu en res que no es pugui palpar.
I això que estic segur que creure en alguna cosa ha d’ajudar en moments tant difícils.
T’estimem.

Vacances d’estiu

Ja ha arribat l’estiu i amb ell les vacances. Cada any fèiem un viatge tots quatre. Aquest any això serà impossible (al menys físicament). Ja havíem començat a parlar de on aniríem aquest any; i de fet en Gallegos ja ens estava preparant l’itinerari. Però tot ha fet un gir de 360º i evidentment no farem el viatge que havíem planejat. No podria.

Però alguna cosa haurem de fer. L’estiu és molt llarg i ja saps que la platja a la mare i a mi no ens agrada massa; quedar-nos aquí, almenys aquest any, seria terrible. O sigui que marxarem.
L’únic lloc on (per dir-ho d’alguna manera) em fa una mica de gràcia anar és a la illa de Cuba. En primer lloc perquè tu ja hi vas estar (en el viatge de fi de carrera de fisio) i en segon lloc perquè tu mateix ens havies insistit molt a la mare i a mi que hi anéssim, que ens agradaria.
Doncs aquest estiu hi anirem.
I perquè l’Albert no es trobi sol (ja te’n recordes que l’any passat a la Índia trobava a faltar a l’Anna, malgrat ésser-hi tu) aquest any ens l’emportarem. Ja en varem parlar i les dates li van bé.
Probablement sigui l’últim viatge d’aquestes característiques que fem, no ho sé. El temps ho anirà dient, però ara mateix anar a algun lloc on tu no hi has estat, i haver-hi d’anar sense tu (tenint en comte, evidentment, perquè no hi pots venir) no em bé massa de gust.
Se perfectament que serà un viatge molt diferent als anteriors. Tu no hi seràs i això sol ja fa que res pugui ésser igual. Malgrat tot intentaré que tant la mare, com l’Albert i l’Anna s’ho passin bé, i si em venen pensaments negatius, miraré de dissimular-los; com ja faig ara.
El fet de que tu ja hi hagis estat té la seva part positiva, però també té la seva part negativa. Positiva en el sentit que he manifestat abans: no és un lloc on a tu t’hauria agradat anar i no hi has pogut anar (em feria sentir malament). I negativa perquè estarem en llocs concrets on tu vares estar, com per exemple a la “Bodeguita del Medio” que sé que hi vareu anar a fer un “mojito”, i ja saps que és una beguda que a l’estiu, a les carpes, solia prendre; i això farà que el teu record sigui més intens i per tant també ho serà el dolor.
T’estimem.

La Laia

Aquest és l’escrit que més m’ha costat de prendre la decisió de si fer-lo o no. La disjunció en que em trobava era molt semblant a la que es troben molts amics i coneguts nostres: els hi comentem alguna cosa (com s’ho prendran) o no diem res (llavors poden pensar que no ens preocupa en absolut el seu patiment). És realment una decisió difícil i jo sempre he intentat respectar al meu interlocutor.
Docs bé, amb la Laia m’he trobat en una situació semblant (si no el faig pot semblar que m'oblido d'ella), i més després d’haver dedicat un escrit a la seva mare i el seu germà (algú pot pensar: home eren la seva mare i el seu germà, és de lo més normal). Però i la Laia què, no era ningú ? Si hi hagués hagut algun paper signat la cosa hauria estat diferent ? Fan falta papers signats perquè els sentiments tinguin algun valor ? Evidentment NO. Els sentiments son els que son i punt. I la Laia era la seva parella en el moment del desgraciat accident, i per tant crec que és mereix un espai per ella sola en aquest Blog.
Blog per altre banda que dedico plenament a ne’n Jordi; i la Laia va ésser una part molt important ens els últims tres anys de la seva curta vida (gràcies Laia), i la meva il·lusió era que s’hagués acabat convertint en la mare del meus néts.

Recordo perfectament quan en Jordi ens la va presentar, a l’estiu del 2007, just abans de que anessin a fer el seu primer viatge junts, a Menorca. De seguida em va semblar una molt bona noia, amb un caràcter molt obert (a part de molt maca) i amb la que varem connectar plenament des del primer moment.
Desprès d’aquella primera vegada va anar venint regularment i no va tenir cap problema d’incorporar-se a les festes familiars que sovint solíem fer (encara em sembla veure-la jugant a cartes amb en Jordi i el meu pare i el meu cunyat, desprès del seu primer dinar de fires).
Semblava que es trobava bé amb nosaltres i nosaltres amb ella.
Ara, per desgràcia, a ella la vida també li ha donat un cop molt fort, i tots els plans de futur que havia fet amb en Jordi se’n han anat a la merda, i haurà de començar de nou. I sens dubte això costa i costa molt. No ha perdut un fill (com nosaltres), no ha perdut un germà (com l’Albert), però ha perdut la persona que estimava i amb qui volia formar-hi una família; i això també deixa una marca inesborrable.
Nosaltres volem fer-li costat en tot el que puguem, i de fet desprès del fatídic 6 de març ens hem vist algunes vegades (en els homenatges i en visites que ens ha fet a casa, on sap que sempre tindrà la porta oberta i serà benvinguda) i a mi m’agrada molt mantenir-hi un contacte; almenys mentre a ella no li faci mal, perquè li tinc una gram estima.
Però precisament per l’estimació que sento cap a ella (s’havia de convertir en la meva filla) espero que es pugui refer, el més aviat possible, i malgrat segur que mai no oblidarà en Jordi, pugui redreçar la seva vida i donar-l’hi altre cop sentit. MOLTS D’ANIMS.
T’estimem.

L’Albert

El seu germà, l’Albert, és molt jove (acaba de fer els 21 anys), té la seva parella, l’Anna que li està fent una companyia extraordinària i l’està ajudant molt (des d’aquí moltes gràcies Anna, encara que ja se que diràs que no cal i que ho fas perquè te l’estimes) i per tant, aparentment, és sobreposarà. No m’agrada dir que ho superarà, perquè aquestes coses no se superen mai, sempre queden en el record.
Malgrat tot, no serà senzill, és un tema del que no li agrada parlar-ne massa i sobre el que hi té un gran respecte. Per ell més que morir prefereix parlar de que se n’ha anat, que ens ha deixat ...
Perquè no deixa que era el seu germà gran, i que malgrat les petites disputes, del tot normal entre germans (per temes de roba, d’auriculars, de l’ipod, del canal de la tv ...), s’estimaven molt i es feien moltes confidències.
A més, en Jordi sempre li feia de germà gran i l’aconsellava en el tema dels estudis, i en d’altres aspectes de la vida. Era quatre anys més gran i moltes coses que no s’atrevia a comentar-m’ho a mi, o feia amb ell. Ara ha perdut tot això. HA PERDUT EL SEU UNIC GERMÀ, i el seu millor confident, i s’ha quedat “sol” com el nostre únic fill.
Aquest nova situació l’ha fet sentir-se amb més obligacions envers nosaltres, creu que ha d’estar més per nosaltres i si abans ja s’hi passaven (amb l’Anna) moltes estones a casa; últimament s’hi estan molt més.
També ha fet que ens vulgui “protegir” d’una altre situació com aquesta, volent canviar de cotxe per un de més fort, i malgrat ja li vaig dir que si tenia la desgràcia de topar de cares amb un camió, com el seu germà, no hi havia cotxe que hi valgués; com que el va voler canviar, ho varem fer.
Quan anàvem de viatge, probablement eren els moments en que més confidències es feien, donat que ells dos compartien habitació, i això els feia estar molt més junts que mai, inclús que a casa on al tenir cada un la seva habitació i haver-hi nosaltres en els espais més comuns, no els permetia parlar de segons què amb tanta tranquil·litat.
El que està clar és que s’ho explicaven pràcticament tot i es cobrien l’un a altre en les petites tonteries que poguessin sorgir.
Eren germans i amb això està tot dit.
Però precisament per això, perquè eren germans, i perquè la notícia de la seva mort el va agafar tan de sobte com a nosaltres (com ja he comentat ell era a casa quan el mosso d’esquadra ens ho va comunicar) la seva pèrdua l’ha afectat, I MOLT.
T’estimem.

L’Antònia

L’Antònia, la seva mare, és una dona amb una gran personalitat i amb unes idees molt clares.

No vull dir amb això que no hagi sentit la mort del seu fill. Seria un disbarat només insinuar-ho. Ho ha sentit tant com jo (o més), no ho oblidarà mai i no ho superarà tampoc. La mort d’un fill no se supera; simplement s’aprèn a viure sense ell (o s’ha de viure sense ell, encara que no se’n aprengui), amb el buit que t’ha deixat.
Però si que, sobretot comparada amb mi, és una dona molt forta. Jo al seu costat soc una merda seca. Tal com ja vaig dir en el primer escrit que vaig penjar en aquest Blog d’en Jordi i que vaig titular “El dia més trist de la meva vida”, ella va ésser qui es va sobreposar a la desgràcia i va començar a organitzar les coses. Jo no servia per res més que per plorar i lamentar-me.
A més, com ja he dit, té les idees molt clares: per molt que li costi d’acceptar, en Jordi ja no el té (ni el tindrà mai més) i ha de lluitar pels que li queden, l’Albert i jo mateix. Jo també ho tinc clar (almenys sobre el paper) però m’ensorro molt sovint per la meva manca de fortalesa.
No ha tingut una vida fàcil, va començar a treballar de cambrera, els fins de setmana, amb 12 anys (a vegades tan en Jordi com l’Albert li feien bromes sobre això) i ja fa anys que la seva mare està malalta (a part d’un reguitzell de malalties, entre elles asma, al·lèrgies, etc. té amputades les dues cames per sota del genoll), alternant temporades més bones amb temporades ingressada al Trueta (no fa massa hi va estar ingressada gairebé un mes), i això a una filla també la marca; però alhora és una dona amb unes grans ganes de viure, i part d’aquesta fortalesa és que la que ha traspassat a l’Antònia. És una dona que es conforma amb el que li ha tocat viure, i diu que si mires al costat sempre en trobaràs de pitjors que tu.
L’Antònia fa igual: no hi ha res a fer, doncs pit i collons i s’ha de mirar endavant.
Jo soc molt diferent i més dèbil d’esperit: jo penso que tot axó es pura teoria, i psicologia barata (malgrat també soc conscient que son una realitat com un templa) i que receptar és molt fàcil, però prendre-s’ho és molt diferent; i jo no puc.
Soc conscient que és una actitud negativa, que no em tornarà en Jordi i que m’està fent mal a mi (no m’importa) i als que m’envolten (això ja m’emprenya més), però ara com ara és superior a mi i no puc (ni vull) trobar-me bé sense en Jordi al meu costat. ES MASSA PER MI.
T’estimem.

La feina i “les pastilletes”

El temps va passant, lentament (alguns dies es fan interminables) però va passant. La veritat és que el temps passat fins ara ha estat en una època que la feina (aquella eina terapèutica) m’ha exigit molta dedicació. Al principi no creia pas poder-me’n sortir, però ja ha passat "la Renda" i m’ha anat millor del que m’esperava.

També em tenia preocupat haver de rebre els clients de sempre (la majoria dels quals estaven assabentats dels moments difícils que estic vivint), perquè els ànims estaven (i continuen estant) molt baixos i no sabia com reaccionaria jo, ni com reaccionarien ells si no ha sabien. Aquest any ja en fa 26 que estic treballant a l’Assessoria i amb la majoria s’ha establert alguna cosa més que el simple tracte assessor-client; i si a més tenen fills, doncs algun comentari respecte a ells sempre sortia. Aquest any tot ha estat molt diferent i l’afrontava amb una certa por. Però repeteixo: al final ha anat millor del que m’esperava i a la majoria els vaig acabar parlant d’aquest blog.
Ara, quan tornem a una època més “normal” (malgrat de feina sempre n’hi ha molta) no se ben bé com ho afrontaré. Anirem dia a dia i pas a pas.
També he de dir que les “pastilletes” ajuden molt. Mai he estat una persona que s’hagi medicat, soc anti-medicació, però davant d’un fet com aquest tots els especialistes (clients-amics) amb que n’he parlat m’han recomanat que me les prengués, per evitar mals pitjors. Jo sempre he manifestat, i m’hi reafirmo, que no vull anar “penjat” per la vida i veure-ho tot de color de rosa a causa de “les putes pastilletes”. Que la vida no és de color de rosa (ara mateix jo la veig de color negre), i que m’havia passat una desgràcia i volia poder-me sentir desgraciat i poder plorar quan el cos m’ho demanés. Ara, evitar caure en una depressió forta i que això em porti conseqüències dins l’àmbit familiar i laboral, si que ho vull evitar; per això em prenc la mínima dosis possible.
T'estimem.

Un abans i un després

De tots els dies de l’any hi ha un abans i un després. Però no tots els dies marquen aquest abans i aquest després de la manera que a mi em va marcar el dia 6 de març passat.

La marca que em va deixar va ésser de tal calat, que dubto que MAI, per molt de temps que passi (així ho veig ara mateix) aquest després podrà, ni de lluny, assemblar-se al abans.
Se que molta gent que llegeixi això pensarà que encara és tot massa recent, i que el temps, que “ho cura tot” m’ho farà veure d’una altre manera. HO DUBTO, en tot cas el temps ho dirà.Malgrat tot, no fa massa dies parlava amb un pare que es va trobar en una situació semblant, ja fa sis anys, i em deia que el temps NO HO CURA TOT. Que en tot cas el que el temps fa és ajudar-te a aprendre a viure amb el problema; però es que tampoc vull aprendre’n, sinó senzillament viure-hi.I vull viure-hi perquè l’alternativa no es pot sospesar. Seria pitjor el remei que la malaltia, per tant hi viuré: L’ALTERNATIVA NO EXISTEIX.El que suposo que ningú em podrà negar es que és del tot IMPOSSIBLE que alguna cosa pugui ésser com abans; l’abans es va acabar el 6 de març a les 12:30 i partir d’allà estem en el després.I és un després fosc, sense ganes de res i on la part més positiva és l’anar a treballar cada dia. Això, que també m’ho ha dit molta gent, és una gran veritat; el pitjor es quedar-te tancat a casa, ja que el record és molt més present i per tant l’angoixa que sents, també. Malgrat tot no deixa de ser una paradoxa, que la feina esdevingui una eina terapèutica.L’altre qüestió, que indubtablement t’obliga a seguir és la família: tant la més propera (Antònia i Albert) com la resta (pares, sogres, germans, cunyats, nebots ...) i els amics, que son un gran punt de recolzament.I tothom vol ajudar-te, tothom vol fer-te costat i treure’t de casa i d’alguna manera emportar-se part del problema perquè se’m faci més suportable; tinc un amic que em vol fer tornar a jugar a escacs (jo de jove hi havia jugat bastant; de fet és de l’única cosa que he tingut un carnet de federat) perquè, segons ell, s’ha de tenir el cap ocupat, per no pensar sempre en el mateix: la maleïda desgràcia. Però ara mateix els ànims no hi son.Des d’aquí vull agrair a tothom el suport que ens està donant, però com jo sempre dic, la part més important del “marron” els l’hem d’empassar nosaltres, I COSTA MOLT.T’estimem.

L'Eix Transversal i Els Polítics

Pel 2.011 (s’haurà de veure) sembla que els nostres “esplèndids” polítics s’han decidit a tenir desdoblat el famós “eix transversal”, la carretera C-25. No deixa d’ésser una bona noticia, que amb tota seguretat evitarà molts dels accidents que s’hi estan produint.
L’eix transversal és una carretera que ja va nàixer amb masses limitacions, donat el volum de transit que havia d’absorbir. Només cal veure les dades que publicava el diari regió7.cat del dia 13 de desembre de 2.007, el dia que feia 10 anys de la seva posta en funcionament: 169 morts i 854 ferits (entre greus i lleus) en un total de 503 accidents.
Caldrà veure quans se’n hi hauran d’afegir fins a tenir una autovia com cal. De ben segur que seran uns quants (per desgràcia el del dia 6 de març d’enguany: en Jordi).
Estem parlant d’una carretera de 155 quilometres.
S’han aturat a pensar aquests “esplèndids” politics que si la carretera s’hagués fet bé des del seu inici (una autovia amb dos carrils per banda i mitgera de separació, el que volen fer ara, reconeixent per tant el seu error) segurament s’haurien evitat molts d’aquests accidents, i conseqüentment de víctimes?. Segurament NO, i si ho han fet han prevalgut altres interessos que la vida de les persones. Com masses coses que es fan en aquest país, aquesta es va fer precipitadament i malament; ara ja la desdoblaran, amb un cost que, molt probablement serà el doble o el triple del que hagués suposat en el seu moment i al que cal afegir-hi el cost de vides humanes i de famílies, com la meva, destrossades.
El meu fill és mort; i facin el que facin ara, ja no me’l tornaran; però segons el meu parer, part de la responsabilitat de la seva mort (i de la de tants d’altres) és dels nostres politics, que no varen voler escoltar (o no els hi va interessar) les opinions que ja en el seu moment deien que la carretera havia d’haver estat una autovia, pel transit, sobretot de camions que s’hi preveia.
És “gratificant” veure com una carretera que vol ésser un eix important de comunicacions neix plena de mancances; i arreu d’Espanya hi ha unes autovies impressionants on no hi passa ningú. Sense anar més lluny el novembre passat vaig estar a Extremadura i una guia que varem contractar a Mèrida ens deia que feia pocs dies havia tingut un autobús de jubilats de Catalunya i que anant de Mèrida a Càceres (evidentment per autovia) havia sentit vergonya per comentaris que havia sentit envers a les carreteres que tenien (tot autovies gratuïtes) i el poc trànsit que hi havia.
Aquí se’ns mata la gent per tenir carreteres que per dir-ho suau diré: no adequades al volum de trànsit que han de suportar; i a més a més som insolidaris.
Des d’aquí vull fer una promesa solem-ne (no un jurament, ja que això implica una figura amb qui el 6 de març vaig decidir no tenir-hi mai més res a veure) i és que el meu dret a vot (si l’exerceixo) serà un vot NUL. Mai més donaré suport a cap opció política, donat que a ells faig, en part, responsables de la mort del meu fill.
Tèstimem.

Barça

Tots els que et coneixien sabien que l’esport era una part molt important de la teva vida. Des de petit n’havies practicat i fins a l’últim moment en vas seguir practicant.
De fet aquesta segona carrera que havies iniciat (Ciències de l’Activitat Física i l’Esport) està totalment vinculada als esports.
També sabien que els teus colors eren el blau i grana del Barça, tot i que tenies amistats amb gent del Madrid (vaig conèixer en "Nando del gimnàs" al tanatori, quan et va venir a dir l’últim adéu) o de l’Espanyol (en Miquel del Sant Jordi) i suposo que amb molts d’altres que no conec; i tot i els “piques” habituals (sobretot via SMS), l’amistat estava per damunt dels colors i el fanatisme (com hauria d’ésser sempre).
Sàpigues (si d’alguna manera no ho saps ja) que aquest any el teu (nostre) Barça ha fet la millor temporada de tota la seva història, fent el “triplet”: ha guanyat la Copa, la Lliga i la Champions; i que va apallissar al Madrid al Santiago Bernabeu per 2 a 6.
Aquest any hauries gaudit de valent i hauries pogut “treure pit” parlant d’aquest Barça.
Però aquest any t’han privat de tot això (i de tantes altres coses) I PER SEMPRE, i la ràbia i el plor es torna a apoderar de mi.
I cada un d’aquests partits, que he volgut mirar sobre tot per tu, han estat un petit calvari al veure la teva butaca buida i no poder comentar les jugades amb tu, com solíem fer habitualment; però a l’hora també han estat un esclat d’alegria en cada gol i en cada victòria aconseguida, i mirant amunt (si hi ha cel tu segur que hi ets) ho celebrava amb tu, amb alguna llàgrima als ulls.

Siguis on siguis sàpigues que et trobem molt a faltar i més quan coses com aquestes fan més palesa la teva absència.
T’estimem.

Els amics et recorden

Jordi, els amics et recorden. Primer va ésser el club en que jugaves, el Sant Jordi Desvalls, qui el dia 22 de març i aprofitant el primer partit oficial que es diputava a casa van voler fer-te un petit homenatge. El partit va ésser contra la Colectividad Boliviana, i es va acabar guanyant per 4 – 0.

Va ésser molt emotiu. Els petits del Sant Jordi (vestits amb l'equipament del club; com saps: camiseta blanca amb la creu de Sant Jordi vermella i pantalon vermell) van fer un passadís a l’equip gran. Aquests van sortir plegats amb l’equip dels Bolivians, i tots ells (tant el teu equip com el contrari) damunt la camiseta del seu club portaven una camiseta que davant deia “sempre amb tu” i darrera el teu nom “Jordi” i el teu número “10”. Els dos capitans anaven al davant portant la teva camiseta i al darrera van anar saltant al camp la resta dels dos equips, enmig d’un gran silenci i respecte.
D’aquestes camisetes ens en varen donar a nosaltres, a la Laia, i als teus amics que varen venir (vaig conèixer en “Litus”, en “Pep”, l’Helena, la Isa, la Marta...). Prèviament, al tanatori ja ens havien regalat la teva camiseta signada per tots els companys.
Els dos equips en van posar al cercle central del camp, amb l’àrbitre al mig i la teva camiseta estesa davant d’ells. També hi havia els lesionats, l’entrenador, en “Cali”, en Llorenç, en Brugué... TOTS. I es va fer un minut de silenci, molt emotiu.
A la mare, li varen regalar un ram preciós; i a mi em varen fer entrega de la teva primera fitxa amb el Sant Jordi, d’un carnet de soci a nom teu i d’una revista "Recordant a en Jordi" amb fotos teves, de l’equip, dels sopars ...
A més a més, cada vegada que fèiem un gol venien on érem, a celebrar-ho amb nosaltres i se’m escapaven les llàgrimes. De fet mentre recordo i escric tot això, no puc deixar de plorar.

Ara han estat els teus amics i professors de la Universitat de Vic, els qui el passat dia 15 d’aquest mes de maig, i en honor teu, varen organitzar una caminada fins a dalt de la Creu de Gurb.
La caminada va ésser bastant dura, hi havia un tram final molt fort (gairebé havíem de pujar de quatre grapes) i el fet que hagués plogut el dia abans ho feia tot més difícil. Saps que volia venir l’avi Pito; sort que a última hora li varem dir que millor que es quedés, sinó no haguéssim pogut pujar.
Amb nosaltres hi va venir la Laia, la tieta Carme i l’Ascen. L’Albert portava a l’Anna, a la tieta Sílvia, la tieta Marta i la tieta Victòria; i en Jordi Mont, que va venir amb la Montse i l’Oriol, portaven a ne’n Marc. El grup d’amics i professors, encapçalats per en Joan Aromí, el cap d’estudis de C.A.F.E., devien rondar la quarantena.
Un cop a dalt varem esmorzar una mica amb coca que duien els professors i algun entrapà que havia preparat la mare.
En Joan Aromí va fer una mica d’entrada, explicant el sentit de la caminada, vinculada al teu record i després en “Litus” va llegir una autobiografia que havies hagut de preparar per un treball i en “Pep” ens va llegir un escrit molt emotiu deixant constància de l’amistat que havia sorgit entre vosaltres en tant poc temps. Hi van haver forces amics teus i algun professor que es varen emocionar. De nosaltres ja ni te’n parlo.
La baixada la varem fer per un altre costat, ja que amb el fang teníem por de patinar i fer-nos mal. L’altre camí estava igual d’enfangat i varem patinar diverses vegades (jo vaig anar de costelles dues vegades, i la mare crec que va perdre el compte) però al haver-hi molta vegetació (cosa que per on varem pujar no n’hi havia) no era perillós.
Desprès ens varem quedar al memorial Mireia Tapiador (era una professora de gimnàstica de la Universitat, que va morir al 2.005, també d’accident de circulació). Al final de l’acte varen fer entrega d’un ram a la mare de la Mireia i a la mare.

Van estar uns actes molt emotius, però sento molta ràbia, que se’m transforma en llàgrimes, perquè no em puc treure del cap que una cosa així ens hagi hagut de tocar a nosaltres. NO ME’N SE AVENIR I NO VULL ACCEPTAR-HO.
T’estimem.

Video de la caminada/homenatge