Ja hem passat unes altres “festes”; i van ser les terceres.Sembla mentida com pot variar tant les percepcions d’abans i desprès del fatídic 6 de març; allò que per a alguns és motiu d’alegria i celebració per uns altres és motiu d’enyorança i de records.
I és que, independentment del fet que estic vivint, és evident que el sentit d’aquestes festes va canviant amb el pas dels anys. Si al canvi que per lògica experimenten si suma un fet com aquest, doncs ...
I és que el canvi és evident; recordo perfectament quan de petits anàvem a cantar nadales amb el grup d’escoltes dels Maristes, després de plantar un pessebre en alguna muntanya. Les patacades a un tronc per fer-lo cagar. La missa del gall en el mateix col•legi. El recital del poema en l’àpat del nadal. El nerviosisme d’anar a esperar els reis i que les hores no acabaven de passar ...
De força més grans, normalment ja no hi plantada de pessebres, ni cantada de nadales i el nerviosisme passa a ser teu perquè son dates en que se surt de nit (sobretot la de cap d’any) amb els riscos que això comporta. Malgrat això, sempre hi havia menjars familiars (encara que fos amb lleganyes als ulls), regals i alegria i jo sempre adornava el balcó. Però ja no era el mateix.
Jo crec que son festes sobretot per gent amb nens petits i per unir tota la família. Jo, ja no tinc ni nens petits, ni puc unit tota la família, per tant aquestes festes m’importen un culló i menys mal que s’han acabat.
T’estimem.
