Capacitat d’adaptació

El cos humà té una gran capacitat per d’adaptar-se a les diferents situacions en que ens anem trobant al llarg de la nostra vida.
De fet viure és això: adaptar-se.
La mateixa definició de la paraula vida ja ens ho diu: “Estat dinàmic de la matèria organitzada caracteritzat bàsicament per la seva capacitat d'adaptació i d'evolució davant els diferents canvis en el medi, i pel fet de poder reproduir-se.”

I això és que intento fer, adaptar-me a la nova situació. I no és gens fàcil, ni se ben bé com fer-ho. Suposo que el temps es va cuidant, lentament, de fer possible aquesta adaptació.
I que cal fer-la no en tinc cap dubte, i és una recomanació molt fàcil de fer i que jo mateix ho hagués fet, i ho faré si algun conegut es troba en una situació semblant; però ningú sap com dur-ho a terme, i jo menys. Però m'imagino que el camí per arribar-hi ha d’esser molt llarg, i diferent per cada persona i cada situació.

El que em “xoca” és el comentari que de vegades m’han fet “No se pas que faria si em toques a mi”. “Sou molt valents”. Que faries ?. Valents ?. No faries res; i de valentia poca. Perquè no s’hi pot fer res. Tant de bo s’hi pogués fer alguna cosa, com ara canviar-se per ell; sens dubte que ja ho hauria fet. Jo sempre dic que davant d’una situació com aquesta només hi ha dues solucions: Para que jo també baixo (el que jo en dic l’alternativa, i que no és aplicable) i l’altre que és anar girant dies; més bé o més malament (i que és la que aplico).
T’estimem.

Vergonyes

L’altre dia vaig anar a Bonmatí (jo soc fill d’allà), i evidentment vaig haver de passar per la N-141, la anomenada “carretera de la vergonya”.

Em va sobtar molt el fet de que la plataforma que s’ha creat per tal de intentar millorar aquesta carretera s’hagi dedicat a plantar-hi creus de fusta amb la paraula “vergonya”.

El fet en si no m’importa el més mínim; és més, trobo molt bé que s’intenti millorar aquesta carretera, on s’han produït molts accidents, una bona colla d’ells amb víctimes; ara bé no sé si l’opció adoptada (les creus) és la més adient, sobretot pensant en la gent que hi ha perdut algun familiar i ha decidit plantar-hi una creu recordant-lo, o ha decidit no fer-ho per no veure aquell símbol que tants mals records li porta, i ara a la carretera n’hi ha una bona colla de plantades.

En tot cas el que si que està clar és que la carretera és estreta i perillosa, i ho puc dir per experiència pròpia donat que la vaig fer diàriament durant bastant de temps (i encara la faig tot sovint), i a més vaig tenir-hi un accident, xafant completament el primer cotxe que vaig tenir, un Seat 127, i que fàcilment em podia haver costat la vida, sobretot si en lloc de topar amb un altre cotxe hagués topat amb un camió, com va passar-li a ne’n Jordi.
Va ser al 1984, quan en Jordi no tenia ni un mes.

Però de carreteres de la vergonya n’hi ha moltes. Jo, naturalment, trobo molt més vergonyós el que varen fer amb l’eix transversal, una carretera que volia ser un eix principal pel desenvolupament de la terres de ponent, que trencava l’estructura radial de carreteres de Catalunya (on normalment es construeixen mirant Barcelona), que el Sr. Pujol va presentar com una eina de progrés per Catalunya i que cada dia utilitzen centenars de camions, que deixen l’autopista a Girona i segueixen per l’eix per tal de reduir costos. Una carretera que s’ha convertit en la tomba de molta gent.
T’estimem.

Records

Mica en mica et vas convertint en un record, molt tendre encara, molt dolorós encara, i molt present encara.
Un record que me’n sento orgullós de tenir. Em sento orgullós de com eres: alegre, respectuós, treballador, amic dels seus amics ...

Recordo perfectament el dia del teu naixement, vaig poder assistir al part al ser un part natural; de com vas treure el cap a aquest mon i del teu primer plor. Del nerviosisme meu i de la mare davant del teu naixement i de com varem haver de deixar el passeig que estàvem fent del dia de Sant Jordi perquè va començar a tenir dolors de part. Però tu et vares esperar a néixer l’endemà; vas voler néixer el mateix dia en que havia nascut jo: l’endemà de Sant Jordi.

Recordo els teus primers passos, a Bescanó (el teu primer anys de vida va transcórrer allà) i l’espant que ens vares donar quan vas caure a Bonmatí i et varem haver d’ingressar al Vall d’Hebron de Barcelona. Afortunadament no va ser res.

Recordo el teu pas pels Maristes on hi vares estudiar 14 anys (des de P4 al Batxillerat) i de com et vares anar fent gran. Primer et podia ajudar amb alguns deures i explicar-te alguna cosa que no t’hagués quedat clar, però al final vas acabar sabent més tu que no pas jo.

Recordo els partits de futbol i el teu pas per les diferents categories. De la il·lusió per anar a jugar, tot i la fred i el mal temps que havies de suportar i que moltes vegades tornaves amb els genolls pelats. Més endavant s’hi varen afegir les patacades, però el desig de jugar podia amb tot.

Recordo el teu pas per la universitat i de les ganes de fer moltes coses, fins que un maleït accident va acabar amb tot. Amb tot menys amb els meus records.
T’estimem.