Cuba

 
Ja tornem estar en la rutina diària de la feina. S’han acabat les vacances i el viatge a Cuba ja no és més que un record viscut.Un record complexa de definir, alegre per un costat (crec que he aconseguit la finalitat que em vaig marcar), dolorós per l’altre (no hi érem tots).Van ser quinze dies en que vaig fer tot el possible per complir el que vaig prometre en aquest mateix Blog; procurar que sobretot l’Albert i l’Anna s’ho passessin el més bé possible. I crec que ho vaig aconseguir.Pel que fa al viatge en si, tot i que Cuba no estava en els primers llocs de preferència en quant a països a visitar, em va satisfer bastant. Evidentment és un país ancorat als anys 60 amb una greu crisi econòmica motivada per l’embargament dels Estats Units i per la caiguda de l'antiga Unió Soviètica. Això fa que les infraestructures siguin molt deficients, amb carreteres a mig fer i d’altres molt malmeses i amb edificis colonials mig ensorrats. Sous molt baixos i quantitat de restriccions a la població.Però el motiu principal del viatge no era tant descobrir aquesta Cuba caribenya, tronada, la seva gent i les seves platges; sinó allunyar-nos el més possible de la trista realitat que estem vivint; i enfortir molt més els llaços d’unió entre nosaltres, i envers l’Anna. Tot i que ja la coneguéssim bastant, una cosa és un relació d’unes hores, o un cap de setmana i l’altre conviure quinze dies plegats. I en aquest sentit he de dir que estic molt satisfet del resultat del viatge. L’Anna és una persona molt madura malgrat encara no ha complert els 21 anys; i un gran puntal per l’Albert.Per tant no em penedeixo en cap moment d’haver realitzat aquest viatge tot i que també van haver-hi els seu moments durs.T’estimem.

MAI MÉS

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix mai com: cap vegada. Si bé no defineix mai més, crec que ho podríem definir com: cap més vegada.

Malgrat tot és una qüestió sense més importància. Tots sabem prou bé el significat de MAI MÉS; i tots l’hem emprat més d’una vegada al referir-nos a algú: amb fulano no hi vull saber MAI MÉS res; o a algun lloc: a aquest lloc no hi tornaré MAI MÉS; o en d’altres circumstàncies. Segurament, però, al cap d’un temps tornarem a parlar amb aquella persona o tornem a entrar en aquell lloc.
Per a mi, però la expressió MAI MÉS ha passat a tenir un sentit molt profund i el seu significat m’està fent molt de mal.
Jo si que puc dir, sense equivocació possible que MAI MÉS tornaré a veure en Jordi, ni a parlar amb ell. MAI MÉS.
Al llarg de la vida hi ha coses que t’angoixen i et fan sentir malament, problemes més o menys importants, però amb el temps moltes d’aquestes coses es van oblidant o solucionant i tot torna a la normalitat. Evidentment aquest no és el cas, i aquí també cal aplicar-hi el MAI MÉS. MAI MÉS res tornarà a ésser igual; ni jo la persona que era abans del fatídic 6 de març. Aquell dia també va morir una part meva.
La cruesa d’aquests dos mots, que em van martellejant el cervell, em suposa un sentiment difícil d’explicar amb paraules.
I es que costa molt d’acceptar i assumir que el significat de dos mots tant curts, de només tres lletres cada un, pugui suposar: tot el que em queda de vida. I tot el que us queda de vida a cada un de vosaltres.
T’estimem.

El Destí

Segons la Wikipedia en català: El destí és la sèrie d'esdeveniments del futur que no es poden alterar, que estan ja fixats per endavant per forces que escapen al control humà i que per tant la conducta no és lliure sinó predestinada (determinisme). I segons la Gran Enciclopèdia Catalana: Potència sobrehumana que, segons les religions antigues, fixa per endavant el curs dels esdeveniments i la sort reservada a cadascú i, en conseqüència, és la causa ordenadora del món i de la història.

Soc conscient que és un tema molt delicat, i amb el que probablement algú no estarà d’acord en les meves afirmacions; però és el que jo penso, i aquestes definicions (que com a definicions no qüestiono) no fan altre cosa que definir una paraula, finalitat de tota enciclopèdia.
Jo crec que parlar d’un destí que cada un de nosaltres ja té marcat, és senzillament una bestiesa.
En primer lloc perquè això significaria que no som lliures, tenim un camí marcat i l’hem de seguir, malgrat no ens agradi (segons la definició de la wikipedia: no es poden alterar... i que per tant la conducta no és lliure), o sigui: som unes simples marionetes a les mans d’aquest destí; cosa que no puc acceptar de cap manera. I en segon lloc perquè algú o alguna cosa l’hauria de marcar. Si fos algú, aquest algú seria molt fill de puta, donat que en marca cada un que ... i si com diuen els “entesos” és la posició dels astres en el moment de naixement, també déu ni do ... (en funció de néixer cinc minuts abans o cinc minuts desprès, t’enclastaràs contra un camió als 24 anys o viuràs fins els 92 i moriràs de vell). Tal com he dit abans: una bestiesa.
No puc acceptar que per intentar buscar una raó a la mort d’en Jordi (no n’hi cap) em parlin de que “era el seu destí”, “la seva hora” i menys de “la voluntat de déu”.
No puc de cap manera acceptar (com algú m’ha dit) que la posició dels astres en el moment del seu naixement poguessin determinar quina, com i quan seria la seva mort.

Penso que davant d’una desgràcia sentim la necessitat de pensar que allò ha passat per alguna cosa; si som molt religiosos: “la voluntat de deu”, accepta-ho i calla; i si no en som gens: “el destí”, accepta-ho i calla. Per mi és el mateix: buscar una justificació a un fet que no en té (o almenys jo no la se veure).
Jo mai he estat una persona especialment religiosa, però tampoc m’he considerat un ateu ni tan solament m’hagués definit com a un agnòstic; senzillament era un tema que no m’interessava en especial. Ara la cosa és molt diferent i m’he transformat en un agnòstic total, o sigui una persona que no creu en res que no es pugui palpar.
I això que estic segur que creure en alguna cosa ha d’ajudar en moments tant difícils.
T’estimem.