En termes generals, tot segueix igual. Per molts dies que passin, tinc molt clar que poques coses canviaran. Serè una mica més vell, però l’hòstia que em va caure era de tal dimensió, que no hi ha maneres d’acabar de pair-la.
Però, de tant en tant, hi ha petites cosetes que fan que puguis anar tirant endavant i que s’encengui una petita espurna de llum. Evidentment tot el que envolta l’Albert ha adquirit una dimensió extraordinària; no tinc altre futur que ell.
I jo amb ell i la Laura m’hi sento bé. Normalment cada cap de setmana, o dissabte o diumenge venen a dinar. Per mi és una estona molt important i agradable. I com que les coses que valen son les d’avui, el demà ningú el té garantit (a mi no cal que m’ho diguin), vaig decidir d’anar a passar aquest cap de setmana una mica més llarg a París. Tots quatre, evidentment.
A més, allà ens hi vàrem trobar (ja estava planejat així) a en Jordi i la Montse (uns molt bons amics, sens cap mena de dubte) que hi varen anar amb el seu fill petit i l’amiga d’ell, ja que el seu germà gran està vivint a Paris per raons de feina i el varen anar a veure. Un dels molts joves que han hagut d’emigrar per poder guanyar-se la vida.
O sigui que el dissabte érem deu de colla passejant per Paris. Vàrem visitar el Louvre (la Montse va ser la “cicerone”), la Tour Eiffel, Montmartre ... El dia abans nosaltres ja havíem visitat Les Catacombes, Notre-Dame, Les Invalides, Les Champs Élysées ...
I per tancar el cap de setmana i per crear un “moment per recordar”, que son els que queden, i marquen una petita diferència, vàrem anar a sopar a “Le Ciel de Paris”, un restaurant situat al pis 56 de la Torre de Montparnasse. Vaig encarregar amb temps una taula al costat dels finestrals i vàrem poder sopar contemplant la torre Eiffel i amb Paris als nostres peus. Va ser un regal per l’aniversari de l’Antònia i un regal sorpresa per l’Albert i la Laura. Va ser espectacular, però tampoc va faltar el “em cago en déu” ja que en lloc de quatre havíem de ser sis.
T’estimem
