Festes de nadal

Ja hem arribat a les temudes festes de nadal. Temudes perquè tradicionalment son unes festes de llum i d’alegria, i molt de caire familiar (deixant de banda el caire religiós, cada vegada menys important; i per mi inexistent) on les famílies se solen reunir al voltant de la taula per celebrar-les. Jo aquest any no penso celebrar res; ni tan sols he decorat el balcó del pis, com feia cada any (era dels pocs, algun any l’únic del bloc que ho feia).

I es que (ja sé que em repeteixo) aquest nadal no és com els altres que hem passat; ni n’hi haurà mai més cap (el famós "MAI MÉS") com els passats.
Aquest any encara no l’he vista (no se si encara la fan), però era molt típica aquella propaganda de torrons, en que es veia el fill baixant del tren i la cançoneta aquella de “torna... a casa torna... per nadal”.

Doncs en Jordi no torna a casa, ni per nadal, ni per cap d’any, ni per tots sants. No tornarà mai més (altre cop), i per tant la celebració amb tota la família no pot existir, falta i faltarà ell.

El temps va passant, i de vegades penso que ho estic portant força bé (dins del que cab), però quan arriben dates que per alguna cosa o altre la seva absència és més palesa, com ara aquestes, m’adono que no, que no ho porto bé i que tot plegat és una puta merda.

Una puta merda eterna que no canviarà, i els ulls se’m tornen a omplir de llàgrimes i de la boca em surt un “em cago en deu”.

El seu somriure, la seva alegria, la seva manera de fer... es troben a faltar cada dia de l'any, però en els dies normals, vas tirant, i dins la rutina diària tot queda més diluït. Però quan aquesta rutina diària es trenca i venen dies que haurien d’ésser de celebracions i d'alegria, la cosa és molt més feixuga i difícil de suportar.
T’estimem.

Moments durs

El passat dimarts dia 24 de novembre, aprofitant que fèiem vacances i que ens havíem de desplaçar a Barcelona, vaig agafar dues entrades per l’espectacle musical "Hoy no me puedo levantar", a l’Antònia li feia molta gràcia de veure’l.

L’espectacle està molt bé, sobretot si t’agrada Mecano, ja que està basat en algunes de les cançons d’aquell grup musical que va triomfar a la dècada dels 80 i 90.

A mi personalment m’agradaven bastant, ja que a més de la veu angelical de "la Torroja", les seves lletres transmetien sentiments i sensacions. De fet crec (és una opinió) que de pocs grups musicals espanyols se’n podria muntar una obra teatral, lligant tota l’obra a les lletres de les seves cançons. I això és el que s’ha fet.

A grans trets l’obre explica la història de dos amics (Mario i Colate) d’un poble petit de les rodalies de Madrid, que es traslladen a la capital per crear un grup musical i guanyar-se la vida. Allà coneixen a en "Guillermo" i en "Pachi" i amb ells formaran el grup "Rulé" amb el que triomfaran. Tot això amanit amb cançons de Mecano.

Fins aquí cap problema i l’obra va avançant ràpida i amena. El moment dur (per nosaltres) passa en el moment en que en Colate que havia quedat atrapat en el mon de la droga decideix suïcidar-se i a l’assabentar-se’n en Mario, desfet per la pena, canta "Me cuesta tanto olvidarte" mentre (i això va esser duríssim) en una pantalla de l’escenari van passant trossos de filmacions dels dos amic de petits (en festes, aniversaris, jugant ...).

L’Antònia i jo no varem poder reprimir les llàgrimes (no ho he pogut fer ni al escriure això i recordar aquells moments); i ella fins i tot va voler sortir del teatre i esperar-me a fora. Al final, no mirant la pantalla, es va tranquil·litzar i varem acabar de veure l’obra. Van ésser uns moments molt durs (i suposo que n’hi hauran molts més) i amb molts de records; i suposo que el del meu costat (ella estava al costat del passadís) que no entenia de que anava la cosa, devia pensar que érem uns "bitxos raros". Però es que ÉS IMPOSSIBLE oblidar-te ...
T’estimem.