Sant Jordi

 

Com cada any hem seguit la tradició de Sant Jordi, amb la rosa i el llibre. Aquest any, vaig mirar una mica les novetats literàries i vaig veure un llibre que em va cridar l’atenció: “El príncep i la mort”. Un llibre d’una persona per mi desconeguda, en Daniel Vázquez Sallés (tampoc es que sigui un gran lector i conegui molts d’autors), però que em va cridar l’atenció perquè era un llibre que dedicava al seu fill, mort als 10 anys.

Encara no l’he llegit, i per tant no el puc valorar; però en la primera pàgina, segon paràgraf ja diu “Una mare i un pare que perden un fill estan condemnats a viure a cel ras. Què són? Com es poden reivindicar en un món que no existeix cap paraula per emparar-los? Els que perden una mare o un pare entren al club dels orfes. Els que perden un cònjuge reben l’honorífic títol de viudos o viudes. Per als que estan sentenciats a viure sense un fill, no existeix cap paraula que n’embolcalli la tristesa.”.

Els que hem passat aquesta situació en som plenament conscients de que no hi ha cap paraula que descrigui la nostre situació. Jo ja en feia referència a l’entrada “Els sense nom”, a l’abril del 2010.

I malgrat ho vaig poder llegir amb tranquil·litat, llavors vaig voler llegir-ho en veu alta a l’Antònia i vaig ser-ne incapaç. Em va pujar el plor i no vaig poder.

T’estimem.

Catorze

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jo sempre dic que el dia a dia, de vegades costa de passar, però que si gires el coll i mires un moment concret de la teva vida te n’adones de lo inexorable que és el temps, i com passa, sense gairebé adonar-te’n: Catorze anys d’aquell “putu” 6 de març.

Altres coses que et fan adonar d’aquest pas del temps inexorable son els fills: sembla que fa quatre dies que aguantava a l’Albert en braços (abans hi havia tingut a en Jordi) i ara és ell qui hi aguanta al seu fill.

I com cada un d’aquest catorze anys hem fet (i faré mentre pugui) una “excursió” al coll de Ravell.

Aquest any, i no fa pas tant, hi ha hagut l’alegria pel nou vingut de que parlava en el post anterior: en Martí; i dintre d’aquest 2023, els que em coneixeu o heu fet números amb les entrades d’aquest blog sabreu que faig 65 anys, i tinc la intenció de jubilar-me i poder fer d’avi sempre que em necessitin.

De ben segur serà un canvi important, que potser em costi d'habituar-m'hi, però el temps també m'hi ha portat i m'hi hauré d'adaptar. També m'he hagut d'adaptar a altres situacions molt més difícils.

T’estimem.

Ja soc avi

El passat dia 20 va néixer en Martí, el meu net. Em va fer molta il·lusió, i quan em van donar la notícia, la veritat es que em vaig emocionar. Estava sol a casa, acabant d’esmorzar per anar a treballar i vaig plorar.

Van ser altre vegades sentiments contraposats, records de quan jo vaig ser pare d’en Jordi i d’ara que he estat avi d’en Martí. Ara en Jordi ja no hi és i hi ha en Martí. Mai ningú podrà substituir a en Jordi, però evidentment va ser una dia “diferent”. No diré que un dia feliç, perquè la paraula felicitat la vaig esborrar del meu diccionari particular el dia 6 de març de 2009; i mai més la tornaré a fer servir. Però si un dia "diferent".

Com mai més he tornar a provar una gota de cava per, com vaig dir en el seu moment, ser una beguda massa vinculada amb la felicitat.

Això no vol dir que aquest 20 de gener no hagi estat un dels dies més “diferents” (junt amb el casament de l’Albert i la Laura) dels últims, gairebé, catorze anys.

Ens ha tocat viure el que ens ha tocat viure, i ens hem d'anar adaptant als nous esdeveniments; però mai oblidant els que s'han quedat pel camí.

T’estimem.