Algú em deia l’altre dia que va seguint el meu Blog, per veure com anàvem tirant, i quina evolució seguien els escrits que hi vaig publicant. He de dir que és una persona amb qui hi tinc molta confiança, però he volgut fer servir el seu comentar-hi per fer-ne un escrit pel Blog (d’alguna cosa haig de parlar).La seva opinió era que em veia com estancat, que no hi veia una progressió diem “positiva” davant del problema i pot ser em feia falta una voluntat més decidida, per part meva, a sortir-me’n. Que hi veia molts “no vull” i això ho creia negatiu.
I no diré que no tingui raó, que hi hauria de posar més de la meva part; però posats a demanar el que jo voldria és que no hagués passat res i que no hagués hagut de començar mai aquest Blog.
Però... ha passat... i l’he començat... i avui tot just fa mig any de l’accident (i segons com em sembla que era ahir i segons com una eternitat) i que si d’aquí a dos anys estic millor i puc ésser més positiu, jo ja em dono per satisfet (si és abans millor, però em sembla que ni amb els dos anys seran suficients).
Sento molt no poder transmetre més bones sensacions, però... soc com soc (o pels que hi creguin: com m’ha fet el meu destí).
I és que, collons, no hem de perdre de vista que estem parlant de la mort sobtada d’un fill de 24 anys i en l’àmbit d’una família molt unida, i si hi ha gent que se’n ha sortit amb menys temps, doncs me’n alegro per ells, però jo de moment continuo en la més negre de les foscors, i ja hem dono per satisfet “anant fent”.
T’estimem.
I no diré que no tingui raó, que hi hauria de posar més de la meva part; però posats a demanar el que jo voldria és que no hagués passat res i que no hagués hagut de començar mai aquest Blog.
Però... ha passat... i l’he començat... i avui tot just fa mig any de l’accident (i segons com em sembla que era ahir i segons com una eternitat) i que si d’aquí a dos anys estic millor i puc ésser més positiu, jo ja em dono per satisfet (si és abans millor, però em sembla que ni amb els dos anys seran suficients).
Sento molt no poder transmetre més bones sensacions, però... soc com soc (o pels que hi creguin: com m’ha fet el meu destí).
I és que, collons, no hem de perdre de vista que estem parlant de la mort sobtada d’un fill de 24 anys i en l’àmbit d’una família molt unida, i si hi ha gent que se’n ha sortit amb menys temps, doncs me’n alegro per ells, però jo de moment continuo en la més negre de les foscors, i ja hem dono per satisfet “anant fent”.
T’estimem.
1 comentari:
ja saps joan, que jo també segueixo el teu blog per anar "veient" com estàs.. saps que no soc forta, i sempre em fa por de fer.te mes mal que be i t ho demano directament.
Joan, aquesta setmana, ja ho saps, per circumstàncies personals, els teus pensaments escrits aquí han pres per mi encara mes valor.... el destí.... la mort... el mai mes.... les il.lusions xafades de cop.... la volta al revès que fa la vida de cop, escrits tos des de la foscor de la que parles... però a mi m han fet llum. us he de tornar a donar les gràcies per ser com sou.
anna
Publica un comentari a l'entrada