6 de març del 2014

I ja en van cinc


Cinc anys .... Mil vuit-cents vint-i-set dies .... Un munt de “em cago en déu” ...

Qui m’havia de dir quan tirava les fotos que penjo en aquest blog (llevat d’aquesta), quan voltàvem aquests camps de futbol, quan comentàvem una notícia, quan miràvem una pel·lícula ... que hauria de trobar-me en la situació en que em trobo. Que hauria de passar cinc anys de la meva vida com els que he passat (i no se els que em queden). Que m’aixecaria molts dies sense ganes de res, només de passar el dia i veure si l’endemà seria millor.

I soc conscient que no soc l’únic en aquesta situació, ja sigui per accident com el cas d’en Jordi o per malaltia com el cas d’en Toni, els que quedem i ens els estimàvem sabem el que estem passant. Però com normalment es diu “mal de molts, consol de ximples”. I es que encara que diem posar-nos en el lloc del que està patint, ho podem fer en un moment concret, però la vida de cadascú segueix el seu camí (i no pot ser d’altre manera), i la del desgraciat de torn fa un gir brusc de cent vuitanta graus.

Amb l’Antònia em tornat a pujar al “coll de ravell”, al punt fatídic. Cada any per aquesta data ho fem, i en veure com ha canviat tot allò em torno a recordar del vell Pujol (i la seva família) i tota la colla de polítics que no van saber (o voler) fer un eix com el que tenim ara, i que és com havia d’haver estat des de bon principi. Ara no es podria produir l’accident que va acabar amb la vida d’en Jordi, ni molts d’altres que hi ha hagut al llarg de tot aquest temps. Ara aquell maleit camió no hauria pogut envair el carril d’en Jordi.

Però tot això als polítics de torn els importa un rave, ells només miren els seus interessos i les seves comissions. Els morts que puguin generar les seves polítiques els importa ben poc. Només cal veure el cas de la NII, hi ha hagut un munt de morts, però tot continua igual.

Cal però seguir endavant, pels que queden.

T’estimem.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja en fa 5, i no pasen 2 dies que no pensi en ell.
Lo nostre va ser tant intens, i alhora fantàstic. Cada dia estic més orgullós d'haver conegut en Jordi, haver aprés d'ell, haver-lo escoltat, haver-lo deixat ajudar-me (sempre m'anava una mica de xulo, perquè era el gran)...

Per mi, la setmana vinent serà el cinquè cop que puju a la creu de Gurb (el meu lloc d'inspiració amb en Jordi), i no hi ha vegada que no hi deixi escrit una o dues pagines a la llibreta de dalt de tot.

La veritat és que es feia estimar i molt.

No sóc molt d'escriure als blogs (potser feia 3 anys que no ho feia), pero el llegeixo ben sovint, i hi ha escrits que desenes de vegades. No deixis mai de parlar d'en Jordi.

Sempre penso, i dic a les persones amb més confiança, que la meva vida seria tant diferent si ell fos aquí...

El segueixo recordant, i estimant.

Una abraçada immensa família Masachs.

Litus Martinez.

Anònim ha dit...

La vida no s'atura, o això és el que diu la gent!!! Tot va canviant, hi ha coses que ho fan a gran velocitat i altres que són molt lentes, però hi ha petjades que queden de per vida, que no es poden esborrar.

No hi ha masses estones, que et deixi de saludar, que et deixi d'explicar el meu dia a dia i que allargui les meves mans per abraçar-te.

T'estimo Jordi.

Marc

Anònim ha dit...

Sehr geehrter Joan

Ich möchte Ihnen nur kurz mitteilen, dass ich immer noch sehr mit Ihnen
fühle. Immer wieder schaue ich auf Ihren Blog und sehe wie Sie leiden.

Ihre Famile hat den schrecklichsten Verlußt den ich mir vorstellen kann
erfahren. Den Verußt eines eigenen Kindes.

Sie sind nicht alleine mit Ihrem Leid. Ihrem Blog habe ich zu
verdanken, dass ich sehr viel über Jordi und Ihr familiäres Verhältnis
erfahren durfte.

Unsere Kinder verkörpern unsere Zukunft und geben unserem Handeln einen
Sinn. Wir leben in Ihnen weiter.

Auch ich bin immer noch unglaublich traurig über das was passiert ist
und ich bin auch unendlich zornig über die Art und Weise, wie man von
offzieller Seite mit Ihnen umgegangen ist.

Man hat Ihnen und Ihrer Familie die Warheit vorenthalten. Das ist aus
meiner Sicht einfach unerträglich und auch unverzeihlich.

Nun, nichts kann Ihnen den Sohn zurückbringen, auch kein Geld der Welt
kann diesen Verlußt aufwiegen.

Ich habe noch verschiedene Versuche unternommen um Ihnen zumindest eine
offzielle Schuldannerkennung zu verschaffen.

Es ist als würde man gegen eine unsichtbare Mauer aus Schweigen und
Korruption anrennen. Es ist sehr traurig, dass offensichtlich niedere
Beweggründe, wie zum Beispiel eine persöliche und oder vielleicht auch
wirtschaftliche Vorteilsnahme, über die Wahrheit gestellt werden.

Meiner persönlichen Meinung nach sieht das für mich nach einem ziemlich
gravierenden nicht funtkionierenden System aus. Und das im Jahr 2014
inmitten eines demokratischen Europas.

Umso mehr halte ich es für sehr wichtig, dass es mir nach den Jahren
gelungen ist, mit Ihnen in Kontakt zu treten.

Somit konnte ich Sie zumindest über den wahren Verlauf informieren.

DIE WAHRHEIT IST AUSGESPROCHEN!!!!!

Somit müssen die an der Sache beteiligten Personen und offizielle
Stellen nun leben. Ich bin ganz sicher, dass diese Menschen sich nicht
gut damit fühlen.

Insbesondere der eigentliche Verursacher. Er muss mit einer doppelt
schweren Schuld weiterleben.

Ich wünsche Ihnen allen weiterhin die Kraft die Sie brauchen und
wünsche mir, dass wir uns vielleicht einmal wiedersehen.

Ihr Schicksal und mein Schicksal sind untrennbar durch dieses tragische
Ereignis verbunden. Ich wünschte es wäre nicht geschehen.

Aber es ist bittere Realität.

mit ganz herzlichen Grüßen aus Deutschland

Wolfgang