Com cada any hem seguit la tradició de Sant Jordi, amb la rosa i el llibre. Aquest any, vaig mirar una mica les novetats literàries i vaig veure un llibre que em va cridar l’atenció: “El príncep i la mort”. Un llibre d’una persona per mi desconeguda, en Daniel Vázquez Sallés (tampoc es que sigui un gran lector i conegui molts d’autors), però que em va cridar l’atenció perquè era un llibre que dedicava al seu fill, mort als 10 anys.
Encara no l’he llegit, i per tant no el puc valorar; però en la primera pàgina, segon paràgraf ja diu “Una mare i un pare que perden un fill estan condemnats a viure a cel ras. Què són? Com es poden reivindicar en un món que no existeix cap paraula per emparar-los? Els que perden una mare o un pare entren al club dels orfes. Els que perden un cònjuge reben l’honorífic títol de viudos o viudes. Per als que estan sentenciats a viure sense un fill, no existeix cap paraula que n’embolcalli la tristesa.”.
Els que hem passat aquesta situació en som plenament conscients de que no hi ha cap paraula que descrigui la nostre situació. Jo ja en feia referència a l’entrada “Els sense nom”, a l’abril del 2010.
I malgrat ho vaig poder llegir amb tranquil·litat, llavors vaig voler llegir-ho en veu alta a l’Antònia i vaig ser-ne incapaç. Em va pujar el plor i no vaig poder.
T’estimem.