Ja hem canviat d’any. Però també de mes, hem passat de desembre a gener; i de dia, vàrem passar del 31 a l’1. Evidentment fer la celebració pel canvi de dia no té sentit, cada 24 hores estaríem de celebració. Fer-ho pel canvi de mes, seria encara un termini massa curt; per tant un bon moment és al canviar al guarisme de l’any.
Ara bé, pels que tan ens fot un guarisme com un altre, no hi ha res a celebrar. Vaig sopar com cada dia al voltant de les 9 i com cada dia que l’endemà es festa i per tant al matí no bé d’una hora de dormir, me’n vaig anar a veure una pel·lícula. A quarts d’una, però, ja era a dormir.
Ni vaig menjar raïms ni vaig veure cava. De fet ja vaig dir que no en veuria més, i per aquells que al veure la fotografia de “Le ciel de Paris” pogués pensar: Bueno sembla que deu estar millor, ja veu cava. Que no s’equivoqui, aixeco la copa per la foto de torn, però ni una gota d’aquella beguda ha entrat a la meva boca des de més de quatre anys enrere.
Una tonteria ? Probablement. Però és la meva tonteria i m’agrada que es respecti. De fet, només cal mirar les imatges de la gent que va treure la loteria, fos la de nadal o la grossa de la Generalitat: tothom alegre, rient i amb les corresponents ampolles de cava. Un altre exemple serien els caixons del podi de les carreres, ja siguin de F1 o de motos: cava i alegria. O sigui una beguda íntimament lligada a un estat d’ànim molt allunyat del meu.
I això que com ja vaig dir, jo era dels que s’engargussaven menjant els dotze raïms al ritme de les campanades. Però els desitjos d’aquell 2009 no solament no es varen complir, sinó que va acabar esdevenint-se el pitjor any de la meva vida. Per tant, no val la pena tanta parafernàlia per no res, tot i respectar (faltaria més) el que faci cadascú.
T’estimem
