Festes familiars

No hi ha dubte que independentment del caire religiós o no d’aquestes festes, tothom les veu com unes festes familiars. Unes festes en que “tota” la família s’uneix per passar junts, ni que sigui un dia.

De fet, sé d’una família que té el fill fent un “erasmus” a Austràlia, i aquestes festes hi ha anat amb la filla per passar aquestes dates junts. D’altres, com el cas d’uns amics nostres, que tenen el fill treballant fora, i que en aquestes dates vindrà cap aquí per passar-les plegats.

I els primers no ho sé, però els amics nostres, de caire religiós res de res (no van fer ni tan sols aquella aparença que fèiem tots de batejar els fills). Però passaran algun dia tots plegats; jo, "tots plegats" ni un minut.

Jo les passaré, com l’any passat i com els últims cinc anys, amb el que em resta de família, però sense fer cap celebració especial. No hi ha res d’especial a celebrar. En Jordi “no tornarà a casa per nadal”.

No serem els únics, ni molt menys, però cadascú sap i sent la seva part, i com diu el refrany: "mal de molts, consol de ximples".

T’estimem.

Curiositats

El clauer en que porto les claus de casa és una gla. La de la foto. Es un clauer que vaig comprar al 2.008, quan vaig estar per la zona d’Extremadura. I deu ser molt típic d’aquella zona, perquè ja van dues vegades que em pregunten si soc d’aquella zona.

Per la meva feina haig d’anar tot sovint a hisenda. Allí, com a tots els llocs oficials hi ha un detector de metalls, i al moment d’entrar-hi t’has de treure el mòbil i les claus, que deixem en una safata. Encara no fa massa el guarda de seguretat en veure el clauer m’ha dit “de Extremadura ?”. “El clauer si, jo no”.

El que no sap aquell senyor (ni molta gent) es que porto aquest clauer, des de fa més de cinc anys, perquè es descargola per la part de dalt, i és buit de dins. Abans hi havia una figura religiosa (crec que era una creu), la vaig serrar i ara no hi ha res. Això em permet dur-ho ple de les cendres d’en Jordi.

El vaig comprar el 2.008 quan vaig estar per aquella zona sense pensar en la utilitat que pogués tenir, només per record. Al 2009 es va convertir en una petita urna.

La última “incidència” que m’ha passat amb aquest clauer ha estat en el recent viatge que vàrem fer a la Xina. En l’últim control que vàrem passar per agafar l’avió de Shanghai a Paris (i després d’haver-ne passat d’altres, inclòs un vol intern dins la xina i que mai m’havien dit res), el guarda de seguretat em separa la motxilla que duia i em diu “keys ?”. Jo li ensenyo les claus de casa i les del cotxe, que duia en un compartiment de la motxilla i es queda mirant encuriosit la gla (no se si per l’escàner podien pensar que era una bala) i fa intent d’obrir-la, tot descargolant el caputxó, i jo li dic “NO” sense donar-li explicacions, perquè tampoc hagués sabut com fer-ho. Se’m mira, però deixa les claus sobre la taula i se’n torna a passar la motxilla per l’escàner. Una noia, també de seguretat, les torna agafar encuriosida i també fa intent de descargolar-ho. Aquesta vegada es l’Albert (que ha vingut a veure que passava) qui li diu que no. Torna el de la motxilla, em diu que O.K. i recullo les claus i la motxilla i me’n vaig.

Evidentment les claus les hauria pogut deixar a Barcelona en el cotxe, però no he vaig fer ni ho faré mai. En Jordi sempre va amb mi, sigui on sigui.

T’estimem.

Xina

El passat dia 7 vàrem arribar del viatge que vàrem fer a la xina.

Era un viatge que ja tenia la intenció de fer, abans que s’estronqués tot plegat aquell mes de març del 2.009. No sé si hi haguéssim anat el 2.010 (el 2.009 anàvem a Perú) o un altre any; però el tenia en la meva llista de “llocs a visitar”.

Sense ell, i després d’uns quant anys de no anar enlloc (em refereixo a llocs llunyans) em feia una certa recança. Però com ja vaig dir en l’escrit on vaig decidir de fer el viatge, les principals causes per fer-lo es deien Albert i Laura.

Ells estaven il·lusionats en fer-lo i amb això ja en vaig tenir prou per decidir-me. I la veritat es que va anar molt bé (donades les circumstàncies) i que ens va unir molt més com a família. De fet la majoria dels guies que vàrem tenir no acabaven de tenir clar si els dos eren fills nostres, i tots quedaven gratament sorpresos quan sabien que eren el nostre fill i la seva xicota (el que no sabien eren les circumstàncies que hi havia al darrera). Tots hi veien una relació molt “d’amistat”.

I la veritat és que, donat que en Jordi ja no el tindré mai més, intentaré que els vincles amb l’Albert i la Laura siguin el més propers possibles, tot respectant el seu propi espai.

De ben segur que si continuen junts (espero que si) alguna altre sortida farem.

T’estimem.

Hi érem “tots”

Ahir vàrem anar a la manifestació de Barcelona. Vam anar-hi tots, inclòs en Jordi.

Evidentment ell no hi era físicament. Tant de bo hi hagués pogut venir, però ja sabem que això no és possible. Però sí que hi era en esperit.

Sempre he dit (i continua-ho dient) que la política i sobretot els polítics no m’interessen, i que el meu vot des del passat 2.009 ha estat i continuarà sent un vot nul. Ara bé una altre cosa es manifestar el meu desig de viure en un país lliure, i anar a una manifestació organitzada per la societat civil catalana. Aquest desig el manifestaré sempre i cas de poder votar el meu vot serà afirmatiu sense cap mena de dubta.

De ben segur que aquest també hauria estat el seu vot.

T’estimem.

Viatges

Ja està decidit. Anirem a la Xina.

Feia quatre anys que no fèiem cap viatge llarg. De fet l’any que va morir en Jordi vàrem anar a Cuba, per fugir de Girona, i perquè ell ja hi havia estat. No n’havíem fet cap més. I sé que vaig dir que probablement seria l’últim d’aquestes característiques que fes; que en tot cas el temps ho diria (Vacances d’Estiu 31-07-2009).

I el temps, que no ha curat res, si que m’ha fet més evident el que sempre he dit: que s’ha d’anar dia a dia i procurar que els que m’envolten puguin gaudir, malgrat cap de nosaltres oblidarà mai el que va passar. I per això el faig.

Perquè, evidentment, l’Albet i la Laura, venen. Si hi haguéssim d’anar només l’Antònia i jo, faríem com aquests darrers anys i aniríem a fer una volta per les Espanyes o pel sud de França, amb el cotxe. No em ficaria dotze hores dins un avió per anar a l’altre costat de mon. Això segur.

Però si anem els quatre (tota la meva família actual), la cosa canvia; i llavors me’n hi puc estar vint-i-quatre d’hores dins un avió, i fer la volta al mon (tot i que no m'agraden).

La Laura no ha fet mai un viatge d’aquestes característiques i és la més il·lusionada dels quatre. I la seva il·lusió es transmet a tots nosaltres; sobretot a l’Albert (que a l’avió s’ho passarà malament, igual que jo). I evidentment a mi.

Me’ls estimo molt a tots dos: l’Albert és fill meu, i la Laura, potser ho acabi sent ...

Si a ells els veig feliços, jo ja en tinc prou. Jo mai més ho tornaré a ser (és la meva creu), però veure’ls a ells contents fa que tingui ganes de fer alguna cosa.

Per tant el que he dit: agafarem l’avió i farem els gairebé 9.000 Kms. que hi ha entre Barcelona i Pequin. Tu també vindràs, encara que no sigui físicament.

T’estimem.

Problemes ...

L’altre dia una mare em va dir que ja havia plorat tot el que podia plorar en un any. Evidentment tenia un problema; i tractant-se d’una mare, un problema relacionat amb un fill.

I el problema (sobretot per ella) era greu: després de dos anys d’estudiar una carrera havia decidit penjar els estudis, i volia anar a treballar.

Es un problema ? Evidentment sí. Es un problema greu ? Aquí ja depèn dels problemes que cadascú tingui. Si només tens aquest, doncs llavors sí, és un problema greu. D’una gravetat màxima ? Evidentment no. Però jo reconec que per mi també hagués estat “un problema” que en Jordi o l’Albert haguessin penjat els estudis.

Ara me’n ric d’aquests problemes però només perquè el meu és més greu que aquest; però si aquest problema més greu no hi fos, llavors aquell seria un problema greu.

Quan una persona té un problema, per aquella persona (al menys d’entrada) aquell problema és greu. El temps ja li farà veure que potser no ho era tant de greu, però d'entrada no ho veurà pas així. Que n’hi ha d’altres amb problemes pitjors ? sí; però també n’hi ha que no en tenen de problemes (o això pensem els que no ho sabem).

La gravetat dels problemes, com de les malalties, depèn molt de qui els/les pateix. D’entrada tothom té el/la pitjor problema/malaltia. El que sí que és segur es que tothom se sent del seu problema/malaltia, i se l’ha de passar com pot. Sigui molt greu o no.

T’estimem.

Avui ...

Avui hauria estat un dia especial.

Avui hauria fet trenta anys; o per no parlat en condicional, avui fa trenta anys que va néixer.

Encara recordo com si hagués estat ahir, passejant amb l’Antònia per la plaça de Catalunya el dia de Sant Jordi, per ingressar al vespre a la Clínica Girona, a l’habitació 309 i a mig matí (cap a les deu) veure cam va treure el seu caparró a aquesta vida.

Vida, que com la de tothom li va donar alegries i desenganys, amics en qui confiar i “amics” de qui allunyar-se (em ve a la memòria un episodi bastant desagradable d'alguns dels seus “amics” de futbol dels Maristes); però en tot cas una vida massa curta.

Trenta és un nombre rodó, i que de ben segur l'hauríem celebrat d’una manera especial (en la foto es va celebrar els seus vint anys), ara no hi ha res a celebrar, i menys el meu aniversari (la gent que em coneix o ha seguit el blog sap que el meu aniversari i el d’ell eren al mateix dia, circumstància que si fins el març del 2009 fou un motiu de satisfacció, i ara és una llosa més en aquesta data).

Arrel d’aquests trenta anys l’altre dia entre mi pensava: Com seria en Jordi amb trenta anys ? Viuria en parella ? Tindria algun “Nil” ? Ja hi ha força gent que anava als Maristes amb ell que son pares o mares, ho seria ell de pare ? No ho sé. Es una cosa que mai sabrem.

T’estimem.

Cap de setmana de Falles

Aquest cap de setmana, aprofitant que a València eren falles, i que ni l’Albert ni la Laura hi havien estat mai, vàrem decidir d’agafar el cotxe i anar-hi a passar el cap de setmana.

Nosaltres, hi vàrem estar fa un parell d’anys, però com he dit, l’Albert i la Laura no les havien vist mai. I els hi va agradar: les falles, la mascletà ... i passejar per València.

També vàrem aprofitar que érem a València per anar a veure “la ciutat de les arts i les ciències”. Pel tema de l’arquitectura també els hi va agradar, sobretot a la Laura pels estudis d’arquitectura que està fent. Però és llastimós el que es va fer allà: edificar per edificar i enterrar una burrada de milions molt necessaris per altres infraestructures que han costat la vida a molta gent, amb el Palau de les Arts (l'òpera) on ja han tret tot el trencadís perquè es queia a trossos.

Hi vàrem anar el diumenge al matí, d’un dia de festa major (les falles), amb una temperatura estupenda i amb València plena de gom a gom; i allà no hi havia ni déu (i això que diuen que es per tot arreu). En fi llastimós. 

Pel que fa a mi, jo ja estic satisfet si veig que la gent que m’envolta (l’Antònia, l’Albert i la Laura, i on sempre i faltarà en Jordi) està contenta.

M’he d’anar emmotllant a aquesta nova situació, malgrat costi, i ells hi ajuden molt.

T’estimem.

I ja en van cinc

Cinc anys .... Mil vuit-cents vint-i-set dies .... Un munt de “em cago en déu” ...

Qui m’havia de dir quan tirava les fotos que penjo en aquest blog (llevat d’aquesta), quan voltàvem aquests camps de futbol, quan comentàvem una notícia, quan miràvem una pel·lícula ... que hauria de trobar-me en la situació en que em trobo. Que hauria de passar cinc anys de la meva vida com els que he passat (i no se els que em queden). Que m’aixecaria molts dies sense ganes de res, només de passar el dia i veure si l’endemà seria millor.

I soc conscient que no soc l’únic en aquesta situació, ja sigui per accident com el cas d’en Jordi o per malaltia com el cas d’en Toni, els que quedem i ens els estimàvem sabem el que estem passant. Però com normalment es diu “mal de molts, consol de ximples”. I es que encara que diem posar-nos en el lloc del que està patint, ho podem fer en un moment concret, però la vida de cadascú segueix el seu camí (i no pot ser d’altre manera), i la del desgraciat de torn fa un gir brusc de cent vuitanta graus.

Amb l’Antònia em tornat a pujar al “coll de ravell”, al punt fatídic. Cada any per aquesta data ho fem, i en veure com ha canviat tot allò em torno a recordar del vell Pujol (i la seva família) i tota la colla de polítics que no van saber (o voler) fer un eix com el que tenim ara, i que és com havia d’haver estat des de bon principi. Ara no es podria produir l’accident que va acabar amb la vida d’en Jordi, ni molts d’altres que hi ha hagut al llarg de tot aquest temps. Ara aquell maleit camió no hauria pogut envair el carril d’en Jordi.

Però tot això als polítics de torn els importa un rave, ells només miren els seus interessos i les seves comissions. Els morts que puguin generar les seves polítiques els importa ben poc. Només cal veure el cas de la NII, hi ha hagut un munt de morts, però tot continua igual.

Cal però seguir endavant, pels que queden.

T’estimem.

Còlic nefritic

Avui va fa una setmana em vaig passar tota la tarda en un box d’urgències de la clínica Girona. Ja sembla casa meva.

Aquesta vegada el culpable va ser un còlic nefrític (un atac de pedra) que se’m va presentar just després de dinar.

No n’havia patit mai cap, i la veritat es que fa molt mal. Diuen que es el que més s’assembla a un part. Això no ho sé, però si que puc afirmar que es molt dolorós.

Però es un dolor físic que amb uns analgèsics va passant. Res a veure amb l’altre dolor, que encara tinc molt viu, i pel que no hi ha analgèsic que hi valgui. Bueno, suposo que la “puta pastilleta”, que encara cada dia em prenc és una mena d’analgèsic per aquell tipus de dolor.

El còlic nefrític és molt dolorós, però ja os puc ben assegurar que no té res a veure amb el dolor que vaig sentir aquell maleit sis de març, i que encara dura.

T'estimem

2.014

Ja hem canviat d’any. Però també de mes, hem passat de desembre a gener; i de dia, vàrem passar del 31 a l’1. Evidentment fer la celebració pel canvi de dia no té sentit, cada 24 hores estaríem de celebració. Fer-ho pel canvi de mes, seria encara un termini massa curt; per tant un bon moment és al canviar al guarisme de l’any.

Ara bé, pels que tan ens fot un guarisme com un altre, no hi ha res a celebrar. Vaig sopar com cada dia al voltant de les 9 i com cada dia que l’endemà es festa i per tant al matí no bé d’una hora de dormir, me’n vaig anar a veure una pel·lícula. A quarts d’una, però, ja era a dormir.

Ni vaig menjar raïms ni vaig veure cava. De fet ja vaig dir que no en veuria més, i per aquells que al veure la fotografia de “Le ciel de Paris” pogués pensar: Bueno sembla que deu estar millor, ja veu cava. Que no s’equivoqui, aixeco la copa per la foto de torn, però ni una gota d’aquella beguda ha entrat a la meva boca des de més de quatre anys enrere.

Una tonteria ? Probablement. Però és la meva tonteria i m’agrada que es respecti. De fet, només cal mirar les imatges de la gent que va treure la loteria, fos la de nadal o la grossa de la Generalitat: tothom alegre, rient i amb les corresponents ampolles de cava. Un altre exemple serien els caixons del podi de les carreres, ja siguin de F1 o de motos: cava i alegria. O sigui una beguda íntimament lligada a un estat d’ànim molt allunyat del meu.

I això que com ja vaig dir, jo era dels que s’engargussaven menjant els dotze raïms al ritme de les campanades. Però els desitjos d’aquell 2009 no solament no es varen complir, sinó que va acabar esdevenint-se el pitjor any de la meva vida. Per tant, no val la pena tanta parafernàlia per no res, tot i respectar (faltaria més) el que faci cadascú.

T’estimem