Ja hi hem posat dos dígits. Això vol dir molts dies, molts mesos i molts d’anys; molts d’anys enyorant-te.
Per desè any, amb la mare hem anat al punt fatídic a posar-hi uns rams. Una rutina que aniré fent mentre pugui. Aquest any els temps hi ha acompanyat més que en d’altres ocasions, però això mai serà un impediment.
Per arribar a aquest desè aniversari n’hem passat de tots colors; des de moments de desesperació i de voler-ho engegar tot a la merda, a moments de més tranquil·litat i de valorar el que encara tenim. Aquest any sense anar més lluny hi ha hagut el casament de l’Albert, un d’aquests moment de valorar el que encara tinc i gaudir-ho el màxim que vaig poder. Això si, sense deixar complir els paràmetres que em vaig marcar: ni una gota de cava en tot aquest temps; ni en un moment tant especial com aquell.
El dia a dia sempre es dur i difícil, però si gires la vista i mires enrere t’adones de que la vida segueix i has de tirar endavant, malgrat tot.
Però essent conscient també que tirar endavant, malgrat tot, no vol dir, de cap manera, acceptar-ho. Segueixo i seguiré cagant-me en deu i en la santíssima trinitat (així no me’n deixo cap) per haver hagut de viure el que m’ha tocat viure. I sé que ni soc l’únic ni el pitjor, però això no em consola, ni ho farà mai.
T'estimem.
