I com cada un dels dotze anys anteriors, he fet el recorregut que any rere any fem per aquesta data, caigui el dia que caigui, faci el temps que faci (avui feia fred i pel camí han caigut quatre gotes) i hi hagi la pandèmia que hi hagi. Fins avui no hi ha hagut cap impediment que m’hagi privat del pelegrinatge que m’ha tocat fer per aquesta data, i malgrat no hagués volgut fer mai, espero seguir fent durant molts anys més.
La resta de dies de l’any, amb la feina, algun cap de setmana amb l’Albert i la Laura i alguna sortida amb els germans, la veritat es que anem fent. I ja em va bé, no necessito grans fites, la rutina per mi és el més important.
De fet, sempre que algú em parla del futur, jo sempre dic que el dia a dia és el que m’importa. La vida m’ha demostrat que fer grans plans, no serveix per res. En un moment se’n van tots a prendre pel cul. I em cago en deu.
T’estimem.
