L’altre dia, per casualitat, vaig anar a parar al blog d’una persona, que havia perdut la seva companya d’una malaltia, i va iniciar un blog per anar-hi descarregant els seus sentiments. El va obrir a principis del 2010 i el va tancar el 31 de desembre de 2.013.
No en vaig llegir gaires entrades, però, com no podia ser d’una altre manera, es veia una persona desesperada i “maleint la seva sort”, suposo que no molt diferent del que es pot veure en aquest blog, o en d’altres blogs que neixen a partir d’una desgràcia.
La diferència es que ell l’ha pogut tancar, donat que com diu va conèixer algú que li va donar “l’oportunitat de tornar a estimar. I de tornar a sentir-me estimat. I de saber que vol dir ser pare per primera vegada...”.
En definitiva, ha pogut refer la seva vida, i me’n alegro per ell. La diferència es que jo no puc conèixer a ningú que pugui substituir a en Jordi i que em pugui fer sentir el que em feia sentir ell. Per dur que soni, substituir un company/companya es possible, malgrat no ha de ser fàcil; substituir un fill no. Es impossible.
En aquest sentit, per tant, jo no puc refer la meva vida. Lo únic que puc fer (i de fet faig) es seguir vivint-la com pugi, i arrapar-me als que em queden, i als que de mica en mica es van incorporant a la meva incomplerta família.
T’estimem.
